Una canya i un quadern

Divuit anys teníem. No hauria dit que haguessin passat tants anys. Però és cert. I després el temps ha donat mil tombarelles. Massa temps sense veure’ns. I aquest diumenge, veient el mar des d’Alella, tot va tornar a ser damunt d’una taula de quatre comensals. Aquest cop amb un somriure entre cançons infantils mentre parlàvem de fotografies. Aquestes fotografies que tenen vida pròpia.
Alella segueix tenint un fet destacable, una llarga caravana de diumenge en arribar al poble. Com si regalessin la verema. Ja no recordava la contemplació tranquil·la que té el mar des d’Alella.
Vam passar molt bona estona perseguint les últimes hores d’estiu. I això és el que més m’importa.
I ara, el correu electrònic ens farà de missatger, aquesta modernitat arrauxada que ens comunica.