Bufaria les expressions no dites, bufaria per sentir placidesa amb mesura, com si pogués volar entre somnis contra la monotonia dels comportaments i les veritats a pams. I ara m’agradaria aclucar els ulls de dia i saber contenir els desitjos perquè no em sorprengui la tempesta, altre cop...
5 comentaris:
Que bonic el teu bloc, et felicito des de les tenebres del ciber espai que a voltes es tornen llums en trobar espais com el teu. No acluquis mai els ulls, no tinguis por de les tempestes netegen i posen les coses al seu lloc.
Si acluques els ulls de dia, tal vegada quan els obris sigui de nit. Jo només ho faria si realment valgués la pena.
Quan acluques just un minut els ulls, perds seixanta segons de llum.
Anònim...
Me n’alegro que en aquest ciber espai de blogs gaudeixis de la poesia, gàcies.
I benvingut!
El tacte de les paraules... una definició preciosa del blog.
I, sí, som humans!!! I la primavera fa vessar sentiments, inesperats...
Hola Laura..!!! Sóc la Teresa de la UOC, m'ha encisat el teu blog... i aquesta poesia especialment.
Una besaeta ben gran des de Alcoi i segueix escrivint
Publica un comentari a l'entrada