«La mena de poesia formulària i mig improvisada que se’ns ha dit que roman darrera els poemes homèrics és una poesia de la pura continuïtat. [...] Res no l’atura com no sigui el final de la història que explica o l’ocasió per a la qual ha estat composta.
Si el poeta no llegeix o escriu, el poema existeix solament en l’única dimensió de la pura continuïtat en el temps, perquè aquest no és un poeta que estigui pensant en les línies d’una pàgina. Si el poema està escrit, en canvi, llavors apareix en dues dimensions especials, a través i avall de la pàgina, així com en el temps, i el crucial terme «vers», amb les seves associacions de donar la volta o tornar enrera, esdevé funcional. El poema pot encara ser continu, però en el «vers», allà on seguim fins el final d’una línia per començar-ne una altra, hi ha un germen de discontinuïtat. Com més augmenta aquest sentit de discontinu, més ens acostem a l’espai líric.»
Northrop Frye. Crític (1985)
1 comentari:
Ixe assaig, l'he de tornar a llegir, que bo,que bo!
Publica un comentari a l'entrada