La pell del meu cos
Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.
3 comentaris:
Sucumbeixo als moviments tendres del teu cos
més enllà de la percepció de la teva malaltia,
intentant esbrinar els límits dels teus contorns,
pausant la pell a ritme de la carícia perduda,
aixopluc de la música de tardes caloroses.
No reclamo, blanejo un sospir, inquiet,
i vull compartir el teu cos, amb la simfonia
del remoreig dels nostres estómacs,
sublimant la dolçor dels sons de cada dia
Ara i amb el ulls plens d'aigua salada,
aplano el sentit d'una carícia,
feta amb les mans plenes del meu desig
esberlant la por de dir dues paraules,
motllurant la lluentor de la teva mirada
I si s'esborra el rastre en el temps?
Escric emotiu el brogit del meu cor
perquè res emmudirà el tacte del teu esperit
-------------------------------------
mmm, ... Laura pel futurejar a partir del meu compromís.
OhCapità
Gràcies per fer balandrejar les paraules
Gràcies per convertir la meva por en poesia
Gràcies per futurejar sublimant la dolçor dels nostres cossos
BB
Un sense que's molt ben resolt i amb el bon tancament dels dos versos finals. Estic sorprès, pensava que les sirenes teníeu escates...
espock.-
Publica un comentari a l'entrada