Poesies

un cant a la desesperació

T’ESTIMO
i no em fa vergonya dir-t’ho
net, sincer, em suggestiona plaer
mal que no sigui coincident.

T’ESTIMO
la vida se me’n va
és inútil l’esforç
digues-m’ho tu –mig rient,
el temps només coneix
que n’hauré de pagar per ell.
No deixis que em mori tan jove
sense sospirar un sol moment.
No deixis que tanqui els ulls
sense esquerdar el marbre del desig.

EN MAJÚSCULA, T’ESTIMO
torna a mi
exacte, plaent.

Mulla't

Diumenge 9 de juliol 2006, a partir de les 10:00h.

Col·labora amb mi al Club Esportiu Mediterrani

Potser algun dia em cansarà la pluja
i el tacte fred del metall ja no em farà
estremir com fins ara;
potser ja no sabré dialogar
amb mi mateix i fer dels grans silencis
reductes defensats amb urc.
Aleshores seria
convenient que sabés convertir
a poc a poc la passió en tendresa
i reduís la despesa del viure
al mínim realment imprescindible.
Una edat confortable que potser
no podré compartir amb ningú estimat
perquè tothom tindrà altres tràfecs.
Assegut
el bell cor de l'hivern, restaré immòbil
i el temps se m'adormirà als dits, ja balbs,
mentre em vagi dient versos en veu baixa.

30-3-90
Miquel Martí i Pol
Quietud perduda

Poesies

lletra darrera lletra

Lletra darrera lletra
assonant una rítmica dolça
he intentat copsar el teu cor
caut, sensible.
Tot ha estat inútil.
T’he lliurat paraules
que parlaven de tu.
Tot s’ha conjurat en una fi.
Una fi del no res?
No,
del meu propi desig.
No deixaràs que les meves paraules
t’arribin al fons de l’ànima,
lletra darrera lletra
llegiràs en tercera persona.
Perquè?
La vida ja és fàcil així.
Potser tindràs raó?
Potser tindran raó?
I què en faig jo del meu amor?
Donar-te’l no puc.
Oblidar-lo no vull.
Fugiré amb les meves paraules
sola
retenint-les en un paper
dòcil, impàvid.