Dijous a la Vila de Gràcia

Si passegem pel carrer Verdi, a l’alçada del carrer de Santa Perpètua, ens trobem una casa datada de 1910. Va ser ideada per l’arquitecte Joaquim Ruiz Millet l'any 1987, amb la col·laboració de l’escriptora Anna Planella: Galeria H2O.

Joaquim Ruiz Millet ha estat sempre implicat en activitats culturals, des de la realització de curts fins la participació de revistes d’art i literatura. Ha publicat llibres de poesia: 1 empieza acaba 1 (Ed. Libertarias. Madrid 1988) i El núcleo de la resistencia (Años de Felicidad. Ed. Libertarias. Madrid 1994), juntament amb llibres d’arquitectura: Barbar Corsini. Arquitectura. 1953-1994, editats des de l’Editorial de Galeria H2O. L’Editorial Galeria H2O té la col·lecció d’Arquitectura, Les Idiotes i La Bruna està contenta.
Ana Planella Bonet és una escriptora amb novel·les editades: El niño que amaba sus pies de pato, Paula dos pulgares, La reina de Cartago.

La Galeria H2O és una galeria d’arquitectura, disseny i fotografia, però també d’art contemporani i de poesia visual. En aquest mes d’octubre, del 6 al 31, hi ha l’exposició “Lunes” de Päivi Koskinen.

Päivi Koskinen és una fotògrafa nascuda l’any 1977 , que viu i treballa entre Barcelona i Hèlsinki.
La seva exposició “Lunes” reflecteix la rutina i la frustració de les persones pel pas del temps, provocant sentiments de por, d’inquietud. El corrent de la pròpia societat ens dissuadeix a l’hora de entreveure les possibilitat com a individus i és en el símbol de l’aigua la metàfora de puresa d’aquesta frustració, o simplement la netedat de descarregar tot els sentiment de tot un dia.

Tanaka Teatre

Una companyia de teatre que s’ha consolidat en el món de l’espectacle català. Un teatre especial de colors, riatlles i expressions bellíssimes amb l’Ariadna Matas i l’Elsa Lluch. Elles en diuen que “és una crema de color groguenc que s’extreu de l’escorça d’un arbre molt abundant a Birmania. Els infants se la posen a la cara per protegir-se del sol. S’aplica dibuixant cercles sobre les galtes.”

En el món de Tanaka tenen cinc espectacles voltant de volves de somriures: Els viatges de Lilian, Contes del món de les germanes Baldufa, Un món (i un munt!) de dracs, Contes del mar i tot un món a la carta d’art teatral per a infants i adults.



Ens mereixem un somriure de colors en els llavis!

Jaime Gil de Biedma

Lunes

Però después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito... Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.

Tú y yo en este lugar, en esta zona
de luz apenas, entre la oficina
y la noche que viene, no sabemos.
O quizá, simplemente, estamos fatigados.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

afàsia

bravada

límpid

femer

Dijous a la Vila de Gràcia

Foto: Ricard Cugat

A finals de l’any vinent, la sala de Gràcia tornarà a entrar en funcionament. El director del Lliure, Àlex Rigola, va signar amb les quatres administracions del consorci del Lliure (L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, la Diputació, el Ministerio de Cultura) el període del contracte del 2010 al 2012.


Gràcia opta a fomentar la creació textual d’autors catalans, impulsar els nous llenguatges expressius amb formats adaptats a l’aforament de la sala. El teatre recuperarà la seva funció de local d’assatjos.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

A la revista nº4 d’ADARVE (Revista de Crítica y Creación Poética), Ramon SANZ fa un estudi crític: Hipòtesis de constància, de la poesia de Joan-Elies Adell.

Dels 8 poemes de l’estudi de Sanz, "Conversa d’un ascensor", és un poema inèdit, juntament amb el poema "Jersei"; la resta formen part dels seus poemaris Encara una olor, La degradació natural dels objectes i Pistes Falses.

CONVERSA D’ASCENSOR

Avui només tinc paraules per a un hivern
que encara no ha començat. Per a l‟estranyesa
d‟un octubre en què no acaba d‟irrompre el fred.
L‟armari reclama una renovació, la roba d‟estiu
que ja tenim avorrida. Els abrics s‟amunteguen
pacients a l‟espera d'un sòlid vent gelat.
Només tinc paraules per a uns núvols baixos
que, en superposar-se, m‟ofereixen l‟espectacle
de cels simultanis, d‟un sol civilitzat que m‟empeny
a seure tranquil·lament en una terrassa, com si algú
m‟esperés, i l‟espera formés part d‟alguna estranya alegria.
Paraules per no parlar de res, o per trasplantar-me
un cor diferent, que no bategue amb el ritme d‟ahir,
que ho faça d‟una manera esporàdica, intervinguda,
amb precisió de cirurgià. La meua veu s‟entrebanca,
també m'ho noto, brusca com una porta giratòria
d'un hotel massa antic, i es converteix en
una rèmora capaç d‟imantar les rotacions dels astres. Et bastarà
sentir un contacte per fer un diagnòstic correcte.
Tocar l‟aigua com es toca un cos i així cicatritzar les ferides
d‟una hemorràgia vital. Per a una previsible conversa
d‟ascensor avui només tinc unes poques paraules.
Un part meteorològic injectat de tebior, inclement i rutinari.

Un poema on els límits del llenguatge poètica expressen la realitat i la pròpia persona. Aquest anàlisi constat de l’observació d’un mateix.

Si en los textos previos Adell declaraba la nostalgia de un tiempo, unos objetos, seres desaparecidos o distantes, en “Conversación de ascensor" expresa un sentimiento de impasse entre diversos tiempos, entre la incertidumbre del porvenir, hacia el que ahora dirige la mirada, y un pasado que, pese a querer dejar atrás (el deseo de un corazón distinto, que no lata con el compás de ayer, y de cicatrizar la herida, / la hemorragia vital), pervive y se confunde con el presente (cielos simultáneos) -segons Ramon Sanz.



Joan-Elies Adell un poeta que estalono per la seva qualitat poètica.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

rull

trespol

ablamar

engospa

Dia 1...

Un dia de pluja macilenta, de vent xafogós i de massa gent pel carrer. He començat a endegar a la taula poemes i altres anotacions; a glatir estímuls poètics i deixar els sentiments a la banda del coixí.

He recordat el que em va dir una poetessa... comença a escriure el poemari amb la dedicatòria, així el veuràs reflectit.

I així ho fet. In memoriam Dolors Dalmau i Seba.

Recital poètic a Girona

El Festival de Poesia de Girona, en la seva 14a edició, inclou diverses trobades de «poesia dialogada», entre els autors Jordi Llavina i Ricard Garcia (30 de setembre) i Vinyet Panyella i Mireia Vidal-Conte (7 d'octubre), a la Casa de Cultura de Girona.

Poetesses. Christelle Enguix

Distreure’t pels prestatges d’una llibreria et permet trobar poetes que normalment no reben gaire atenció del públic general. Christelle Enguix és un d’ells.

És una qüestió d’atzar el fet de conèixer aquest poemari que tinc damunt la taula El cor del minotaure, que l’he llegit diverses vegades deixant lliure la sensibilitat.

Christelle Enguix va néixer a Paris el 1971 i ara viu a Beniarjó, en terres valencianes.

Una entrada poètica d'aquest poemari dividit en quatre parts :

Un minotaure domesticat:
això m’has fet, del desig.
Però veus com les aus encenen
a la velocitat del llamp
el cel. I tu, immòbil, als afores de la llum.
Sense prou fil
per a abandonar la seguretat
del laberint.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

abissal

ignota

avarar

malura

T.S. Eliot

la poesia és eloqüent només si el poeta atreu emocions d'un públic, no tan sols d'un lector...

Ricard Creus

"(Aquest recull de poemes va ser pensat per fer una mena de pas a dos amb els color si les llums de les fagedes que veu i pinta l'Esther Boix, que t'engoleixen i alhora t'alliberen a un paisatge que podria ser i el voldríem. Dues dèries sobre un mateix paper)"


Només voldria que entre els fulls
trobessis un mirall,
no un miratge, el mirall
on tu, lector,
t'hi poguessis veure,
no pas físicament,
sinó trobar-te amb tu mateix,
tenir un instant per
estar tranquil·lament
reflexionant de tu mateix.



Ricard Creus
El llibre foradat
Cada dia un dia

Helène Dorion

Aturar-se en aquest arranjament de les hores fermades al dia, en aquesta llum que mai no he deixat. Al meu voltant se senten menudes vibracions. M'aturo davant d'una pedra, el murmuri de l'ombra. Els segons es lliguen i deslliguen en un gest sense gravetat. No sóc més que un moviment més d'aquesta dansa vacil·lant i necessària.

Hélène Dorion
Un rostre recolzat contra el món

Una funció mínima en el llenguatge poètic

deix

agemolir-se

desnerida

àzig

Poetesses. Rosa Font

Pell

T'espio el gest. T'espio les paraules.
Entre nosaltres, cap instant:
sóc la pols dels teus dits, el batec de la sang,
el teu present exacte.
Per què he de sentir el pes de veure en tu
la meva carn que es torna marbre,
la veu que es trenca, els ulls que callen?
Més enllà d'aquest cercle que ens tenalla,
l'univers es dilata: hi suren d'altres mots,
laberints d'arbres, peus de llunes,
algun déu que vigila els nostres cossos.

Només la pell és tot un regne: la mirada


Rosa Font i Massot
Des de l'arrel

Patrick Swayze

Ha mort avui, als 57 anys, Patrick Swayze, víctima d'un càncer de pàncreas. És un dels actors de referència del Hollywood dels anys 80 i 90, protagonista de pel·lícules com Dirty Dancing (1987) o Ghost (1990), quan jo tan sols tenia 20 anys.

Després d’haver lluitat contra una de les malalties més greus del nostre país, dedico aquest post a la seva persona, com a model per tantes altres.

Sóc amb tu

Sóc amb tu. Les persianes estan baixades. M’arrossegues al ritme de la música mimant els petits silencis. La olor indispensable de la teva espatlla, la meva palma. Dic el teu nom entre els dits. Ja res no impedeix l’amor. Somio.

Homenatge a Joan Vinyoli

El dissabte dia 12 de setembre es celebra el 25è Aniversari de la mort de Joan Vinyoli en diferents actes a Begur: Itinerari Poètic per Begur, Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli, Recital Poètic al Casino Cultura.


A les 19h, Taula rodona a l'entorn de Joan Vinyoli al Casino Cultural (c/Casino, 1), amb participació de:

-Josep-Anton Fernàndez i Montolí
-Xavier Folch i Recasens
-Feliu Formosa

Nit de Poesia & Jazz a la Diada

Recital de POESIA a les 21h a càrrec dels poetes Jordi Llavina i Laia Noguera, i música amb el grup Song Book, integrat pel llavanerenc Pep Rius (contrabaix), Piero Cozzi (saxo) i Kike Angulo (guitarra).

Lloc: Sala d'exposicions del Casal de Llavaneres
Organitza: Joan Calsapeu, amb el suport de la Regidoria de Cultura i d´El Casal de Llavaneres

Poetes quebequesos. Hélène Dorion

Els corredors del temps

Ja no ets del tot aquí
desapareixes
lentament en mi
el temps ja no vol dir la vida

La meva mort serà semblant
a totes les altres
que sotraguen i són indiferents
per massa lluny de vegades

*

La inscripció en color, aquell dia:
vint-i-nou anys s'escriuen bé.

No oblido pas que la vetlla
m'havies arrencat l'emoció
d'estimar-te no oblido pas
aquests morts -vindré
potser potser no.

*

El cantó ja no és més
que un altre cantó de carrer
des que has deixat d'aparèixer-hi
per trobar-me

La terra gira
encara sense tu
el sol s'alça
escorcolla els ossos
i la vida torna a la càrrega.

*

Estens la mà
cap a mi que voldria emportar-la
tan lluny que ja res no existiria
dins aquesta mà sinó la meva

Cerco el gest que serà un camí.

T'hauria preguntat com
i on la vida
dintre teu
si hagués pogut retenir la línia
que ha tallat

dilluns de setembre

Avui escric per arribar a la roba neta estesa al sol, a una vaga idea de felicitat, aquesta felicitat possible: El plaer de llegir quan la metàfora cedeix el pas o aquest costum de recordar les vostres veus petites. Les petjades entre sentiments són a casa i puc acariciar les coses indivises.

Avui escric per parlar d’una remor indispensable, vosaltres.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

espigolar

nimi

lacerar

iridescent

Recital Poètic a Sora

El 4 de setembre a les 10h de la nit, al Restaurant l'ANTIC de Sora, tindrà lloc la NIT POÈTICA amb les veus emergents: Laura Gonzàlez i Ortensi, Vicenç Ambròs i Besa, Gemma Gelabert, Jordi Buxaderas i la Bruna Generoso.

Uns dies a Istambul...

Poetes quebequesos. France Théoret

FRANCE THÉORET nascuda a Montréal, va ser membre del comitè de direcció de La Barre du Jour, va participar en la creació de la revista femenina Les Têtes de pioche i de la revista de crítica Spirale. Les seves primeres obres estan reunides sota el títol Bloody Mary, a l'editorial Typo. La seva poesia se situa en la confluència de la prosa i de la poesia, de la reflexió i de la lírica.

Qui pot rebre mots, veritables crides i llàgrimes tornades com si la intel·ligència hi fos? Existeixo fora de temps, fora de lloc, presa en el pes del cos, escrita per sempre a la bestreta, esclatada, dividia entre un deliri poderós i una raó emblemàtica. Però oblidaré, en forma de dol. La salvatgeria de l'espècia és ben bé la meva. És la meva veu ronca i lenta. Vivisecció de llengua, l'equilibri com a harmonia per sempre perduda, nostàlgia totalment femenina. Som al món, sóc terrestre. La gravitació no és l'única llei. Neixo de les energies incessantment recomençades.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

afuada

closa

indòmit

tebi

Poesies

garam masala

Qui recull les males herbes que s’arrenglen al voltant dels barris més vells? La pluja dibuixa sobre la terra síl·labes de verbs, de dreta a esquerre. Però avui, l’especier s’omple de sang, aquella que el record no amansa i s’escola per la tristesa amb un regust agredolç. La flama obre de nou la taula, rere el garam masala, i els morts són més ben guardats que mai. Vetlla el silenci.

Diumenge d'agost...

Dies de mar oberta. De sorra. De peus descalços. De l’esclat de la menta. De fer la migdiada tots junts amb la persiana abaixada. De bones olors al despertar-se. De carrers engalanats al vespre. De saber que tots estem a casa. De les llums vacil·lants de la festa. De somiar l’eco de les teves paraules, només per una estona. Del verb estimar.

Música. Lucinda Williams

Lucinda Williams és la millor veu i compositora femenina del rock americà. Guanyadora d’un premi Grammy per el seu excel·lent Car Wheels on Gravel Road, un disc de sonoritat rock amb accents de country. Un estil de música greu, madura, amb elements de blues i soul.

El seu últim disc del 2008 “Little Honey”.

Un plaer de veu!

Poetes catalans. Rosa Font i Massot

Paraula

No són les flames.
Tampoc el crit de l'aiguia ni la por
del ventre buit de l'aire. No és el temps.
No és el grumoll de fang en el rostoll
ni la cendra, que ens vetllen.
No és l'eco del que som
clavat als ulls del marbre que vam ser.
No és la carn ni la sang.

És l'última paraula que s'aferra
al nostre cos ben nu.

Un llibre per llegir

"En poesia tinc uns pocs Axiomes, i ja veurà que lluny estic del seu Centre. 1r Penso que la Poesia hauria de sorprendre per un bell excés i no per Singularitat –hauria de sorprendre el Lector com una notació en paraules dels seus propis pensaments més alts, i semblant gairebé un Record. 2n. Els seus tocs de Bellesa mai no haurien d’anar fins a mig camí, o sigui deixant el lector sense alè en lloc de satisfet: l’aparició, l’avanç, la col·locació de la imatgeria hauria d’arribar-li naturalment, com el Sol –lluir damunt seu i pondre’s sòbriament encara que amb magnificència, deixant-lo en el Luxe del crepuscle –però és més fàcil pensar què hauria de ser la Poesia que no escriure’n –i això em porta a un altre axioma. Que si la Poesia no surt amb tanta naturalitat com les fulles d’un arbre és millor que no surti gens."

John Kyats, carta a John Taylor, 27 de febrer del 1818
Traducció Xavier Lloveras


Creació del Poema
Albert Roig
Edicions Proa, 1999

Una funció mínima en el llenguatge poètic

escandir

làbil

rèmora

gàrgola

Roger Callois

Aquest matí he llegit unes paraules que m’han recordat un bon consell d’un poeta:

Roger Callois, escriptor i sociòleg francès, identifica aquest progrés artístic, aquest procés de despersonalització de l’artista (rilkeà), amb la sinceritat: “Tria entre els mitjans de l’art els més discrets, els més exactes, els que estan tan ben adaptats al seu designi que el serveixen fent-se oblidar a ells mateixos. Aquest és l’artista sincer.”

Tanca els ulls...

tan sols per escoltar.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

rèmora

closa

evanescent

ignota

Festival Shakespeare

Dissabte 8 d'agost, a les 19:00h

Taula rodona:

ELS TRADUCTORS DELS SONETS PARLEN DE SHAKESPEARE

Andrés Ehrenhaus, Salvador Oliva i Txema Martínez

Modera: Dolors Udina

Diferents aproximacions, paraules diverses, per dir el que hauria dit el poeta si visqués als nostres temps

Espai: Can Ribot

Accés lliure, aforament limitat

Un petit luxe de llençols blancs d'en Ricard Garcia

Sota la manta, tapat i a les fosques,
no pots amagar aquests llampecs
que travessen el territori del pensament.
Veloces ràfegues feridores
trenquen la frontera de les parpelles
perquè puguis veure
com es dipositen a la paret
les capes de pols que fixen la història,
com els grumolls de la pintura continuen
allà on la mà maldestra ensopegava,
com al lloc més impensat
les esquerdes escrostonen el futur,
com la finestra fa més curel, si és posible,
la mirada.

Els contorns del xiprer
Ricard Garcia

Obert per vacances

La vida comporta una tria prou extensa i després d’escriure un pròleg indòcil, començo un nou camí. Ara no és hora d’oblidar, sinó de començar a recordar. Simplement una llàgrima dins una gran bombolla d’olor. La teva.

Poesia

te escondes detrás de la huida,
donde más se ríe

És l'hora d'hissar un petit silenci

Pesa la nit, les hores es desdoblen.

Sento de prop les ales d'un silenci,

presència d'una vida que s'ha fos.

M'abraça la foscor, branques de nit.

Pesen els buits, ferida oberta. El plor

i la quietud d'uns ulls tancats per sempre,

oblit que tot ho esborra, lleu memòria

immensa al mar gelat on van les coses.

La platja dels recors eixampla els límits.

Mireia Lleó i Bertran

Per un vers

divendres

He deixat anar mil realitats, l’una rere l’altra. El mar no té prou onades per emportar-se aquesta olor a tu. Fins i tot m’espanto. T’estimo. T’estimo mare. Cada nit dormim separades per una ànima transparent però en un somni restaré oberta aquesta porta secreta, per entrar al teu món. Llavors enraonaré en veu baixa.

Una canya i un quadern

Poesies

mostassa negre

Em pregunto per què tothom
se’m refusa,
entre les arrels erectes
d’una cuina quotidiana.
Tan sols vull inflar
l’aigua profunda
amb un gust de terres antigues,
d’hores grogues,
amb la taula parada.

Una canya i un quadern

escric pàgines en blanc per no haver de recitar in memoriam amb el so d’una pregària de fons. des del mirall on et naixia he vist la teva ànima massa neulida per abellir. he pressentit l’últim discurs entre tu i jo. si intento fer poesia la mort es folla vers el paper i cap el vespre, palpejant a les fosques, el meu cor es torna massa egoista per admetre un jo poètic

FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA

Amb l’edició d’aquest any el Festival Primavera Poètica de La Garriga celebra el seu cinquè aniversari.

Avui, a les 19,30h, a la Fundació Maurí:

“Saps la terra on floreix el
llimoner?”

Amb el poeta i traductor Miquel Desclot. Una visita al moment més universal de la poesia italiana, a través de poemes de Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Michelangelo Buonarroti, i una visita addicional a la música dels polifonistes del segle XVI que van compondre madrigals diversos sobre alguns d’aquests poemes.



Fundació Mauri
c/Cardedeu, 17
La Garriga

Presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008

Aquesta tarda, a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6, Barcelona), hi haurà l’Acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008: Rebel·lió de la sal i El professor d'història.

Rebel·lió de la sal, Teresa Pascual, en poesia i El professor d'història, de Joan-Francesc Mira, en narrativa.

Lluïsa Julià parlarà sobre l'obra de Teresa Pascual:

"Rebel·lió de la sal es presenta com una interrogació sobre el dolor, ofereix una indagació de l'absència -"Qui sap l'itinerari / que seguirà aquest fred?"-, però el pessimisme adquireix una postura estoica, amb el guany de la sal, de la rebel·lió de la sal que al llarg del poemari esdevé element primigeni. Amb Rebel·lió de la sal Teresa Pascual publica el seu sisè llibre. El present lliurament respon principalment a la inflexió que la mort de la mare suposa de tallant, d'absència dolorosa, de necessitat de reflexió i de procés identitari que cal bastir de nou. La mort de la mare dóna raó d'alguns dels poemes més impactants; el dolor i el silenci de l'altra, amb poemes d'una tendresa commovedora com el tríptic Vindré demà, duen la poeta a l'alta expressió de l'inefable ("I aleshores adoro..." reprèn seguint Clarice Lispector), a l'emmudiment, al gest, a l'emoció. Al món de les imatges i les ombres, a l'opacitat, o a la llum socràtica." (Lluïsa Julià)

L'art en llenguatge

La poesia digital de Camille Utterbach esdevé amb el magnífic TEX RAIN, on l’espectador interactúa amb el llenguatge. Els participants juguen amb el seu cos i les lletres que cauen en forma de pluja. Aquestes lletres formen versos extrets del poema: “Talk, you” d’Evan Zimroth.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

maurar

blana

tendral

debades

Charles Baudelaire

Tristeses de la lluna


Aquesta nit, la lluna somia amb més peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una mà distreta amanyagada amb tendresa
poc abans d'adormir-se el contorn dels seus pits,


sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs defalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins l'atzur com florals naixements.


Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,


pren la pàl·lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com d'òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.


Les flors del mal

Una canya i un quadern

Els extrems debades poden arribar a tocar-se amb molta facilitat. He de fer un esforç per mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació. Encara que m’obligo a pensar en el present més immediat, creient que la llum del dia farà desaparèixer la tempesta, ben bé com un infant.

Ens hem convertit tots en experts a l’hora de no malmetre cap esperança.

Una canya i un quadern

Necessito el trencar de les onades, aquella humitat tèbia que s'insereix a la pell sense preguntar, silenciosament. Tu i jo, res més.

Demà no vull recordar els gestos sabuts, tan sols desdibuixar el perfil d'una ciutat, llunyana al soroll. Respirar breu. Sense crits. El tacte calent de la sorra que s'enfondra. Un moviment senzill.

No hi ha prou en tancar els ulls. Sé que puc trobar les teves sabates.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

clarícia

egotisme

blasmar

dicible

Poetes gallegs. Olga Novo

A les 20:00h, a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, José Jiménez ens parlarà de l’obra de la poetessa i assagista gallega OLGA NOVO.

Olga Novo va néixer el 1975 a Vilarmao, Pobra do Brollón (Lugo). És llicenciada en filologia gallego-portuguès i actualment és professora de llengua i literatura gallega.

Aquest poema pertany al poemari Nós nus que li va merèixer el Premio Losada Diéguez de Creación Literaria.

OS LIQUIDOS INTIMOS
coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas.

algunhas conservan estirados os nomes que gravei a navalladas

tódalas tardes ó volver da escola.

acostumada a tirar por un poema como por un becerro

cando se lle ven as patas,

cando xa no se está en idade de medrar

toda maduración require un desgarro de tendóns

entón é cando corren polo meu peito rabaños da cabras

que non se dirixen a ningunha parte,

sóbenme as paredes desde as que te vexo,

.arrancan coa lingua o pasto mentres te vas.

o tacto des teu violíns faime chorar terriblemente.

e case non podo soportar que as túas mans me acariñen

como a la dos xerseis que facía a miña mai cando era nena.

pero coa miña pel

coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas

Poetes catalans. Damià Huguet

Una llunyana habitació emblanquinada

He intentat embastar un somni eròtic.

Escarnir-me a mi mateix, mascle d'amor,

amb frecs suaus d'ombrívols actes despullats

entre la pell i unes carícies.

Omplir de fum els molls turons

reblits amb sexes de foc dens

que com el marbre nu i l'enconat acer

a cada suor de velles llums se trenquen.

És la blancor que en mi alena fragmentats desigs,

i que ara em vincla a rivetejar llavors

d'esperma dur com una bala.

La mateixa rectitud fondal dels arbres salvatgins

que treuen blanca flor cada vegada nova,

adornats, molt civilment, amb esquemàtics jocs

de mesos durs i altres febres

que ara omplen de vida la primavera dels cossos.

La reduïda llum se'm fa espectre,

carnal i fond misteri les blavenques crostes

que em surten esqueixades damunt aquest amor difícil.

Talment el llemicós abraç que engata focs

i dóna calentura, el somni irrita amb ulls feixucs

aquesta temptació tan clara.

Tot queda obert darrere les finestres

decorades amb cards diaris i blanquíssimes paraules.

La imatge és una llum estesa

damunt els mastegats llençols

quasi diria que nous de trinca

com aquesta roba llevada.

D'home de primera mà. 1972.

Damià Huguet

Reflexions de Sant Jordi

Unes preguntes del filòsof francès Michel Foucault per reflexionar en aquests dies:

“Però suposem que ens les havíem amb un autor: És que tot allò que ha escrit o dit, tot allò que ha deixat al seu darrera forma part de la seva obra? Problema ensems teòric o tècnic. Quan hom endega la publicació de les obres de Nietzsche, per exemple, on li cal parar? Cal publicar-ho tot, naturalment, però, què vol dir aquest «tot»? Tot allò que el mateix Nietzsche va publicar, és clar. Els esborranys de les seves obres? Evidentment. Els projectes d’aforismes? Sí. Els esborralls també, les notes al peu dels quaderns? Sí.
Però, i quan a l’interior d’un quadern ple d’aforismes trobem una referència, la indicació d’una citació o d’una adreça, un compte de bugaderia: és una obra o no és una obra? Però per què no? I així indefinidament.
Com podem definir una obra d’entre els milions de traces deixades per una persona després de la mort?

“Els Marges” 27/27/29 1983 pàgs. 205-220. Michael Foucault.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

amollir

adelerat

remissori

enfollir

Poetes catalans. Laura Gonzàlez i Ortensi

Per aquest Sant Jordi 2009 l'Editorial Emboscall ha editat el poemari Preludis de Silenci de Laura González i Ortensi, una poetessa de divuit anys d'ulls de nina il·lusa que gosa corrompre l'essència dels versos.

Preludis de silenci consta de tres parts en un ampli ventall de temàtiques.

L’any 2007 va guanyar el Premi Nacional de Poesia Miquel Martí i Pol que es va lliurar al Palau de Centelles de Barcelona. I aquest any ha estat finalista del premi de narrativa breu “Víctor Mora” amb el conte "L’anèdocta personificada” que ha sortit al mercat dins el llibre El nostre fantasma i 14 contes més.


Us deixo un tastet poètic... el llibre el podreu trobar a la parada de relatsencatalà.cat (Rambla Catalunya, 12)

T'estimo fluix

Com si mai no m'hagués mogut d'on era
he tornat a enfollir entre les mateixes
quatre parets. Tan sols aquell somriure
fugisser sobreviu, submís, després
de tants i tants hiverns. L'ombra d'allò
que no érem és un punxó allargat
que ens perfora els llavis. Tenim els mots
idèntics i algun silenci despòtic
entelant-nos, apressat, els arguments.
Però mira'm: cargol sol i sense closca
omplint de baves estèrils els ulls
de qui mira i no comprèn. Tu ets l'excusa
que sosté immutable la pell del temps.
I avui t'estimo fluix, amb la cuirassa
apedaçada, oradora maldestra
de soliloquis, gestos silents.
T'estimo amb calma, tendresa, ràbia,
com si res no hagués mudat als nostres peus...

Reflexions de Sant Jordi

"El fet que lectors completament diferents puguin veure's afectats de manera diferent per la "realitat" d'un text determinat mostra a bastament fins a quin punt la lectura és un procés creatiu que es troba molt per sobre de la mera percepció de l'escrit. El text literari activa les nostres pròpies facultats, i ens permet de recrear el món que presenta. El producte d'aquesta activitat creativa és el que podríem denominar la dimensió virtual del text, que el dota de la seva realitat. Aquesta dimensió virtual no és el mateix text, ni tampoc la imaginació del lector: és la confluència de text i imaginació"

Wolfgang Iser

El proceso de lectura

(1972, pàg. 221)

Poetesses. Teresa Pascual

El poemari El temps en ordre de la Teresa Pascual comença amb una cita:

... Al final, al final de tot, un respon a totes les preguntes amb els fets de la seua vida...
Sándor Márai

Aquest temps en ordre dins els límits de la memòria, on els gestos commouen i es parlen els temors amb sinceritat. La seva veu poètica tan singular perpetua en tot el poemari.

El reflex de seguretat d'aquest poema es tanca en els últims quatre versos, amb una bellesa que tenyeix les emocions.

Sobre la veritat que ara em reclama
el seu sentit, significat i noms,
aprenc, pose i ordene tots els límits,
des del foc a al mar -principi i forma-
de la carn a la carn -terra descalça.
I amb el seu testimoni sobre els dies
retire dolçament els últims vels,
des d'on em vaig quedar, des d'on comence,
desperta al temps i adormida de temps.

El temps en ordre
Barcelona: Proa, 2002

Presentació: Ángel Guinda

Aquesta tarda, a les 19:30, Ángel Guinda presenta el seu llibre TODA LA LUZ DEL MUNDO a la Galeria Arthostal (c/Basses de Sant Pere, 10 – baixos. Barcelona).


Una cita amb la poesía, la pintura d’en Javier Lapuente, la música i la textura de la veu amb La Casa de l’Est i l’Editorial Olifante.

La revista LA NAUSEA ens sorprendrà amb una performance de la Marian Raméntol i en Cesc Fortuny i Fabré.

Macus Romero

Macus Romero, aquesta jove il·lustradora de A Coruña, on les seves creacions t’embolcallen d’un sentiment d’infantessa màgic.

El seu últim treball, un mural de 45 metres, pertany al projecte “Bibliotecas ilustradas”, realitzat a la biblioteca Luis Seoane d’Arcade de Soutomaior (Pontevedra).

En aquest enllaç podeu veure tot el treball, des de la col·locació de les bastides al perquè utilitza uns colors i la creació del seus personatges.

I un vídeo de les seves il·lustracions. Només ens cal ésser prou imaginatius per deixar-nos endur per la màgia dels sentis.

Encuentra más fotos como esta en Artworkproject

Poesies

La caixa de costura

Ja no sé qui sóc

vestida de fusta i amb

la pell encesa

per contemplar les ombres

farcides d’un cel plomós.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

bramul

escull

vern

sadollar

Una canya i un quadern

He escrit lentament, per salvar els grams de tacte del meu cos, mentre els músculs feien soroll a buit.


Ara alleujo la memòria i retorno quan els dits no eren maldestres.
No sóc capaç de ser exacte com paraules lluminoses, per trobar els límits de la felicitat, però aquesta nit entra a llepar-me els pits. M'agradarà parar-me i cercar el rastre de les mans.

Poesia Visual

No és la primera vegada que us parlo de la POESIA VISUAL, i és que la seva poesia visual encimbella el sentit. En aquest vídeo les imatges s'enriolen ...

Aquests poemes visuals corresponen al poemari Eloqüències, editat per Tabelaria Edicions 2008.

Encuentra más vídeos como este en Boek Visual

Poetes catalans. Marcel Riera

ESTRELLES


Hi ha un temps per reposar i deixar fer, hi ha un temps
per escopir paraules com bales disparades
a la babalà, hi ha un temps per instal·lar
un mirall al davant d'un altre i acostar-se
a la claror. Hi ha un nen que va descalç i salta
sobre les cendres fredes en un conte de Cheever
i es va fent tard a tot arreu: ara mateix
a Sidney surt el sol però aquí encara és fosc
tot i que dalt del cel les estrelles esgoten
la seva combustió i es fonen en la fosca
insondable: forats negres del no-res que omplen
trossos de l'univers on el temps ja no corre.


No obstant això hi ha un temps per comptar les bombetes
posades en filera i escampades pel cel,
que aquesta nit titil·la: però el seu filament
no té la incandescència de quan les contemplava
algú i en llengua estranya els posava un nom que ara
no sap ningú. Ens xucla -a diferència d'elles-
cap a terra una força que no és la gravetat
sinó la por d'allò que no podem entendre
per més que ens ho expliquin, el malbaratament
de l'amor i també la presència dels morts
que s'aferren als vius. Hi ha un temps per fer-se totes
les preguntes i no saber-ne cap resposta.

Lluny. Viena. 2006.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

sojorn

avenir

comport

estalonar

Poesies

Vainilla

En el més bell guariment

dorms tancada en una beina

entre remors de perfecció.

Ets la poeta de l’aroma,

conscient que el teu rastre

jau sobre una terra somiada.

Solució del 100è joc literari

En col·laboració amb el 1ooè Joc Literari del blog Tens un racó dalt del món, sorgia aquest fragment d'Arundhati Roy,

A AYEMENEM HI FA un maig calorós i capficat. Els dies són llargs i humits. El riu minva i tot de corbs negres s'atipen de mangos lluents als arbres mateix, quiets de color verd polsós. Les bananes roges maduren. Els fruits de pa s'esberlen. Les mosques saballoneres, dissolutes, brunzen vàcuament en l'aire afruitat. Després s'escalfen contra vidres diàfans i es moren, grasses i estabornides, al sol.
Fa unes nits clares, però carregades de mandra i de moixa expectació.

Dues pistes de la crítica literària, ben rebudes pels comentaristes...


Potser van ser massa fàcils, massa coses petites ¿?