30/3/07

Poesies

Quan dic /a_mor\

Quan dic amor, veig oblit
encerclat en pàgines sense justificar
com si fossin encàrrecs en tercera persona,
gèneres perduts entre plors, sense rumb.

Lluny de l’acceptació de la definició,
assediat per vianants clandestins
rondes, sense paraules no dites,
esborrant les línies del meu contorn.

Sóc aquí, solcant un miratge,
veient passar els trens fugissers
sense poder dir res, ja ho sé,
només et demano saber estimar-te.

Tu vetlles el silenci al meu voltant
fugint de prop teu, sota els sons
d’un amor educat contra el meu cos.

La meva pell és blanca de besades
malgrat el present és quasi transparent
i amb prou feines troba un senyal de lluita.

Dibuixaràs un adéu en el meus llavis sense casa.
El dia em truca i em sento sola, com un lladre,
i respiro emmudit l’amor, per si es desperta.

27/3/07

Poesies


Pluja blanca

Arran de nit
quan tan sols resten les ombres
escorcollo la flaire
entre el pols de la teva sang
i el llum fosc d’un racó
entreobert, sense botons.
Palpo al ritme dels dits
l’aleteig del teu miratge
en el plec de les cames,
arrapant-lo a la respiració.
Com una serp, vibrant encara,
desperta un desig ja existent
des d’un angle,
amb el vaivé de la pell
farcida de naturalesa
calenta, despuntada.
Un raig de calidesa
embogit es dispersa.
Tot el corrent
inunda el meu cos de llampecs
com un teler de seda abstracte
emmarcat d’un líquid pulcríssim.
S’aquieta, feble,
a penes gosa moure’s
en un ressò feblíssim
sota una pluja blanca
adormida.

26/3/07

Poetes Catalans d'Ara




UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.



Miquel Martí i Pol
Oli: Pepa Poch "Cap a l'infinit"

22/3/07

no hi ha lloc per a adverbis de temps

Així estic jo,
com una onada de mar que sacseja espuma,
abandonant el cos al plaer individual
de la primera claror del dia
en el miratge del teu pessigolleig.

19/3/07

Presentació llibre MICRORELATS


El proper dimecres 21 de març, a partir de les 19:30 hores i al saló d’actes del Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya nº10, de Barcelona), tindrà lloc la presentació del llibre 10 x 10 Microrelats, tercer exemplar sorgit de la col·laboració entre relasencatala.com i Edicions de la Quadriga.

16/3/07

Un estel de nou puntes


El 9, un número que em precedeix, un número masculí, de foc.


analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu

9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9


Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.

14/3/07

La vigília del plaer


Com les manifestacions, que reconstrueix el passat fent-lo viure en el present, poden exercir una influència estimuladora sobre el meu intel·lecte?

L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.

Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.

Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.

12/3/07

Poesies


Ben aviat esdevindràs

Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.

El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.

Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.

Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.

És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.

11/3/07

Poesies del calaix


Versos escrits fa més de deu anys. Un festí nocturn de dubtes. Potser llavors em vaig enamorar. Potser ell tenia raó, no era el moment. Potser va ser el millor, ell no podia escoltar el meu sentiment. Ara tan se val, ara torna a ser llunyà el seu record. Sensacions d'un passat fins ara molt proper.


El despertar d'una realitat

Sorolls a onades enfurismades
esclaten en colors damunt la sorra
creant una foscor d'un espai sense fi,
d'un horitzó que es perd sense motiu
impossible d'observar-lo amb serenitat.
Bateguen silenciosament cercant una resposta,
una calma en sentiments dins l'oceà
mentre els silencis van entrant en si mateixos
en una superfície massa plena d'espessa aigua
on tot és ple d'utopies versemblants.
Cerquen la remor a voramar de matinada,
l'anhel d'un voler trencar tendre,
l'espai d'una amistat oberta en un full blanc,
la filosofia d'una vida d'un últim present.
Esclaten, bateguen, cerquen
... perquè?
si tan sols despertaran en una realitat imposada.

8/3/07

@ 17:38 PM


avui puc celebrar que sóc dona

avui fa dos anys que vaig ser mare del Marc






Foto poema visual @angie
Entre les mans
tot el que voldria tenir:
llum,
tota la vida.

Dia Internacional de les Dones


7/3/07

Contemplació activa

Aquesta tarda he trobat dos versos musicats a la xarxa imaginària que m'han fet reflexionar:

Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res

Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.

6/3/07

Poetes Catalans d'Ara

EDUARD SANAHUJA YLL (Barcelona, 1953)

En defensa pròpia (1994)


[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.


[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.

5/3/07

Poesies

Mare

Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.

4/3/07

Campanya una POMA per la vida

Dissabte, vam vendre 58 pomes en 4 hores. Tot un èxit!



Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!

Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions.
Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.


Hauríem de fer cas d’aquell anunci que reparteix “abraçades” a compte de res, pel sol plaer de oferir-les.

- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.

Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.

Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.

De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.

L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!

Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.