5/3/07

Poesies

Mare

Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.

1 comentari:

OhCapità ha dit...

rere la imatge perduda en el record d'un infant,
que maldestre el temps ha anat esborrant
hi viu perenne la il·lusió d'un somni no assolit
vestit de foscor, tancant les portes d'un dolor
que resseguia el turment d'un cor desangelat
que no sabia què era sentir, què era estimar

ara, mentre la sal ha moldejat la vostra vida
tu l'has encaminada cap un nou destí
empès per homenatges i sentencies
on les arrels profundes del vostre cognom
viuen un pas d'amor incondicional

i jo, des de la distància d'un temps no viscut
admiro la bellesa de les vostres ànimes
i aprenc del vostre passat, el què m'ha mancat,
contemplo llavors, els vostres cors,
i els hi dono l'únic que tinc, allò que és viu:
un verb en present indicatiu: us estimo.