31/7/07

En terres eivissenques...



A ritme lent, rere el balandreig suau de l’onatge, m’espera l’albada tardana. Al vespre arribaré i em mullaré pels teus raigs de terra blanca i mediterrània, on llegiré en hores de silencis, un llibre regalat, adelitant els meus sospirs vora mar.

Bones vacances a tots!

26/7/07

Post

Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.

Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.

Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.

He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.

23/7/07

Poesies


Miro el dia, amb el cos perfumat de tu,
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.

14/7/07

Un 14 de juliol del 98'

"Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."


Avui és un dia per celebrar,

avui fa nou anys que em van diagnosticar Esclerosi Múltiple.



És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.

Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.

Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.

Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.

Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.

Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.






14 de juliol del 2007





9/7/07

La Veritat, un àngel adormissat

Juliol, el setè mes de l’any, amb trenta-un dies, una unitat de temps que sempre he hagut de llegir “entre” línies de mots foscos però paraules senzilles.

Avui, dilluns, he estat cridada a judici, a resoldre un problema d’ètica entre germans. El so de l’escopeta entre els tres jutges està dictaminant a Madrid. Jo només vull gosar ésser la veritat!

Per fi, una obertura que clourà després de nou anys. S’eliminarà aquest monòleg constant que tinc vers a tu. Podria demanar al temps que tornés enrera per fer-te el meu germà però és fóra del meu abast.

Vam néixer per no ser germans. El meu desig és que volis ben lluny Sergi, amb la ronya del teu silenci! En definitiva, el teu silenci esdevindrà llum, la llum de la Veritat.

No hi ha lloc per a adverbis de temps, ja he après a sortir-me’n amb el cognom de la meva mare, aplegada als meus amics. La vida que tu cerques no la trobaràs mai, la tendresa de ser fill se t’ha esvaït entre les mans.

He plorat dins la gola, amb el somriure clavat davant la meva mare, abans nostra.

Un sentiment escrit que no vol esdevenir ni tan sols prosa poètica, és el torbament de la meva ànima.


Entre germans

La guerra ja no continua, la carn és forta,
el degoteig de la teva llunyania de marbre
fredíssim, balla sota els meus peus ja descalços.

Al cap d’una desena d’anys, d’enganys,
gravíssim el nom que invoques com a fill
forjant malvolença en veu de l’enemic.

Has arrencat aquesta indiferència
en cada passa que he caminat, vora l’aigua,
tot just tinc trenta-sis anys, i encara gràcies.

Jo no buscaré la venjança, no t’odiaré,
però oblidares el codi familiar i la meva lluita,
el meu afany per estimar, jo entre els drets dels altres.

Sabotejador de fils penjats, vine i passa,
t’enfrontaràs a la meva ànima,
no m’espantes, el meu cos té llum permanent.

La vergonya fluirà per la teva nuesa,
el dia que alcis entre ferides de fàbrica
engoliràs el teu propi dol, en solitud.

Moriràs orinant la ràbia que t’has endut
del salpebre que has evocat en la meva mare,
per un bocí de la vida, malparit.

Toquen campanes. El Poder Judicial t’ha condemnat.


5/7/07

Poesies

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.