31/7/08
31 de juliol
La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.
En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.
Un llibre per rellegir de 42 poemes.
Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.
Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.
29/7/08
Poesies
Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.
28/7/08
Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte
Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.
Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.
Anomena'm nom
25/7/08
Punts metafòrics…
Un neguit de sensacions es dispersen o potser són els punts suspensius que no gosen alçar la veu per no ser escoltats.
24/7/08
Dietari Jordi Llavina
I jo li vaig respondre que creia que de les persones sempre aprens alguna cosa però que això, no volia dir que et servís per millorar.
I aquest matí, llegint el dietari del Jordi Llavina, m’ha fet pensar en aquella conversa. Aquesta tossuderia o obstinació catalana (com diu ell) malgrat els embats. “Que no és tant una qüestió estètica –que també- sinó sobretot moral”.
Us deixo l’article escrit per Jordi Llavina en el setmanari del penedès 3devuit:
Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.
23/7/08
Poetes catalans. Carles M. Sanuy.
El llibre està esgrogueït, l’edició és de 1985.
Comença el primer poema: Clau
Hi ha una mena
d’indulgència a les paraules;
un joc evolutiu
que abreuja els mots i els avaria.
Així, doncs, cada nom
codifica una sentència, real o intuïtiva;
a nosaltres ens pertoca de triar
l’estatura del poema.
18/7/08
Poetes catalans. Maria-Mercè Marçal
Cau de llunes
17/7/08
Un rostre que no és meu. Óscar Palazón.
Ha esdevingut tota una experiència llegir la primera part (per la crueltat de la història i sobretot, per la seva veracitat), on gira en un món desconegut per a mi, i per altra banda, tan obert mentre transcorren aquestes cent vint-i-cinc pàgines. Hi ha vegades que imagino a quin moment l’autor escriu les pàgines o el per què va creant els personatges, i aquest cop, amb l’Óscar Palazón, ho he pensat massa vegades, en tot el bon sentit de l’expressió.
Des d’aquí et FELICITO Óscar per poder crear UN ROSTRE QUE NO ÉS MEU, i per aquest premi més que merescut. I defineixo crear com a fer una cosa que abans no existia en català.
L’Óscar Palazón ens diu a la contraportada que “tots tenim una part fosca” i si pares l’orella, sí, escoltes l’eco de les pròpies veus dels personatges, aquestes pors tan properes a un mateix, de petites veritats, en què afrontar-se a un mateix davant del mirall no és exempt de complexitat.
Us deixo una llarga llista de comentaris sobre aquest llibre penjats a la catosfera:
16/7/08
Poesies
Fulles salvatges de verd,
l’una contra l’altra.
És qüestió d’hores
que tendregin sense vestit
les vocals de la cassola.
Tot queda enrere.
14/7/08
14 de juliol
La doctora Alemany es va girar cap a mi mentre jo jeia morta entre la conversa. No hi havia cap coherència, en aquelles paraules que tan sols escoltava la meva mare amb un esforç d’atenció lúcida. Vaig sentir clarament el diagnòstic, però no volia entendre’l.
Balba per les meves mans calentes, el rastre de la pròpia pell de l’estómac se m’esborrava per damunt dels dits de la mà, a ritme de lentitud en percebre inexacte la xafogor de l’estiu. Tota sola mantenia el temor de mirar-me per si el tacte se’m menjava mitja vida, convertint-se en una carcassa de cartró.
La doctora va aturar-se un moment i dubtà amb els ulls. Llavors, se m’apropà pàl·lida i reposada. M’agafà totes dues mans, me les va estrènyer amb la força d’asserenar-me.
Aquella era la sentència no d’un simple malson passatger sinó el presagi d’un futur incert.
En aquell moment vaig adonar-me de la tirania del destí en un esclat d’indignació: ja res no depenia de mi, sinó d’una possibilitat llançada a cara o creu. L’instint també s’equivoca i el meu udolà desconsolat.
El que pensava llavors, el fred pànic d’aquell moment, em tempta quan s’allarga el dia en excés i m’agradaria ser absent, no sentir que el dolor m’és a prop. Però ara, deu anys més tard, visc el present, desenredant el dia, ablanint-lo. Ablanir, mitigar, suavitzar, endolcir les tardes inflamades que, setmana rere setmana, esgarrapen la remor del meu cos sota l’interferó, més enllà de la guarible malaltia. Això és el meu present assolible.
Ara he engendrat de nou. La resta és l’atzar de les paraules, dels versos, dels silencis absoluts, dels vents... fins i tot del potser.
—I sí, tinc por, molta por d’aixecar-me i no poder gaudir de la sorra mullada.
12/7/08
MULLA’T 2008
Les instal·lacions del DIR Diagonal de Barcelona acolliran l’acte central del “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”.
L’edició d’enguany vol batre el rècord de persones que es llancen simultàniament a la piscina per una causa solidària a les dotze del migdia.
Resultats de l’any 2007:
Piscines participants: 870
Persones participants: 91.230
Metres nedats: 58.202.000
Voluntaris: 3.024
Sense mielina, aquesta transmissió treballa de manera menys eficient i, en ocasions, podria arribar a desaparèixer. Si des del mateix moment del diagnòstic poses en marxa les teràpies i els tractaments farmacològics adequats, pots alterar l’evolució natural i reduir els símptomes i els problemes associats a la malaltia.
10/7/08
Poetes catalans. Xulio Ricardo Trigo.
SENTIR D’ESTRELLA
Amb els braços amputats,
sobre l’última marea,
deixar els vestigis de dolor.
Tornar a néixer.
Vida nova,
d’ànsies retallades,
que s’estima la quietud del cel.
Vessar sobre l’arena
el suc plaent de l’esperança.
Llibre de la quietud
9/7/08
Si jo no hagués nascut...
“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”
Laura Dalmau i Eva Adell
8/7/08
Poesies
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.
7/7/08
El blog a PARAULADEBLOG
6/7/08
2ª festa de la poesia a Sitges
Montserrat Abelló
Manuel Forcano
Margarita Ballester
Francesc Parcerisas
Esther Zarraluki
Miquel-Lluís Muntané
Dolors Miquel
El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):
Call
Caminava distret pel Call
i els peus van dur-me fins a un immoble
on fa uns quanta anys vaig estimar algú.
Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.
Aquella cambra ampla.
Aquells besos dats amb pressa
perquè la nit se’ns feia curta.
Perquè l’amor se’ns va fer curt.
Ara veig paletes que hi treballen.
Restauren l’edifici.
hi fa un museu –em diuen-
sobre la història dels jueus.
Jo sé que quan el visiti
cercaré aquella cambra del quart pis,
la reconeixeré
i davant els panells explicatius
de la ruïna de Jerusalem
i davant les fotos d’Auschwitz
ploraré.
En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…
El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i
Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.
Gràcies per poder estar entre poetes!
4/7/08
Paris
Paris de dia.
Paris de nit.
I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.
Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)
Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.
Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.
Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.
Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.
Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres
3/7/08
Poetes anglesos. William Shakespeare
Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.
Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.
Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.
És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.
Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva
2/7/08
Haver de...
He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!
L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.
He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.
Il·lustració: Noemí Villamuza
1/7/08
Reflexió teòrica I. Pere Ballart
El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.
La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:
La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.
El riure de la màscara
Assaig, 2007