Poesies

Doble vidre

La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Demanar només paraules no és fàcil... gràcies a tots dos.

Una definició llançada curosament en color de tinta a la primera pàgina: “ancoratge”, A CURT TERMINI.

Aquests sentiments sobre el que més estima, posant ordre, sobre una voluntat de sorra, amb una estructura interna bellíssima i una coherència temàtica que llisca.

Un llibre editat el 1997, rere un premi de poesia Festa l’Elx 1996.

Us deixo la seua lectura, silent, pausada, com si poguéssiu imaginar ara mateix la sensació, la veu càlida del propi autor de Vinaròs.

A CURT TERMINI

Ara mateix,

negociant la sola olor de les carícies,

un únic semblant a punt d'extingir-se,

em convenço que són les deixes

del clímax, tèrboles com aiguats

tempestuosos, com corrents furtius

i transitoris, el sol delit envenjable,

un únic acte a punt per a la rebel·lia.

Poc hi ha de tan cert com els cims

són una versió dolenta del happy end

o com que en nom de la narració

s'han destruït tantíssimes coses. Amara

el meu cos d'una llarga calitja

i jo no vull per més temps avançar

cap a llocs concrets, cap a objectius fàcilment

determinables. ¿No és aquesta la intenció

última de l'orgasme?

Poeta nord-americà. Paul auster.

Paul Auster (Newark, Nova Jersey,1947).

Us deixo el Paul Auster poeta, un dels referents de la literatura nord-americana contemporània, i pintures a partir de poemes del seu llibre Desaparicions (aquesta és la part positiva de la Catosfera...).



Un poema rellegit, i com un mag em trec el barret i les mànigues. Sense paraules.
...

Fore-shadows

Et respiro.

Amb mi t'assossegues de mi.

T'atordeixo sota la influència

d'una llum fraternal.

Et nodreixo

fins a les escorrialles del desastre.

El cel penja un estel errant

al meu pit. Veig el vent

com un testimoni, la nit imperiosa

que va eclipsar-se

en un laberint de roures,

la distància.

T'obsedeixo

fins a vorejar el sofriment.

Et xuclo la força.

Et desafio,

et deïfico

a no res i

a ningú,

esdevinc

l'imprescindible i més violent

hereu teu.

Mozart

Concorso nazionale di satira "L'ortica"
Florència

2° Premio. Matteo Bertelli.

Sant Jordi

Un Sant Jordi amb olor de tinta a mig obrir i espurnes de color vermell.


Estarem a Rambla Catalunya, 12

Una diada de cultures, de lletres per gaudir del sentit de mirar, passejar, llegir...

Poetes catalans. Elies Barberà.

Un poeta de Xàtiva… una descoberta casual, a la llibreria Al Vent de Badalona, però que es gronxa en versos d’una gran riquesa...


VAPOR

sent que es desfulla.
secament, com el roure.
estranyament.
i com el jonc a l’ull es torç dins l’aigua
les mirades dels altres s’esbiaixen:
ja no l’abracen i no l’agombolen;
ja no li encerten les nines dels ulls,
just es desvien refractades contra
campanes d’aigües buides que el circumden.

i ara sap que sense els altres no s’és.

gairebé sent que s’evapora
i amb la seda de l’ànima minvant
gairebé acarona la no-existència.

La Catosfera Literària

La Catosfera Literària sortirà en paper movible la primera quinzena de maig.

232 pàgines de blogaires (entre els 100 escollits: http://www.novembre1970.blogspot.com/) que entre etiquetes de post, poemes, literatura, escrits propis, suplements de cultura, narrativa i altres, engloben també fins benèfics destinats a “La Bressola”.

I com diu el Biel Mesquida, “escriptors de la mà oberta”...

La presentació de La Castosfera Literària...? Com diu el gerundi d’un verb: Posar una cosa en estat d'ésser usada, aplicada, d'acomplir una determinada destinació...

Poesies

(metàfora plàstica)

Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.

Poetes catalans. Jordi Llavina.

Un premi ple de versos del Jordi LLavina en el seu llibre DIARI D'UN SETEMBRISTA... la resta la trobareu des del blog de Castells de cartes.

Un poemari per no deixar de llegir-lo...

LA MADURESA

Avui potser s'estimaran

seguint, metòdics, l'exercici

d'una passió que encara no minva.

Els braços són més plens;

la pell té en algun punt -temples i mans-

una qualitat de fibra de vidre;

les ulleres, sota els ulls que claudiquen,

semblen les marques que deixa un dit gros,

entintat i àgraf, en un paper;

un borrissol morbós els sembra carbonissa

a l'esquena i al cul, que ni amb navalla

ni amb cera candent ja no es cuiden

d'arranar.

L'esperma ha quedat

assolada dins la petxina

de la dona, que un fill perdut

va tornar eixorca -ara, celler

sense gota de vi, només

humitats d'ell a les parets,

fosforescència de glaç

a la carn de dins.

Acomplert l'amor

(o en'cabat de fer-ho), ella inquirirà

si ell encara pot dir que se l'estima

(no diu ¿m'estimes?: fa servir

un gir molt complicat i temorós).

Abans de girar-se d'esquena,

ell pronuncia dues frases

tot reprimint un rot de ceba

i just abans d'enfilar els roncs tenors:

Ara tinc massa son. Demà en parlem.

No du pijama. Dorm sempre arrupit

i té els peus freds, de planes ulcerades.

Mai no es renta -en'cabat- la pell del ventre

ni s'eixuga el pèl moll. Ben just si pensa

a encaixar-se dins la boca la fèrula

de descàrrega (a la nit, els queixals

no deixen, com els corcs, de rosegar),

que li estructura el que no diu

i el que deixa de dir.

Poesies

(descorres una olor)


En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
en ensalivar paraules sense cintes,
en desnuar-me.

Poemes Visuals. Joan Brossa

Jocs oberts a cada passa, dins la connexió de l’atzar

Poesies

Un altre vers sota la llengua
vinclat en aquest full de balança
on la consciència em devora el llenguatge
que de batecs humits s’omple.
Defineixo el que sóc, però el senyal
no s’arrela, ni a la terra ni al cel.
Com un trofeu te l’has endut.
No recupero res...

Poetes catalans. Mireia Lleó i Bertran

Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.

Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.

Mireia Lleó i Bertran és l’autora d’aquestes dues tankes. És un recull de sextines i tankes, AMB TERRA AL PENSAMENT. Un repte creatiu de belles estructures plenes de simbolismes i suggestió.

I com ella mateixa, en el seu llibre, comença amb un vers de Vinyoli


No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixar-les anar
com un estel
des d’un turó.

Joan Vinyoli

Post

Les ones, lentament, s’han endut l’hivern amb els pensaments escampats a la sorra del fons d’aquest mar.

El cel s’alça a l’horitzó on tempera els sentiments brunzents entre els ametllers florits.

Ara toca entrar el Sol, embolcallar els records rere fotografies d’infantesa, de fluxos de colors, de castells d’escuma, de sorrals d’ànimes ingènues, de neguits volubles, de gira-sols mirallejants...

Benvinguda primavera, esbojarra’m de llum...