30/4/09

Poetes gallegs. Olga Novo


A les 20:00h, a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, José Jiménez ens parlarà de l’obra de la poetessa i assagista gallega OLGA NOVO.

Olga Novo va néixer el 1975 a Vilarmao, Pobra do Brollón (Lugo). És llicenciada en filologia gallego-portuguès i actualment és professora de llengua i literatura gallega.

Aquest poema pertany al poemari Nós nus que li va merèixer el Premio Losada Diéguez de Creación Literaria.

OS LIQUIDOS INTIMOS
coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas.
algunhas conservan estirados os nomes que gravei a navalladas
tódalas tardes ó volver da escola.
acostumada a tirar por un poema como por un becerro
cando se lle ven as patas,
cando xa no se está en idade de medrar
toda maduración require un desgarro de tendóns
entón é cando corren polo meu peito rabaños da cabras
que non se dirixen a ningunha parte,
sóbenme as paredes desde as que te vexo,
.arrancan coa lingua o pasto mentres te vas.
o tacto des teu violíns faime chorar terriblemente.
e case non podo soportar que as túas mans me acariñen
como a la dos xerseis que facía a miña mai cando era nena.
pero coa miña pel
coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas

28/4/09

Poetes catalans. Damià Huguet


Una llunyana habitació emblanquinada


He intentat embastar un somni eròtic.
Escarnir-me a mi mateix, mascle d'amor,
amb frecs suaus d'ombrívols actes despullats
entre la pell i unes carícies.
Omplir de fum els molls turons
reblits amb sexes de foc dens
que com el marbre nu i l'enconat acer
a cada suor de velles llums se trenquen.

És la blancor que en mi alena fragmentats desigs,
i que ara em vincla a rivetejar llavors
d'esperma dur com una bala.
La mateixa rectitud fondal dels arbres salvatgins
que treuen blanca flor cada vegada nova,
adornats, molt civilment, amb esquemàtics jocs
de mesos durs i altres febres
que ara omplen de vida la primavera dels cossos.

La reduïda llum se'm fa espectre,
carnal i fond misteri les blavenques crostes
que em surten esqueixades damunt aquest amor difícil.
Talment el llemicós abraç que engata focs
i dóna calentura, el somni irrita amb ulls feixucs
aquesta temptació tan clara.
Tot queda obert darrere les finestres
decorades amb cards diaris i blanquíssimes paraules.
La imatge és una llum estesa
damunt els mastegats llençols
quasi diria que nous de trinca
com aquesta roba llevada.


D'home de primera mà. 1972.
Damià Huguet

27/4/09

Reflexions de Sant Jordi

Unes preguntes del filòsof francès Michel Foucault per reflexionar en aquests dies:


“Però suposem que ens les havíem amb un autor: És que tot allò que ha escrit o dit, tot allò que ha deixat al seu darrera forma part de la seva obra? Problema ensems teòric o tècnic. Quan hom endega la publicació de les obres de Nietzsche, per exemple, on li cal parar? Cal publicar-ho tot, naturalment, però, què vol dir aquest «tot»? Tot allò que el mateix Nietzsche va publicar, és clar. Els esborranys de les seves obres? Evidentment. Els projectes d’aforismes? Sí. Els esborralls també, les notes al peu dels quaderns? Sí.
Però, i quan a l’interior d’un quadern ple d’aforismes trobem una referència, la indicació d’una citació o d’una adreça, un compte de bugaderia: és una obra o no és una obra? Però per què no? I així indefinidament.
Com podem definir una obra d’entre els milions de traces deixades per una persona després de la mort?
“Els Marges” 27/27/29 1983 pàgs. 205-220. Michael Foucault.

23/4/09

Poetes catalans. Laura Gonzàlez i Ortensi

Per aquest Sant Jordi 2009 l'Editorial Emboscall ha editat el poemari Preludis de Silenci de Laura González i Ortensi, una poetessa de divuit anys d'ulls de nina il·lusa que gosa corrompre l'essència dels versos.

Preludis de silenci consta de tres parts en un ampli ventall de temàtiques.

L’any 2007 va guanyar el Premi Nacional de Poesia Miquel Martí i Pol que es va lliurar al Palau de Centelles de Barcelona. I aquest any ha estat finalista del premi de narrativa breu “Víctor Mora” amb el conte "L’anèdocta personificada” que ha sortit al mercat dins el llibre El nostre fantasma i 14 contes més.


Us deixo un tastet poètic... el llibre el podreu trobar a la parada de relatsencatalà.cat (Rambla Catalunya, 12)

T'estimo fluix

Com si mai no m'hagués mogut d'on era
he tornat a enfollir entre les mateixes
quatre parets. Tan sols aquell somriure
fugisser sobreviu, submís, després
de tants i tants hiverns. L'ombra d'allò
que no érem és un punxó allargat
que ens perfora els llavis. Tenim els mots
idèntics i algun silenci despòtic
entelant-nos, apressat, els arguments.
Però mira'm: cargol sol i sense closca
omplint de baves estèrils els ulls
de qui mira i no comprèn. Tu ets l'excusa
que sosté immutable la pell del temps.
I avui t'estimo fluix, amb la cuirassa
apedaçada, oradora maldestra
de soliloquis, gestos silents.
T'estimo amb calma, tendresa, ràbia,
com si res no hagués mudat als nostres peus...


21/4/09

Reflexions de Sant Jordi



"El fet que lectors completament diferents puguin veure's afectats de manera diferent per la "realitat" d'un text determinat mostra a bastament fins a quin punt la lectura és un procés creatiu que es troba molt per sobre de la mera percepció de l'escrit. El text literari activa les nostres pròpies facultats, i ens permet de recrear el món que presenta. El producte d'aquesta activitat creativa és el que podríem denominar la dimensió virtual del text, que el dota de la seva realitat. Aquesta dimensió virtual no és el mateix text, ni tampoc la imaginació del lector: és la confluència de text i imaginació"

El proceso de lectura
(1972, pàg. 221)

19/4/09

Poetesses. Teresa Pascual

El poemari El temps en ordre de la Teresa Pascual comença amb una cita:


... Al final, al final de tot, un respon a totes les preguntes amb els fets de la seua vida...
Sándor Márai

Aquest temps en ordre dins els límits de la memòria, on els gestos commouen i es parlen els temors amb sinceritat. La seva veu poètica tan singular perpetua en tot el poemari.

El reflex de seguretat d'aquest poema es tanca en els últims quatre versos, amb una bellesa que tenyeix les emocions.


Sobre la veritat que ara em reclama
el seu sentit, significat i noms,
aprenc, pose i ordene tots els límits,
des del foc a al mar -principi i forma-
de la carn a la carn -terra descalça.
I amb el seu testimoni sobre els dies
retire dolçament els últims vels,
des d'on em vaig quedar, des d'on comence,
desperta al temps i adormida de temps.


El temps en ordre
Barcelona: Proa, 2002

17/4/09

Presentació: Ángel Guinda

Aquesta tarda, a les 19:30, Ángel Guinda presenta el seu llibre TODA LA LUZ DEL MUNDO a la Galeria Arthostal (c/Basses de Sant Pere, 10 – baixos. Barcelona).


Una cita amb la poesía, la pintura d’en Javier Lapuente, la música i la textura de la veu amb La Casa de l’Est i l’Editorial Olifante.

La revista LA NAUSEA ens sorprendrà amb una performance de la Marian Raméntol i en Cesc Fortuny i Fabré.

15/4/09

Macus Romero

Macus Romero, aquesta jove il·lustradora de A Coruña, on les seves creacions t’embolcallen d’un sentiment d’infantessa màgic.

El seu últim treball, un mural de 45 metres, pertany al projecte “Bibliotecas ilustradas”, realitzat a la biblioteca Luis Seoane d’Arcade de Soutomaior (Pontevedra).



En aquest enllaç podeu veure tot el treball, des de la col·locació de les bastides al perquè utilitza uns colors i la creació del seus personatges.


I un vídeo de les seves il·lustracions. Només ens cal ésser prou imaginatius per deixar-nos endur per la màgia dels sentis.


Encuentra más fotos como esta en Artworkproject




13/4/09

Poesies

La caixa de costura


Ja no sé qui sóc

vestida de fusta i amb

la pell encesa

per contemplar les ombres

farcides d’un cel plomós.



9/4/09

Una canya i un quadern


He escrit lentament, per salvar els grams de tacte del meu cos, mentre els músculs feien soroll a buit.


Ara alleujo la memòria i retorno quan els dits no eren maldestres.
No sóc capaç de ser exacte com paraules lluminoses, per trobar els límits de la felicitat, però aquesta nit entra a llepar-me els pits. M'agradarà parar-me i cercar el rastre de les mans.

7/4/09

Poesia Visual

No és la primera vegada que us parlo de la POESIA VISUAL, i és que la seva poesia visual encimbella el sentit. En aquest vídeo les imatges s'enriolen ...

Aquests poemes visuals corresponen al poemari Eloqüències, editat per Tabelaria Edicions 2008.



Encuentra más vídeos como este en Boek Visual




5/4/09

Poetes catalans. Marcel Riera


ESTRELLES


Hi ha un temps
per reposar i deixar fer, hi ha un temps
per escopir paraules com bales disparades
a la babalà, hi ha un temps per instal·lar
un mirall al davant d'un altre i acostar-se
a la claror. Hi ha un nen que va descalç i salta
sobre les cendres fredes en un conte de Cheever
i es va fent tard a tot arreu: ara mateix
a Sidney surt el sol però aquí encara és fosc
tot i que dalt del cel les estrelles esgoten
la seva combustió i es fonen en la fosca
insondable: forats negres del no-res que omplen
trossos de l'univers on el temps ja no corre.


No obstant això hi ha un temps per comptar les bombetes
posades en filera i escampades pel cel,
que aquesta nit titil·la: però el seu filament
no té la incandescència de quan les contemplava
algú i en llengua estranya els posava un nom que ara
no sap ningú. Ens xucla -a diferència d'elles-
cap a terra una força que no és la gravetat
sinó la por d'allò que no podem entendre
per més que ens ho expliquin, el malbaratament
de l'amor i també la presència dels morts
que s'aferren als vius. Hi ha un temps per fer-se totes
les preguntes i no saber-ne cap resposta.



Lluny. Viena. 2006.



2/4/09

Poesies


Vainilla


En el més bell guariment

dorms tancada en una beina

entre remors de perfecció.

Ets la poeta de l’aroma,

conscient que el teu rastre

jau sobre una terra somiada.

1/4/09

Solució del 100è joc literari

En col·laboració amb el 1ooè Joc Literari del blog Tens un racó dalt del món, sorgia aquest fragment d'Arundhati Roy,

A AYEMENEM HI FA un maig calorós i capficat. Els dies són llargs i humits. El riu minva i tot de corbs negres s'atipen de mangos lluents als arbres mateix, quiets de color verd polsós. Les bananes roges maduren. Els fruits de pa s'esberlen. Les mosques saballoneres, dissolutes, brunzen vàcuament en l'aire afruitat. Després s'escalfen contra vidres diàfans i es moren, grasses i estabornides, al sol.
Fa unes nits clares, però carregades de mandra i de moixa expectació.


Dues pistes de la crítica literària, ben rebudes pels comentaristes...


Potser van ser massa fàcils, massa coses petites ¿?