Poetes catalans. Manuel Forcano

Al cap d’uns quants anys, he tornat a llegir els poemes de Corint de Manuel Forcano.

La fragilitat a través del llenguatge és voluble i en aquesta lectura he vist palès la llibertat i seguretat per part de l’autor; el seu sentit humà de les coses, contemplant el paisatge per reflexionar.

Dins de Dàtils de Palmira, hi ha deu poemes de Viena. Aquest és el número nou:

"L'abraçada" d'Egon Schiele

Vas pintar la trista bellesa de ser sempre dos

fins i tot en l'abraçada dels amants.

I al damunt d'aquell llençol arrugat,

l'esforç d'una postura que no encaixa

i els cossos igual de nus, però de diferents colors.

Separats,

com mirar el carrer des del doble vidre a la finestra.

Diumenge pictòric

Poesies

de sota les escales



De sota les escales
la caducitat d’uns sostenidors
demana pluja de suor adjectivada
amb ganes de gemegar.
Darrere un motiu de masturbació,
una sobredosi d’individualitat
per desendreçar les mans acartonades
però ja sentenciades.

Dijous 21 d’agost

La pintura i la poesia harmonitzen amb Egon Schiele. Em declaro una enamorada de la pintura d’en Schiele, i pensar que va morir amb vint-i-vuit anys... El potencial pictòric que hagués esdevingut en aquest austríac és impensable.



Al voltant de cent autoretrats fa d’Egon Schiele el “jo de l’artista”. El pintor capta la seva pròpia imatge, o potser dir, la consciència del jo extravagant, del jo actor. Amb un fons neutre mitjançant superfícies monocromes, fa que el cos esdevingui inestable, afegint el contorn irregular i angulós de la figura.

Poesies

Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.

Poesies

Un vestit perfilat

L’albada daura el vestit perfilat,
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.

Poesies

(presagi plaent)


Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.

Poesies

(metàfora plàstica)

Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.

Poesies

(descorres una olor)


En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
en ensalivar paraules sense cintes,
en desnuar-me.