31/12/07

Acomiadem el 2007

Rere un poema de Maria Mercè Marçal



El vell matalasser
duu núvols per bufanda,
melangia al bigot
i uns pals batibullaires
que trasmuden els flocs
en fulls de calendari
-viatgers, anys amunt
en cerca de paraules
desterrades fa temps
a les golfes més altes,
quan l'hivern destapà
el bot gros dels mals aires-.
El vell matalasser
duu núvols per bufanda:
bé els esbandirà el sol
que té sota la màniga.

23/12/07

Delirium


Un circ sensorial rere un nom DELIRIUM, un espectacle d’acrobàcies, ballarins, percussió africana, hologrames i elements multimèdia, acompanyat d’una música excepcional.



Foc. Percussió. Veus.
Fils de mans que s’engronxen
en capdells de cossos embalsamats
rere un sortilegi blanc de dansaires,
llançats a desfilar per l’aire
dins l’esfera del delirium
allargada per tambors africans
d’un circ de telons elàstics.

20/12/07

Maria Mercè Marçal






Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’ eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

18/12/07

Adrienne Rich

A una poeta

El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rere els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l'hivern bloquejada la vida
t'embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols

mentre rasques l'ou enganxar al plat
ressec de l'infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago
i molt em temo que deixaràs d'existir
abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d'idees


perquè no ets suïcida
però ningú d'això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor

No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol




Trad. Montserrat Abelló, Cares a la finestra 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX

12/12/07

Va de premis...

De novetats, de conferències, de traduccions, de clàssics, de poesia, amb què diferents editorials ens inunden la temporada per desintoxicar-nos de la nostra realitat. La vella realitat que retrata els sentiments humans, amagats darrere la modèstia d’escriptors que només tenen noms, verbs, adjectius –no tots-, i paraules entrellaçades a grapats que ens ofereixen amb la mà oberta al seu amfitrió: un personatge famolenc rere una consciència. La terra és ferma, no es mou davall el nostre caminar, però hi ha persones que sota un pentagrama saben bressolar les restes de pols poètica que reposen al damunt. Aquesta pols que s’alimenta d’anys d’experiència; aquests esgraons que ens fan pujar per la llibreria sense entendre el seu mig endreç.

L’escriptura és com un silenci ressentit que gesta dins, obligat a explorar-se en el punt neuràlgic dins de llençols nets de sentiments. Sols resten les pàgines llegides, assaonades, l’única veritat no assecada per carències necessàries. No ens limitem a escriure per fruit de l’atzar sinó que ens autoconvidem a publicar. I enguany, publicar en català es tradueix en guanyar un premi prou significatiu, sense comptar la intencionalitat del nou jurat.

I com deixa palès en Carles Hac Mor en el seu poemari M’he menjat una cama, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2003, publicat per Edicions Proa:


Significats atzarosos. Collage retallat.
Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny
intencional. Histèria descontrolada.

Nota d’un membre de jurat de premi literari

− Cal que em preocupi pel currículum que no tinc? Un entramat insòlit dins el món de la poesia.





10/12/07

Somnis de molsa





He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l’enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per quan el vent bufi
falsos reis d’ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l’entrada
per si les ombres blanques s’acosten
folles sota el glaç. És Nadal!