28/2/08

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Un article de Ramon Sanz sobre la poesia de Joan-Elies Adell; d'ell n'extrec unes paraules:

"El vers destil·la el seu ritme des de la pròpia cadència de les paraules i dels seus significats, com va voler una vegada Darío. Des de l'interior de l'aparença de la dicció sorgeix la passió. Del dramàtic pas del temps que amb els mitjans més austers es converteix en emocionada durada en cada vers, s'eleva un contingut líric de força expressiva sòlida, acabada i, ben sovint, estremidora. No l'expressió forçada d'una voluntat desnaturalitzada, no la fingida ascesi enlluernadora i efectista, sinó el ferm i al mateix temps serè testimoni d'una commoció realment experimentada, sigui vitalment (cosa que no importa, encara que així s'intueix), sigui literàriament..."

Un poema del seu llibre Pistes falses. Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere.

No solament sóc jo qui vol salvar-se.
També les paraules en mi pateixen.
S'endinsen en el quadre del poema
amb una innocència fingida
que tant s'assembla al moment en què pintes
un paisatge. No sé emocionar-me,
deixar-me emportar per una distància
imprecisa existent entre la por
i l'amor, entre el ridícul i el desig.
Descriure la immensitat de tots
els segons del temps. I poder usar
les paraules en la seua accepció
clàssica i primària. No les vull
només per haver de donar les gràcies
als records que han acompanyat les ombres,
com una saviesa esquiva, plena
de recel, que evita amb afany deixar
les coses clares. Però sí podré
tenir-te del tot, sense haver infringit
cap llei en exposar-me a la tendresa.


26/2/08

Poetes catalans. Màrius Sampere.



En una carta que Màrius Torres adreçava al seu amic Joan Sales deia:

«Avui que els físics –fins els físics!- acaben de dubtar de l’existència de l’univers sensible, no és estrany que els poetes lírics prescindeixin de tota altra realitat que no sigui la del seu ésser».

I des d’aquí el meu homenatge a l’exquisit poemari sobre l’existència de Màrius Sampere, ENS TROBAREM A FORA. En aparença innocent però, poema a poema, es va pintant una subtilesa amb un rerefons poètic ple de bellesa, de balcons oberts, i en alguns moments crític.

Una veritable inspiració com si ja estigués escrit en el poema, com fet de retalls de vida.

Substitució

Som l'altre
que no som. Si fóssim
el qui ens és
no ens hauríem perdut

i cada resplendor ens ocuparia
tota la casa, que deixà
buida la doble
pregunta: Com?, quan?

Ara que és sempre dividit
per zero, sabem la quantitat
de lluna i pall que hi ha al fons
en lloc de nosaltres,

no ben bé
ningú, sí l'olor
de carn fresca
al taulell.





25/2/08

Poetes actuals. Nicole Brossard

EGO

l'època ens ocupa a estimar
el cos i els seus olis, capricis exigents
disciplines suaus
per sostreure'ns a la brutalitat
la fatiga en diversos graus convé saber
si morir és un cúmul
de circumstàncies o de personalitat
ben gravat en el relleu del jo


EGO

l'époque nous occupe à aimer
le corps et ses huiles, des caprices exigeants
des disciplines douces
pour nous soustraire à la brutalité
la fatigue à des degrés divers il est bon de savoir
si mourir est un concours
de circonstances ou de personnalité
bien gravé dans le relief du moi

22/2/08

El Contorn del Poema. Pere Ballart.

«La mena de poesia formulària i mig improvisada que se’ns ha dit que roman darrera els poemes homèrics és una poesia de la pura continuïtat. [...] Res no l’atura com no sigui el final de la història que explica o l’ocasió per a la qual ha estat composta.
Si el poeta no llegeix o escriu, el poema existeix solament en l’única dimensió de la pura continuïtat en el temps, perquè aquest no és un poeta que estigui pensant en les línies d’una pàgina. Si el poema està escrit, en canvi, llavors apareix en dues dimensions especials, a través i avall de la pàgina, així com en el temps, i el crucial terme «vers», amb les seves associacions de donar la volta o tornar enrera, esdevé funcional. El poema pot encara ser continu, però en el «vers», allà on seguim fins el final d’una línia per començar-ne una altra, hi ha un germen de discontinuïtat. Com més augmenta aquest sentit de discontinu, més ens acostem a l’espai líric.»


Northrop Frye. Crític (1985)

20/2/08

Poesies



(signant un mot)


En el límit d’una raó salvatge
et faig l’amor, enmig de verbs,
per tal de segrestar la meva fidelitat:
adhereixo els llavis molls
en el flaire dels nostres sexes
signant un mot: temptació.








19/2/08

Poemes Visuals. Joan Brossa


"La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"



18/2/08

Poetes catalans. Xavier Farré

Concentració significativa, així definiria l’últim llibre de Xavier Farré La disfressa dels arbres de Quaderns Crema.





Poesia amb força metafòrica al voltant , dibuixant contorns de ciutats, del que foren, del que han esdevingut...

He escollit aquesta poesia per el seu accent particular, amb la meva llibertat per poder gaudir-la...



Les arrels busquen totes les fonts, assedegades.
Xuclar tota l'aigua. Créixer i decidir. Apostar
per un número etern perquè no caigui en l'oblit.
I després hi haurà una fugida impossible.
Les arrels només poden destil·lar l'aigua
que han begut. Refusen un nou lloc, les acaba
destruint. Un suïcidi (in)voluntari. Una mort
alentida per un marciment de la nostàlgia.
Ja no podem escollir els països, les llengües,
el lloc de naixement no pot imposar cap dubte.
Sempre hi ha una font que rega, única,
com una espelma per indicar el camí. Una llum
tènue, una aigua insuficient. Una fugida
innecessària. Tot ja pot romandre al seu lloc.
No hi ha arrels, sinó torretes de fang dur
que atrapa la multiplicitat de les aigües.
Xavier Farré©

14/2/08

Glòbuls vermells “universals”

Innocent presumpció per un dia massa assenyalat...


13/2/08

Poetes catalans. Montserrat Abelló.

No us quedeu tan sols amb la bellesa superficial de la primera paraula, escolteu l'impuls interior de tot el poema...


T'he estimat
amb massa
paraules.

Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

12/2/08

Fins demà...

Em vaig acomiadar fa tan sols un mes d’algú que sé que ja no veure més, malgrat compartim un mateix poble...

Ara les paraules desfilen pels meus versos sense trobar la serenitat en poder dir-te fins demà amb una bellesa fàcil, i malgrat saber que comences un viatge amb els sentiments encalmats, t’enyoro tenint-te al meu costat.







Elena, reviso emocions i confessions personals, i tot esdevé fermesa de saber el significat de la paraula amistat.
Aquí em tens... ja ho saps. I potser no és el millor lloc per deixar entreveure les meves emocions personals, però per darrere vegada (i prometo fer-ho sense tristesa) et dic un altre cop un etern “fins demà”.

8/2/08

Si totes les coses es convertissin en fum

Si totes les coses es convertissin en fum, se les distingiria per l’olfacte...???





La diferència essencial entre l’home i l’animal resideix en la consciència, aquesta aptitud que ens fa pensar i parlar amb nosaltres mateixos com a individus, i en conjunt com a espècie, encara que molts potser ens mirin com a persones estranyes.

Però, quina és la llibertat del voler si no som capaços de ser lliures com a homes i dones individuals? L’amor, la voluntat, la raó?

La voluntat, la facultat que tenim per decidir la nostra pròpia conducte és, segon el meu parer, la que fa que distingim les coses pels sentits encara que no els veiem o es converteixin en fum.
Llavors? Estem perdent els valors morals (sense esmentar cap religió) com a motiu suficient per transgredir la capacitat de seleccionar la nostra espontaneïtat?

Deixo aquesta pregunta, entre punts suspensius, per si voleu afegir algun comenti obert...

6/2/08

Poesies





Ventilació


L’eix del cos calent
s’espesseix en la olor
dins la meva gola.
Damunt de la luxúria
una expressió usada:
El món per un forat.
Dessota l’aigua
transmuten les cordes
roents, just el temps...

5/2/08

Poetes catalans. Àlex Susanna.

En Angles Morts ha substituït la quotidianitat humana per la perfecció verbal amb punts suspensius, com si l’experiència fos adherida al poema.

Tot s’ha de dir, anava ‘a puntetes’ per si els versos em ressonaven massa embastats... i per aquest motiu havia desat la lectura del poemari durant un parell de mesos.

M’he obert davant dels seus versos en trajectes de casa a la feina, i com diu el propi Àlex Susanna en un poema «és l’espai just del poema».


Mètode
És anant i tornant amb tren
-d’una casa a una feina
i de la feina a casa-
que llegeixo i respiro
i de tant en tant embasto
mal que bé algun poema:
per no haver d’esposar-lo,
faig i desfaig cadascun dels versos
com la dona d’Odisseu
tot anant i tornant de la feina,
fins que un bon dia em trobo a les mans
un bitllet sense tornada.



Hi ha poemes (i ho dic en plural) que m’han sorprès positivament, rellegint molt baix sense escoltar les converses del metro. I totes aquestes paraules són sense cap ànim de ser crítica, ni molt menys, ans el contrari.

(Vet aquí la conclusió del dia:
necessito temps per escoltar-te)*




*Pont de Sant Joan. Angles Morts. Àlex Susanna.

4/2/08

...aquesta matinada



en somnis ens ha deixat un conte, a canvi de la primera dent de llet!


1/2/08

Montserrat Abelló, la força dels 90 anys



Extrauria mil versos del ‘cor de les paraules’, ‘Memòria de tu i de mi’ i d’altres poemaris i articles...

Saps? Et diré un secret en primera persona: Una de les meves il·lusions seria poder abraçar-te en silenci... suposo que rere els teus versos emanes el meu somriure i una gran admiració per ser dona, mare, poeta, traductora i altres coses, com aquest immens desig de viure malgrat el pas del temps, que t’han fet ser MONTSERRAT ABELLÓ. Gràcies a les teves traduccions he estimat la poesia de poetes de parla anglesa.

Aquí teniu una entrevista a Montserrat Abelló, d’ella n’extrec les seves paraules:

»És que el so de la paraula té un significat per si sol.«
»Jo escric sempre de coses que realment m'afecten. I trobo que no pots fer trampa en poesia. Has de tenir la necessitat d'escriure un poema. Hi ha un escriptor anglès que diu que la veritat és bellesa i la bellesa és veritat. Això, jo també ho crec. La poesia ha de ser, primer de tot, molt sincera. «
»La pedra és una cosa que considero molt essencial: 'Enterra la mà / a la pedra dins la pedra / sagna la roca / s'estén el seu somriure...' escric en un poema. L'home i la dona tenen necessitat d'expressió i la troben en la pedra que arrepleguen. Perquè la primera cosa que fan és dibuixar i ho fan amb la pedra. Aquestes coses de tipus existencialista també hi surten. «

Des de la meva fam d’aprenentatge, Felicitats Montserrat Abelló