"El vers destil·la el seu ritme des de la pròpia cadència de les paraules i dels seus significats, com va voler una vegada Darío. Des de l'interior de l'aparença de la dicció sorgeix la passió. Del dramàtic pas del temps que amb els mitjans més austers es converteix en emocionada durada en cada vers, s'eleva un contingut líric de força expressiva sòlida, acabada i, ben sovint, estremidora. No l'expressió forçada d'una voluntat desnaturalitzada, no la fingida ascesi enlluernadora i efectista, sinó el ferm i al mateix temps serè testimoni d'una commoció realment experimentada, sigui vitalment (cosa que no importa, encara que així s'intueix), sigui literàriament..."
Un poema del seu llibre Pistes falses. Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere.
No solament sóc jo qui vol salvar-se.
També les paraules en mi pateixen.
S'endinsen en el quadre del poema
amb una innocència fingida
que tant s'assembla al moment en què pintes
un paisatge. No sé emocionar-me,
deixar-me emportar per una distància
imprecisa existent entre la por
i l'amor, entre el ridícul i el desig.
Descriure la immensitat de tots
els segons del temps. I poder usar
les paraules en la seua accepció
clàssica i primària. No les vull
només per haver de donar les gràcies
als records que han acompanyat les ombres,
com una saviesa esquiva, plena
de recel, que evita amb afany deixar
les coses clares. Però sí podré
tenir-te del tot, sense haver infringit
cap llei en exposar-me a la tendresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada