7/4/08

Poesies


Un altre vers sota la llengua
vinclat en aquest full de balança
on la consciència em devora el llenguatge
que de batecs humits s’omple.
Defineixo el que sóc, però el senyal
no s’arrela, ni a la terra ni al cel.
Com un trofeu te l’has endut.
No recupero res...

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tot t'ho has endut tu....

Laura Dalmau ha dit...

Francesc,
Hi ha vegades que el temps, allò que ens fa vinclar el rellotge, nos ens deixa un espai necessari per la fugissera presència de la felicitat ... són aquests bocins que no s’arrelen, són enduts fora de la poesia, plena de metàfores intuïtives.
Una abraçada,