
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.

Montserrat Abelló
Manuel Forcano
Margarita Ballester
Francesc Parcerisas
Esther Zarraluki
Miquel-Lluís Muntané
Dolors Miquel
El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):
Call
Caminava distret pel Call
i els peus van dur-me fins a un immoble
on fa uns quanta anys vaig estimar algú.
Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.
Aquella cambra ampla.
Aquells besos dats amb pressa
perquè la nit se’ns feia curta.
Perquè l’amor se’ns va fer curt.
Ara veig paletes que hi treballen.
Restauren l’edifici.
hi fa un museu –em diuen-
sobre la història dels jueus.
Jo sé que quan el visiti
cercaré aquella cambra del quart pis,
la reconeixeré
i davant els panells explicatius
de la ruïna de Jerusalem
i davant les fotos d’Auschwitz
ploraré.
En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…
El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i
Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.
Gràcies per poder estar entre poetes!


Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.
Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.
Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.
Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres

Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.
Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.
Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.
És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.

L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.
He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.
Il·lustració: Noemí Villamuza
La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.
si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous


Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.

Impressiona sobrepassar les cinc xifres, i des de la sinceritat us dic GRÀCIES per compartir aquest blog d’entrades i sortides poètiques, i altres pensaments del primer vent del dia.
Un apunt inicial, un bàlsam a tocar les paraules de Ricard Garcia quan diu:FRED
Ara, quan la tard es tomba
i aboca pertot les cendres
d'aquests dies tan estranys,
t'apresses a vestir l'hivern
amb les restes de la tardor
i tornes a escriure, en silenci
com cada any, la carta als Mags.
Però els cristalls de la nit,
amenaçadora i glacial,
se't claven com petites tenalles.
A la pell hi brunyeix, un vent negre,
els contorns de cada cicatriu i et tiba,
a cada passa que voldries fer,
la mateixa por de sempre.
Un fred d'acer se't posa per dins.

Benvingut a casa Ratolí Pérez!



Des de la banyera
Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua,
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.

La canyella
S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.
Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.
És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.
És així com ets
quan ja s'endevina l'hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l'horitzó i tu
neix el buit d'un temps
desposseït d'aquelles desmesures de la infància.
És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d'hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.
(els sentits)
No et giris.
Deixa’t fer
sense saber
dolçament...
Tu ja tens
el que sóc,
el silenci.
Deixa’m
ara
esllavissar-me
nua
i ja
no fugir.

...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.
(descorres una olor)
En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.
Laura Dalmau

M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,inquiet,
dolç.
Crec que t’estimo.










Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.




Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.
Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.


L’olor de l’enemic guanya terreny,
es prolonga en la seva bufanda
de cabells llargs i bruns.
S’ha aturat a l’estació.
L’escalfor es confon. És hivern.
Múltiples sentits de silencis llargs
roseguen la veritat. Els carrers
dormen, sols esdevé l’ombra.
L’ombra de l’enemic que s’acosta
amb lentitud femenina. Lògica
presumpció d’un dia advers.
Punt. No arriba a senyal encara.
De partença o d'arribada.
No obre període. No hi ha cadència
de text, percussió de paraula.
Es desenrotlla en si sense saber
el seu sabor: d'ànim o amenaça.
Cap cosa. Mai no serà possible
dir alguna cosa. Però hi ha l'assaig
l'ànsia de dir-la, tot i així.
Llavors es pot pensar com treure-la
de la latència, per ser dita.
Aturada en aquest atzucac, indicible.
Inamovible, el desig de trobar
la possibilitat impossible
roman, en canvi, per bé que
no se sàpiga el que es té per dir
de tan palpitant: si no és un sinó
si no és res, si no és un nus.


L’entesa del cossos
El cos nu, esclau
de tremolors paganes,
a la recerca de la set
d’una ofrena blanca,
s’alça amb golosa carn
de costures sumptuoses
en l’absoluta entesa
de l’encís eròtic.

L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.
He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.
Entre Zadar i València, es passegen els versos del Pau Sif quan el sol ha eixit davant del mar; aquests versos que m’han acompanyat entre viatges de metro, com un TRÍPTIC D’UN CARRER.
Us ens deixo un, com un carrer qualsevol, en que la llum i l’espai fan d’un full en blanc el sentit de la poesia.
ACICASTELLO
Contra la mar, un espigó castell.
Aquell rodet se'm va velar i tinc
només records en negre, blau i verd,
(la torre cap al cel contra la mar),
d'un llibre d'imatges que vaig comprar.
rocs de volcà, farallons de Ningú,
contra la mar i altres invasors,
així surava l'oli de la llum
sobre la memòria en negatiu.