Poesies

Un vestit perfilat

L’albada daura el vestit perfilat,
cedint sinuós sota mitja lluna
amb els sentits alliberats.
Bascula. Xiscla.
La lluentor dels colors humits
s’esmuny amb el flux, batega
infinitats vermelloses aferrades,
bombejant ran els malucs eriçats.

El blog a PARAULADEBLOG

Aquest dissabte, a PARAULADEBLOG, http://www.novembre1970.blogspot.com/ amb el post sobre PERE BALLART.

Suplement CULTURA

5 DE JULIOL DEL 2008

2ª festa de la poesia a Sitges

En l’escenari dels Jardins El Retiro, com en un cafè entre poetes, de taules petites envoltades de cadires, vestits amb els llums de Sitges, vam gaudir com a espectadors mentre la música de Jazz Combo ens acompanyava.

Montserrat Abelló

Manuel Forcano

Margarita Ballester

Francesc Parcerisas

Esther Zarraluki

Miquel-Lluís Muntané

Dolors Miquel

La Montserrat Abelló, als seus noranta anys, asseguda en una cadira enmig de l’escenari, ens va recitar alguns poemes del seu llibre Al cor de les paraules.

El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):

Call

Caminava distret pel Call

i els peus van dur-me fins a un immoble

on fa uns quanta anys vaig estimar algú.

Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.

Aquella cambra ampla.

Aquells besos dats amb pressa

perquè la nit se’ns feia curta.

Perquè l’amor se’ns va fer curt.

Ara veig paletes que hi treballen.

Restauren l’edifici.

hi fa un museu –em diuen-

sobre la història dels jueus.

Jo sé que quan el visiti

cercaré aquella cambra del quart pis,

la reconeixeré

i davant els panells explicatius

de la ruïna de Jerusalem

i davant les fotos d’Auschwitz

ploraré.

En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…

L'Esther Zarraluki, en veu castellana, ens va recitar poemes del seu llibre Dónde.

La Dolors Miquel ens va delectar amb un poema inèdit “Ànima Blanca”, tot una interpretació de poesia i gesticulació alçada.

El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i la Mar Ulldemolins amb petites sorpreses plenes de complicitat.Van recitar poemes de Maria Mercè Marçal i Blai Bonet.

Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.

Gràcies per poder estar entre poetes!

Paris

Records d’un Paris a tocar de puntetes… dels carrers de Montmartre plens de quotidianitat i de poesia bohèmia, du crêpe de chocolat avec de banane de la Rue de l’Harpe, de la bellesa de la Place du Marché Sainte Catherine, de l’impressionisme del Museau d’Orsay, de l’arrodoniment de la erra, del passeig per Le Marais, prop de la sinagoga i de les pastisseries de dolços de colors, de les façanes antigues i l’espectacle dels concerts per la nit per la Fête de la musique de Paris.

Paris de dia.



Paris de nit.



I aquest poemari comprat a llibreria de l'attrape Coeurs de Montmartre, a la Place Constantin Pecqueur, entre arbres i baixades.

Jacques Izoard. Poeta i assagista belga.
LIEUX ÉPARS (Llocs dispersos)

Us deixo quatre poemes en francès... entres somnis de Paris.

Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.


Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.


Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.


Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres

Poetes anglesos. William Shakespeare

Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.

Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.

Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.

És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.

Els Sonets
Traducció: Salvador Oliva

Haver de...

He de... aquest temps verbal que utilitzo massa vegades dins la meva tossuderia plena d’estiu i que expressa la pròpia necessitat física, o més aviat moral.

He d’ordenar papers, poemes, escrits, fins i tot factures. A vegades em pregunto perquè tanquem les bústies amb pany ara que ja no es reben postals... Hem perdut el costum de rebre i de poder tafanejar!

L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.

He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.


Il·lustració: Noemí Villamuza

Reflexió teòrica I. Pere Ballart

Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.

Vaig començar a llegir l’assaig El contorn del poema d’aquest teòric de la literatura, en Pere Ballart. I ara, amb El riure de la màscara, des de la primera frase he gaudit de la reflexió teòrica de la ironia, amb tot el respecte lingüístic, i des del seu ús com a recurs literari. És una autèntica meravella.

El llibre està dividit en nou parts: 1)La ironia com a (últim) recurs, 2)Tres impressions sobre el riure, 3) Riure i escriptura. Retrat de carnet del text humorístic, 4) L’analogia en el pensament líric, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 5)El jo a l’inrevés: Poesia i experiència, 6)Dos aspectes sobre expressió i representació a “les dones i els dies”, 7)”Moralidades”, de Jaime Gil de Biedma, 8)Una eloqüència en qüestió, o “l’ “Êthos” contemporani de poeta, 9)La musa irònica. Recursos distanciadors en alguns poetes espanyols i catalans.

La primera part, LA IRONIA COM A (ÚLTIM) RECURS, amb aquest últim entre parèntesis com un incís, ens aproxima al concepte d’aquesta figura retòrica des de l’objectivitat, a partir de treballs d’interès literari, minuciosament ordenats de pensament, com aquest fragment del filòsof francès Jankélévitch:

La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.

El riure de la màscara
Assaig, 2007

El blog a PARAULADEBLOG

És l’hora d’hissar els somnis a l’AVUI, a PARAULADEBLOG



Suplement CULTURA
21 DE JUNY DEL 2008

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous

Anomena'm nom
2007

... un dia després

Després dels crits d’ahir al vespre, dels suposats veïns aficionats, deixo aquesta illustrazione del Matteo Berletti per poder reflexionar aquest cap de setmana d’on som... o quins colors pintem.

Poetes de parla francesa. Henri Michaux

LE VENT
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.



El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.



La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo

Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.

Poesies

(presagi plaent)


Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.

Cinc xifres

Impressiona sobrepassar les cinc xifres, i des de la sinceritat us dic GRÀCIES per compartir aquest blog d’entrades i sortides poètiques, i altres pensaments del primer vent del dia.

I gràcies als agraïments, als premis blogaires, als blogs solidaris i friccions poètiques , als llibres compartits , als poemes propis escrits a la xarxa, a les recomenacions compartides , als amics arbres , a la bellesa de la poesia traduïda al català , al repte estètic i poètic col·lectiu (Erotisme som tu i jo), a Relats en Català ...

per compartir entre tots resines literàries a la Catosfera.


... aquesta xarxa cibernètica que ens fa gaudir de la poesia, de la bona poesia, i sense renunciar a poetitzar l’erotisme que palpa els mots de la gelosia sobre la nuesa, de la virginitat amb el cos obscè i de la follia dissolta en suor de contenció gramàtica.


I més gràcies a diferents poetes que m’han aconsellat en esquerdes poètiques que van començar a esdevenir en petits premis literaris.


Potser per totes aquestes gràcies el blog es diu És l’hora d’hissar els somnis, amb la temporalitat de sal.

Poetes catalans. Ricard Garcia

Un apunt inicial, un bàlsam a tocar les paraules de Ricard Garcia quan diu:

“S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern”

I guareixo el llibre, entre cullerades del gelat de tiramisú de Häagen-Dazs, en un silenci quasi necessari, com aquesta lectura on els mesos vessen imatges de paisatges entre preguntes i actituds emocionals de qui les viu i les mira, del que som i esdevenim pel que ens envolta.

De secreta vida, plena de (com diríem a El Masnou) una riquesa metafòrica excel·lent i amb un caràcter de confidència que aconsegueix un contacte emocional entre poeta i lector.

Us deixo una poesia bellíssima,

FRED
Ara, quan la tard es tomba
i aboca pertot les cendres
d'aquests dies tan estranys,
t'apresses a vestir l'hivern
amb les restes de la tardor
i tornes a escriure, en silenci
com cada any, la carta als Mags.
Però els cristalls de la nit,
amenaçadora i glacial,
se't claven com petites tenalles.
A la pell hi brunyeix, un vent negre,
els contorns de cada cicatriu i et tiba,
a cada passa que voldries fer,
la mateixa por de sempre.
Un fred d'acer se't posa per dins.

XXVII Premi de Poesia Ausiàs March

Poesies

Com un titella

He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu.
Ha esdevingut plaent.

Tanques els ulls...

Esgarrapes amb els somnis, la il·lusió de quasi set anys. I en l’aire ha quedat la pregunta de l’altre dia, com el vol d’una actitud adulta, en que una nena de tercer et va dir que els regals del Ratolí Pérez els deixaven els pares... entre la veritat i la mentida hi ha la dolçor de la innocència.
Qualsevol nit te’l trobaràs, i aquest cop, entre somnis d’adults... però fins llavors en gaudirem.

Benvingut a casa Ratolí Pérez!

Somriure

Ara, l’estiu s’acosta, i aquest matí necessito un somriure molt clar, aquell que d’una clucada d’ulls esdevé caliu, com si la durada exacte de les coses no tingués importància...

Benvingut dilluns...

Poetes catalans. Màrius Sampere.

El carro del sol

No sabré mai qui era jo. Vaig néixer

sense dir-m'ho a mi mateix, clos el termini

estricte de les confidències

humorals i lunars. Aquell día errívol,

sota el nivell de l'aigua, en el silenci

de la bombolla tèbia, fins i tot

d'amagat dels éssers

pretèrits, els únics

en qui rau l'eloqüència, de sobte

vaig obrir els ulls, i la pregunta pura

(no n'hi ha d'altra): qui sóc?, va esmicolar-se

contra els canells del volum, i vaig meravellar-me

de ser igual a tot allò que m'era estrany. Sí, moll,

ben moll, després de ventres

i períodes astrals, ¿qui era aquell

que, usurpant-lo,

ocupava l'espai reservat

al no-res? A poc a poc, però vaig fer-me

a la molèstia de l'aire ple de mi, vaig adaptar-me

als seus rigors, la meva pròpia

tendresa. Ara penso que era inútil

preguntar res, que algú deu conèixer per nosaltres

el vell secret dels dos arcans: la identitat

i la trajectòria. Aquest altre, de qui no sentim

la veu, sinó l'efecte

incomprensible de la veu, segur que ens diu

això (ja que en aquesta

posició vivim): -Ajupiu-vos!,

per damunt de les vostres esquenes

passa el meu carro solar, arrosegant

les mateixes tones de metalls duríssims

que d'amor. -Ho diu ell, com si un pes,

la veritat del pes, fos la Resposta.

Màrius Sampere

Poesies

Des de la banyera

Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua,
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.

Experimentació

esperança

sobre²

experiència

Poesies

La canyella

S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.

Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.

Poetes Catalans. Ricard Garcia

ELS CONTORNS DEL XIPRER, un poemari d'en Ricard Garcia on gest i sentit s'uneixen rere la natura.
L'entonació dels versos es connexionen, sense canvis de rumb, en tranquils poemes de precisió, acostant-se cada vegada més al lector.

Us deixo aquest poema per la bellesa del seu llenguatge simbòlic

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s'endevina l'hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l'horitzó i tu
neix el buit d'un temps
desposseït d'aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d'hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

Poesies

(els sentits)


No et giris.
Deixa’t fer
sense saber
dolçament...
Tu ja tens
el que sóc,
el silenci.
Deixa’m
ara
esllavissar-me
nua
i ja
no fugir.

3r Premi dels XXXII Jocs Florals de Les Corts amb el poemari Un cos sense límits

Oli sobre tela, invocar bellesa

Escape
oli sobre tela de lli, 2006
130 cm x 80 cm

...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.

I Virtual & Oral Poetry Slam – UOC

La UOC organitza un concurs de poesia virtual i oral —Poetry Slam—.

Aquest certamen s’inclou dins de la I Setmana de la Poesia que tindrà lloc a la UOC del 15 al 21 de maig.

El dijous dia 15 de maig, a les 19h, en la Sala d’Actes de la Seu de Drassanes, amb presentació i lectura de poemes de Joan Elies Adell. Els cinc finalistes del concurs llegiran els seus poemes escollits, i el guanyador farà l’acte d’obertura de la II Setmana de la Poesia a la UOC que se celebrarà el 2009.


Finalista del I Virtual & Oral Poetry Slam:

(descorres una olor)

En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.

Laura Dalmau

Poesies

(plena de tu)

M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,

inquiet,

dolç.

Crec que t’estimo.

Barcelona Poesia

Barcelona Poesia, 14-21 maig

Una setmana intensa de poesia, sense pretensions per una Barcelona oberta al mar vers els poetes d’Europa: Sigurbjorg Thrastadottir, Brane Mozetič, Durs Grünbein, Tatjana Gromača, Jüri Talvez, Bernard Noël… entre homenatges a Agustí Bartra, Cesare Pavese, Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés i a Maria Mercè Marçal.

L’edició d’enguany baixarà al metro, a les finestres dels vagons de les línies 2, 3, 4 i 5. Versos en català, castellà i anglès, convertits en vinyetes pel dibuixant Juanjo Sáez.


Poesia versus vinyeta... jo hagués preferit la poesia visual, sense desmerèixer la qualitat del dibuixant. Com diu el mateix Brossa: “La poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació"

Us deixo un poema visual de Joaquim Brustenga-Etxauri

Bufaria sense parèntesi

Bufaria les expressions no dites, bufaria per sentir placidesa amb mesura, com si pogués volar entre somnis contra la monotonia dels comportaments i les veritats a pams. I ara m’agradaria aclucar els ulls de dia i saber contenir els desitjos perquè no em sorprengui la tempesta, altre cop...

Dilluns de maig...

Com un llumí, l’amistat es valora amb els pèls actuals… I te n’adones amb el pas del temps, en aquest constant vaivé de sorra, que és fusta el que crema i no aquella llum que un dia et va fer sentir que no hi havia res trencat.

Però dissabte vaig veure de la capsa de llumins, un que desitjava viure de l’aire, que un cop el bufaves es tornava a encendre, esclatant en un somriure mòbil rere el fum, i en aquesta imatge vaig saber la quotidianitat de la teva amistat. Gràcies Nuri,,,

Poesies

Doble vidre

La feblesa del llenguatge
acaba essent el centre del tot,
sempre arran, amb veu pròpia,
airejant qualsevol sargit de roba
mentre la programació s’enfebra
a un esguard de mites incomplets.
No abarateixis el temps
exposant-hi com un foraster
amb un tacte buit, pel costum
d’una realitat de doble vidre.
Treu la teulada del paisatge gastat,
no hi ha res per obrir
és un televisor, el gran udol.

Poetes catalans. Joan-Elies Adell

Demanar només paraules no és fàcil... gràcies a tots dos.

Una definició llançada curosament en color de tinta a la primera pàgina: “ancoratge”, A CURT TERMINI.

Aquests sentiments sobre el que més estima, posant ordre, sobre una voluntat de sorra, amb una estructura interna bellíssima i una coherència temàtica que llisca.

Un llibre editat el 1997, rere un premi de poesia Festa l’Elx 1996.

Us deixo la seua lectura, silent, pausada, com si poguéssiu imaginar ara mateix la sensació, la veu càlida del propi autor de Vinaròs.

A CURT TERMINI

Ara mateix,

negociant la sola olor de les carícies,

un únic semblant a punt d'extingir-se,

em convenço que són les deixes

del clímax, tèrboles com aiguats

tempestuosos, com corrents furtius

i transitoris, el sol delit envenjable,

un únic acte a punt per a la rebel·lia.

Poc hi ha de tan cert com els cims

són una versió dolenta del happy end

o com que en nom de la narració

s'han destruït tantíssimes coses. Amara

el meu cos d'una llarga calitja

i jo no vull per més temps avançar

cap a llocs concrets, cap a objectius fàcilment

determinables. ¿No és aquesta la intenció

última de l'orgasme?

Poeta nord-americà. Paul auster.

Paul Auster (Newark, Nova Jersey,1947).

Us deixo el Paul Auster poeta, un dels referents de la literatura nord-americana contemporània, i pintures a partir de poemes del seu llibre Desaparicions (aquesta és la part positiva de la Catosfera...).



Un poema rellegit, i com un mag em trec el barret i les mànigues. Sense paraules.
...

Fore-shadows

Et respiro.

Amb mi t'assossegues de mi.

T'atordeixo sota la influència

d'una llum fraternal.

Et nodreixo

fins a les escorrialles del desastre.

El cel penja un estel errant

al meu pit. Veig el vent

com un testimoni, la nit imperiosa

que va eclipsar-se

en un laberint de roures,

la distància.

T'obsedeixo

fins a vorejar el sofriment.

Et xuclo la força.

Et desafio,

et deïfico

a no res i

a ningú,

esdevinc

l'imprescindible i més violent

hereu teu.

Mozart

Concorso nazionale di satira "L'ortica"
Florència

2° Premio. Matteo Bertelli.

Sant Jordi

Un Sant Jordi amb olor de tinta a mig obrir i espurnes de color vermell.


Estarem a Rambla Catalunya, 12

Una diada de cultures, de lletres per gaudir del sentit de mirar, passejar, llegir...

Poetes catalans. Elies Barberà.

Un poeta de Xàtiva… una descoberta casual, a la llibreria Al Vent de Badalona, però que es gronxa en versos d’una gran riquesa...


VAPOR

sent que es desfulla.
secament, com el roure.
estranyament.
i com el jonc a l’ull es torç dins l’aigua
les mirades dels altres s’esbiaixen:
ja no l’abracen i no l’agombolen;
ja no li encerten les nines dels ulls,
just es desvien refractades contra
campanes d’aigües buides que el circumden.

i ara sap que sense els altres no s’és.

gairebé sent que s’evapora
i amb la seda de l’ànima minvant
gairebé acarona la no-existència.

La Catosfera Literària

La Catosfera Literària sortirà en paper movible la primera quinzena de maig.

232 pàgines de blogaires (entre els 100 escollits: http://www.novembre1970.blogspot.com/) que entre etiquetes de post, poemes, literatura, escrits propis, suplements de cultura, narrativa i altres, engloben també fins benèfics destinats a “La Bressola”.

I com diu el Biel Mesquida, “escriptors de la mà oberta”...

La presentació de La Castosfera Literària...? Com diu el gerundi d’un verb: Posar una cosa en estat d'ésser usada, aplicada, d'acomplir una determinada destinació...

Poesies

(metàfora plàstica)

Jugo i no et toco.
Mossego paraules
de biaix, enmig
d’un silenci a vessar.
Miro i no existeixes
malgrat m’engrapi
les cuixes que brollen
ombra lletosa.

Poetes catalans. Jordi Llavina.

Un premi ple de versos del Jordi LLavina en el seu llibre DIARI D'UN SETEMBRISTA... la resta la trobareu des del blog de Castells de cartes.

Un poemari per no deixar de llegir-lo...

LA MADURESA

Avui potser s'estimaran

seguint, metòdics, l'exercici

d'una passió que encara no minva.

Els braços són més plens;

la pell té en algun punt -temples i mans-

una qualitat de fibra de vidre;

les ulleres, sota els ulls que claudiquen,

semblen les marques que deixa un dit gros,

entintat i àgraf, en un paper;

un borrissol morbós els sembra carbonissa

a l'esquena i al cul, que ni amb navalla

ni amb cera candent ja no es cuiden

d'arranar.

L'esperma ha quedat

assolada dins la petxina

de la dona, que un fill perdut

va tornar eixorca -ara, celler

sense gota de vi, només

humitats d'ell a les parets,

fosforescència de glaç

a la carn de dins.

Acomplert l'amor

(o en'cabat de fer-ho), ella inquirirà

si ell encara pot dir que se l'estima

(no diu ¿m'estimes?: fa servir

un gir molt complicat i temorós).

Abans de girar-se d'esquena,

ell pronuncia dues frases

tot reprimint un rot de ceba

i just abans d'enfilar els roncs tenors:

Ara tinc massa son. Demà en parlem.

No du pijama. Dorm sempre arrupit

i té els peus freds, de planes ulcerades.

Mai no es renta -en'cabat- la pell del ventre

ni s'eixuga el pèl moll. Ben just si pensa

a encaixar-se dins la boca la fèrula

de descàrrega (a la nit, els queixals

no deixen, com els corcs, de rosegar),

que li estructura el que no diu

i el que deixa de dir.

Poesies

(descorres una olor)


En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
en ensalivar paraules sense cintes,
en desnuar-me.

Poemes Visuals. Joan Brossa

Jocs oberts a cada passa, dins la connexió de l’atzar

Poesies

Un altre vers sota la llengua
vinclat en aquest full de balança
on la consciència em devora el llenguatge
que de batecs humits s’omple.
Defineixo el que sóc, però el senyal
no s’arrela, ni a la terra ni al cel.
Com un trofeu te l’has endut.
No recupero res...

Poetes catalans. Mireia Lleó i Bertran

Excèntric viure
a cops o bé a deshora,
retallo núvols grisos
i enlairo estels de canya.
Viuré de l’aire.

Baixa l’arena
pel tub prim del rellotge
com el fil de les tardes.
Pressentiments inútils
a les butxaques.

Mireia Lleó i Bertran és l’autora d’aquestes dues tankes. És un recull de sextines i tankes, AMB TERRA AL PENSAMENT. Un repte creatiu de belles estructures plenes de simbolismes i suggestió.

I com ella mateixa, en el seu llibre, comença amb un vers de Vinyoli


No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixar-les anar
com un estel
des d’un turó.

Joan Vinyoli

Post

Les ones, lentament, s’han endut l’hivern amb els pensaments escampats a la sorra del fons d’aquest mar.

El cel s’alça a l’horitzó on tempera els sentiments brunzents entre els ametllers florits.

Ara toca entrar el Sol, embolcallar els records rere fotografies d’infantesa, de fluxos de colors, de castells d’escuma, de sorrals d’ànimes ingènues, de neguits volubles, de gira-sols mirallejants...

Benvinguda primavera, esbojarra’m de llum...

Poemes il·lustrats

(Títol en parèntesi) de "Laura Dalmau" il·lustrat per Anna Albert

Poesies

Refracció

L’olor de l’enemic guanya terreny,
es prolonga en la seva bufanda
de cabells llargs i bruns.
S’ha aturat a l’estació.
L’escalfor es confon. És hivern.
Múltiples sentits de silencis llargs
roseguen la veritat. Els carrers
dormen, sols esdevé l’ombra.
L’ombra de l’enemic que s’acosta
amb lentitud femenina. Lògica
presumpció d’un dia advers.

Poesia Brasilera. Armando Freitas Filho

del llibre RARA MAR, traducció del ganxó Josep Domènech Ponsatí, trobem tot un llenguatge del poeta Armando Freitas

Punt. No arriba a senyal encara.
De partença o d'arribada.
No obre període. No hi ha cadència
de text, percussió de paraula.
Es desenrotlla en si sense saber
el seu sabor: d'ànim o amenaça.
Cap cosa. Mai no serà possible
dir alguna cosa. Però hi ha l'assaig
l'ànsia de dir-la, tot i així.
Llavors es pot pensar com treure-la
de la latència, per ser dita.
Aturada en aquest atzucac, indicible.
Inamovible, el desig de trobar
la possibilitat impossible
roman, en canvi, per bé que
no se sàpiga el que es té per dir
de tan palpitant: si no és un sinó
si no és res, si no és un nus.

Poesies

Fotografies velades

El temps no batega
per la disposició dels negatius
de cares esborradisses.
Les mans fràgils en passar

s’atansen a pàgines de pols

concedint el fugisser record

d’una família, per uns moments.

Només cal assumir
que els marcs ja són antics.

Poesies

L’entesa del cossos

El cos nu, esclau

de tremolors paganes,

a la recerca de la set

d’una ofrena blanca,

s’alça amb golosa carn

de costures sumptuoses

en l’absoluta entesa

de l’encís eròtic.

Poemes Visuals. Joan Brossa

L'obra de Brossa és una obra que demana arribar a la màxima simplicitat, com una necessitat d'expressar el precís instant, creant un nou llenguatge conceptual, entre la percepció i la imaginació.

NIT DE POESIA. PREMIÀ DE DALT

Església de PREMIÀ DE DALT
9 del vespre

Poetes participants:


Cèlia Sànchez-Mústich
Pere Jaume
Àlex Susanna

Acompanyats dels músics de jazz: Horacio Fumero i Jimmy Jenks

Últim post d'hivern

L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.

He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.

Poetes Catalans. Pau Sif

Entre Zadar i València, es passegen els versos del Pau Sif quan el sol ha eixit davant del mar; aquests versos que m’han acompanyat entre viatges de metro, com un TRÍPTIC D’UN CARRER.

Us ens deixo un, com un carrer qualsevol, en que la llum i l’espai fan d’un full en blanc el sentit de la poesia.

ACICASTELLO

Contra la mar, un espigó castell.

Aquell rodet se'm va velar i tinc

només records en negre, blau i verd,

(la torre cap al cel contra la mar),

d'un llibre d'imatges que vaig comprar.

Com els canons disparaven irats

rocs de volcà, farallons de Ningú,

contra la mar i altres invasors,

així surava l'oli de la llum

sobre la memòria en negatiu.

Dolça Festa

Festa de Sant Medir

Avui dia 3 de març, la segona festa grossa del barri de Gràcia.