La golafreria em punxa la son
trampejant petits fulls en blanc
sense deixar bullir-me la sang,
trampejant petits fulls en blanc
sense deixar bullir-me la sang,
aquesta que ara em recorre el cos nu
en contradiccions folles d’un autor.
1/10/07
28/9/07
Desgavell farmacèutic
La xifra del benefici empresarial és manipulable, i si això se li afegeix la moda de les farmacèutiques internacionals, es transforma en un desgavell, això sí, comptabilitzat i protegit fiscalment.Més enllà de voler esbrinar la virtut empresarial, la lleialtat predicada i altres garanties ingènues, ens trobem en un mercat laboral cosit de modes... passatgeres, no crec.
L’ èxit d’un país no esdevé per seguir somnis sinó per oferir portes obertes als qui hi treballen.
Les fusions han estat successores, a França Sanofi-Aventis, a Anglaterra GlaxoSmithKline i a Alemanya la Bayer Schering Pharma... Que esdevindrà a Catalunya? Acabarem treballant per l’empresa Nycomed o ens oferiran la porta per obrint-se mercat a la capital en empreses biotecnològiques?
Quina capacitat de decisió ens resta als empleats davant d’un expedient de regulació ?
25/9/07
Un verb, un sentit
v 1 tr Moderar, assuaujar.
Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.
El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.
La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.
Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.
El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.
La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.
19/9/07
Poetes de l'actualitat
NICOLE BROSSARD: POESIA I VIDA
De vegades llegim i ens trobem una sorpresa per als amants de la poesia, i podem ocupar aquests marges que ens resten del llarg del dia.
Una escriptora canadenca, Nicole Brossard, de versos femenins, plàstics, fins el punt de dibuixar-se sols damunt la sensualitat. Els seus poemes esdevenen moviment d’art visual, obrint perspectives a un joc lingüístic entre escriptora i lector.
Una escriptora canadenca, Nicole Brossard, de versos femenins, plàstics, fins el punt de dibuixar-se sols damunt la sensualitat. Els seus poemes esdevenen moviment d’art visual, obrint perspectives a un joc lingüístic entre escriptora i lector.
Nicole BrossardDEMÀ
perquè el cos és dòcil
me'l sento bé damunt la teva pell
l'any que ve encara existeixo
juliol i abraçades perquè escolto
els mots alhora que la resposta
els meus llavis són intransigents
assenyalo els mots vius
no amollo l'abraçada
plena de conclusions terribles
vetllo sota els estels
amovible en l'oxigen
fervor durant molt de temps
14/9/07
Poesies
Un poema dedicat a la Lilith
El joc de la vida
Deixes despert el teu silenci
per seguir sent jardinera
en un recinte de plecs arrelats,
entre mots que es mullen emmudits
en somnis d’una xarxa imaginària,
on cercaràs l’ombra d’un xiprer
sota el sol que lluu el teu nom, Olga.
Només et vull fer saber,
contrària al joc de la vida que,
en el món les distàncies són curtes
per mirar enrere.
12/9/07
Nou curs escolar
Avui s’inicia el curs escolar ple d’il·lusions i amb nous continguts en els llibres de text sense folrar... En el primer curs de primària integren la poesia, això sí, en castellà; més enllà del sentit estricte del poema, fomenta la imaginació creativa, el saber escoltar, el suggerir el silenci...
Assolirem tots plegats els millors resultats educatius? Això ja formarà part d’un altre post i quan les institucions ens permetin l’assistència com a pares, als contactes periòdics amb la professora, tot serà més educatiu.
Aprofito l’avinentesa per agrair les paraules de la allan lee... aquest soroll de les onades que ens portarà dolçament a l’ombra que ens vigila i les nostres ànimes es retrobaran per parlar serenament. Us convido a llegir-la, per la magnitud que embolcalla els seus poemes, els seus relats...
Assolirem tots plegats els millors resultats educatius? Això ja formarà part d’un altre post i quan les institucions ens permetin l’assistència com a pares, als contactes periòdics amb la professora, tot serà més educatiu.
Aprofito l’avinentesa per agrair les paraules de la allan lee... aquest soroll de les onades que ens portarà dolçament a l’ombra que ens vigila i les nostres ànimes es retrobaran per parlar serenament. Us convido a llegir-la, per la magnitud que embolcalla els seus poemes, els seus relats...
7/9/07
Un poema de "brisalls de mar"
*
Ara,
que la raó
desmereix la tristesa
injusta de les nits
em nego a besar
la reclosa agonia
de la bruixa que viu
encadenada a mi
i al meu destí.
Marque la raó
desmereix la tristesa
injusta de les nits
em nego a besar
la reclosa agonia
de la bruixa que viu
encadenada a mi
i al meu destí.
6/9/07
Auditori
El extraño viaje - Fangoria
No pretenc fer una crítica musical, d’això ja s’encarregaran altres personatges peculiars d’algun diari.
El concert va ser ahir a la nit a l’Auditori, on ja havia estat diverses ocasions però mai en un concert de música electro pop, i aquest cop amb so de guitarra.
Una posta d’escena espectacular, quasi dues hores de cançons a l’atzar de Fangoria (Olvido Gara i Nacho Canut). Un espectacle de llum i colors, de música en viu, i un Auditori en peus cridant a la seva heroïna.
Des d’aquella cançó “A quien le importa” d’Alaska i Dinarama dels anys 80, no havia tornat a escoltar res d’aquest grup emblemàtic i per què no dir-ho, ben particular.
La sala estava aglutinada per un públic entregat, majoritariament homosexual, ballant al ritme de Fangoria. El que més em va copsar és que em va agradar.
El concert va ser ahir a la nit a l’Auditori, on ja havia estat diverses ocasions però mai en un concert de música electro pop, i aquest cop amb so de guitarra.
Una posta d’escena espectacular, quasi dues hores de cançons a l’atzar de Fangoria (Olvido Gara i Nacho Canut). Un espectacle de llum i colors, de música en viu, i un Auditori en peus cridant a la seva heroïna.
Des d’aquella cançó “A quien le importa” d’Alaska i Dinarama dels anys 80, no havia tornat a escoltar res d’aquest grup emblemàtic i per què no dir-ho, ben particular.
La sala estava aglutinada per un públic entregat, majoritariament homosexual, ballant al ritme de Fangoria. El que més em va copsar és que em va agradar.
3/9/07
Post vacances
Avui, després d’arribar a terra estranya de gallines enfilades i mirades massa iguals, tanco les vacances d’un estiu irregular, ple de pluja i temperatures tardorenques, però enjogassat.
Ja sóc aquí, durant vuit hores, en una oficina gris; un patrimoni rutinari que he de donar les gràcies i tot.
Durant les vacances he escrit poesia en hores de silenci, versos que m’han acompanyat amb un somrís mentre les joguines dormien. Entre el desig del lliscar de les hores, esbrinant com aprendre cada dia a ser mare, amb els ulls ben oberts i un saber perdonar dolçament.
Fer poemes són paraules, el ressò de la meva pròpia veu... però el ser mare és una passió perenne que habita dins meu. Ells saben caminar però encara han d’aprendre a volar sense desafiar al buit...
Aquest trimestre de l’any sabré qui franqueja el mar en aquest patrimoni rutinari!
Ja sóc aquí, durant vuit hores, en una oficina gris; un patrimoni rutinari que he de donar les gràcies i tot.
Durant les vacances he escrit poesia en hores de silenci, versos que m’han acompanyat amb un somrís mentre les joguines dormien. Entre el desig del lliscar de les hores, esbrinant com aprendre cada dia a ser mare, amb els ulls ben oberts i un saber perdonar dolçament.
Fer poemes són paraules, el ressò de la meva pròpia veu... però el ser mare és una passió perenne que habita dins meu. Ells saben caminar però encara han d’aprendre a volar sense desafiar al buit...
Aquest trimestre de l’any sabré qui franqueja el mar en aquest patrimoni rutinari!
31/8/07
Poesies
Alça't al mirallLes paraules creixen sense adonar-se’n,
s’afanyen com cucs temorosos, arrugats,
vers les cèl·lules desconcertades
encara dormides en una mena de dol,
per voler ser ànimes embellides de punt i seguit.
Arrosseguen relats sota un pseudònim
en majúscula –això sí, sempre mirant al melic.
Mentrestant t’enxamparà el mirall
ran de la llengua. A tu, sí, sense mi!
El dia lliscarà cenyit al cos impàvid.
No és fàcil ser viu entre mots d’astúcia.
Aquesta és la por que colpeja el full:
el ser immortal.
10/8/07
Poesies
Gestos per correspondència
E l nou dia s’obrirà amb rodes
ben subjectes, sense paraules en alça,
en la suavitat del silenci, el teu silenci.
No et preocupis pel que es trenca,
deixa que el plaer s’acosti al teu perfil.
No facis de mirall com si fos una tara,
de peces ben petites se’n fan trencaclosques.
És temps de recollir les gotes de pluja
sentint a l’hora la melodia de les petjades.
El vapor imagina el teu cant famolenc
ballant en pots plens de confitura.
La bellesa et truca a la porta
sota el teu cos nu, brillant d’imperfecció;
eixuga’l i que respiri damunt el palmell
estès, entre imatges massa fidels,
brollant un crit de follia.
Escriu el teu nom en blanc
i el veuràs reflectit en hores reals,
sense por, esclataran flors noves.
Per a tu jacobè,
7/8/07
Despertars
Despertars
Somnolència acollida per uns llavis anunciant l'albada, silent ja la tempesta fuig dels cors temperats per la vivència compartida.
Paraules de bella factura d’un matí de dimarts, paraules d’un poeta incitat per l’onatge humitejat. Gràcies OhCapità per fimbrar el meu cor.
http://www.youtube.com/watch?v=wlGi5VX7SmA
31/7/07
En terres eivissenques...
A ritme lent, rere el balandreig suau de l’onatge, m’espera l’albada tardana. Al vespre arribaré i em mullaré pels teus raigs de terra blanca i mediterrània, on llegiré en hores de silencis, un llibre regalat, adelitant els meus sospirs vora mar.
Bones vacances a tots!
26/7/07
Post
Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.
Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.
Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.
He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.
23/7/07
Poesies
Miro el dia, amb el cos perfumat de tu,
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.
14/7/07
Un 14 de juliol del 98'
"Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."
Avui és un dia per celebrar,
avui fa nou anys que em van diagnosticar Esclerosi Múltiple.
És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.
Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.
Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.
Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.
Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.
Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.
14 de juliol del 2007
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."
Avui és un dia per celebrar,
És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.
Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.
Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.
Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.
Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.
Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.
14 de juliol del 2007
9/7/07
La Veritat, un àngel adormissat
Juliol, el setè mes de l’any, amb trenta-un dies, una unitat de temps que sempre he hagut de llegir “entre” línies de mots foscos però paraules senzilles.
Avui, dilluns, he estat cridada a judici, a resoldre un problema d’ètica entre germans. El so de l’escopeta entre els tres jutges està dictaminant a Madrid. Jo només vull gosar ésser la veritat!
Per fi, una obertura que clourà després de nou anys. S’eliminarà aquest monòleg constant que tinc vers a tu. Podria demanar al temps que tornés enrera per fer-te el meu germà però és fóra del meu abast.
Vam néixer per no ser germans. El meu desig és que volis ben lluny Sergi, amb la ronya del teu silenci! En definitiva, el teu silenci esdevindrà llum, la llum de la Veritat.
No hi ha lloc per a adverbis de temps, ja he après a sortir-me’n amb el cognom de la meva mare, aplegada als meus amics. La vida que tu cerques no la trobaràs mai, la tendresa de ser fill se t’ha esvaït entre les mans.
He plorat dins la gola, amb el somriure clavat davant la meva mare, abans nostra.
Un sentiment escrit que no vol esdevenir ni tan sols prosa poètica, és el torbament de la meva ànima.
La guerra ja no continua, la carn és forta,
el degoteig de la teva llunyania de marbre
fredíssim, balla sota els meus peus ja descalços.
Al cap d’una desena d’anys, d’enganys,
gravíssim el nom que invoques com a fill
forjant malvolença en veu de l’enemic.
Has arrencat aquesta indiferència
en cada passa que he caminat, vora l’aigua,
tot just tinc trenta-sis anys, i encara gràcies.
Jo no buscaré la venjança, no t’odiaré,
però oblidares el codi familiar i la meva lluita,
el meu afany per estimar, jo entre els drets dels altres.
Sabotejador de fils penjats, vine i passa,
t’enfrontaràs a la meva ànima,
no m’espantes, el meu cos té llum permanent.
La vergonya fluirà per la teva nuesa,
el dia que alcis entre ferides de fàbrica
engoliràs el teu propi dol, en solitud.
Moriràs orinant la ràbia que t’has endut
del salpebre que has evocat en la meva mare,
per un bocí de la vida, malparit.
Toquen campanes. El Poder Judicial t’ha condemnat.
Avui, dilluns, he estat cridada a judici, a resoldre un problema d’ètica entre germans. El so de l’escopeta entre els tres jutges està dictaminant a Madrid. Jo només vull gosar ésser la veritat!
Per fi, una obertura que clourà després de nou anys. S’eliminarà aquest monòleg constant que tinc vers a tu. Podria demanar al temps que tornés enrera per fer-te el meu germà però és fóra del meu abast.
Vam néixer per no ser germans. El meu desig és que volis ben lluny Sergi, amb la ronya del teu silenci! En definitiva, el teu silenci esdevindrà llum, la llum de la Veritat.
No hi ha lloc per a adverbis de temps, ja he après a sortir-me’n amb el cognom de la meva mare, aplegada als meus amics. La vida que tu cerques no la trobaràs mai, la tendresa de ser fill se t’ha esvaït entre les mans.
He plorat dins la gola, amb el somriure clavat davant la meva mare, abans nostra.
Un sentiment escrit que no vol esdevenir ni tan sols prosa poètica, és el torbament de la meva ànima.
Entre germans
La guerra ja no continua, la carn és forta,
el degoteig de la teva llunyania de marbre
fredíssim, balla sota els meus peus ja descalços.
Al cap d’una desena d’anys, d’enganys,
gravíssim el nom que invoques com a fill
forjant malvolença en veu de l’enemic.
Has arrencat aquesta indiferència
en cada passa que he caminat, vora l’aigua,
tot just tinc trenta-sis anys, i encara gràcies.
Jo no buscaré la venjança, no t’odiaré,
però oblidares el codi familiar i la meva lluita,
el meu afany per estimar, jo entre els drets dels altres.
Sabotejador de fils penjats, vine i passa,
t’enfrontaràs a la meva ànima,
no m’espantes, el meu cos té llum permanent.
La vergonya fluirà per la teva nuesa,
el dia que alcis entre ferides de fàbrica
engoliràs el teu propi dol, en solitud.
Moriràs orinant la ràbia que t’has endut
del salpebre que has evocat en la meva mare,
per un bocí de la vida, malparit.
Toquen campanes. El Poder Judicial t’ha condemnat.
5/7/07
Poesies
La pell del meu cos
Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.
Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.
29/6/07
Post de Katie Melua
Podem enamorar-nos d'una cançó?
En el fons de la meva oïda s’endevina un somriure,
ventricular pluja de sensacions de la meva poesia.
Em persegueix el silenci de Torre Valentina,
de l’escuma de cristalls de roques aplanades
que xisclen embriagades de sal oberta,
estrafent el teu ballar dibuixat a l’albada
tot ressonant, arquitectura de paraules.
27/6/07
MULLA’T PER L’ESCLEROSI MÚLTIPLE
El dia 8 de juliol vols COMPRAR un somriure???
Des de l’any 1994, cada any es convida a tota la societat a mullar-se en el sentit literal de la paraula, llançant-se a l’aigua de la piscina més propera o comprant una tovallola, samarreta, motxilla, ulleres... a la parada que estarem al Club Esportiu MEDITERRANI de Barcelona.
A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari.
Us espero a la parada del CLUB!
Animeu-vos!!!
21/6/07
Prop del Solstici d'Estiu
Després de punts suspensius... comença el solstici d’estiu i tinc la necessitat de passejar prop de mar sense rumiar, sense rellotge, mentre m’acarona el sol per evitar aquest calfred que es limita a romandre dins meu...
… més enllà petites paraules espontànies, en la simplicitat de llur sensibilitat, en el somriure d’una persona especial:
Passat imperfect
marcat pel record nafrat en temps de guerres.
Present simple
per tot allò que esdeveniu junts amb la simplicitat de la naturalesa del vostres sentiments
recíprocs,
senzills
i tendres.
Futur perfect?
Tan sols és qüestió d'anys,
de temptejos,
de somnis per somniar,
d'abraçades que abraçar
de mots tendres i savis versos...
i caliu que destil·lar.
Ametista
Ara m'espera la nit més curta de l’any, el sortilegi emvellidor de la nit de Sant Joan, de ritmes i animació, de tires de banderetes, de la dolça coca de crema. I ballaré per foragitar els mals esperits vora el foc.
Un dia especialment emotiu.
… més enllà petites paraules espontànies, en la simplicitat de llur sensibilitat, en el somriure d’una persona especial:
Passat imperfect
marcat pel record nafrat en temps de guerres.
Present simple
per tot allò que esdeveniu junts amb la simplicitat de la naturalesa del vostres sentiments
recíprocs,
senzills
i tendres.
Futur perfect?
Tan sols és qüestió d'anys,
de temptejos,
de somnis per somniar,
d'abraçades que abraçar
de mots tendres i savis versos...
i caliu que destil·lar.
Ametista
Ara m'espera la nit més curta de l’any, el sortilegi emvellidor de la nit de Sant Joan, de ritmes i animació, de tires de banderetes, de la dolça coca de crema. I ballaré per foragitar els mals esperits vora el foc.
Un dia especialment emotiu.
20/6/07
Poesies
Com una titella
He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu
sons semblants. Han esdevingut plaents.
La veritat canviarà la meva pròpia vida.
He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu
sons semblants. Han esdevingut plaents.
La veritat canviarà la meva pròpia vida.
18/6/07
2.000 entrades
Vaig obrir aquest blog www.novembre1970.blogspot.com el 5 d’abril del 2006, un data especial a recordar.
En aquests prestatges personals he encabit poemes propis, presentacions de llibres, poesies de poetes catalans, fotografies i altres posts que han entrellaçat la meva vida, i que m’han adelitat amb comentaris, poemes del OhCapità i paraules belles més enllà de la sensibilitat.
No vull tenir por de la poesia escrita, poesia visual, poesia sonora…prefereixo albirar que la poesia amb les matemàtiques podrien fer taules exactes de sentiments transparents, de paraules precises i belles, de ritmes sostinguts sense ser justificats. La poesia ha estat per a mi un camí sensitiu, d’exaltació, per aprendre a escriure lletres traçades.
El meu cor no té calaixos ni un dipòsit per l’oblit. Tinc un desig obstinat a viure, com el mar que rep les onades suaus.
Gràcies a tots per somiar amb la poesia!!!
En aquests prestatges personals he encabit poemes propis, presentacions de llibres, poesies de poetes catalans, fotografies i altres posts que han entrellaçat la meva vida, i que m’han adelitat amb comentaris, poemes del OhCapità i paraules belles més enllà de la sensibilitat.
No vull tenir por de la poesia escrita, poesia visual, poesia sonora…prefereixo albirar que la poesia amb les matemàtiques podrien fer taules exactes de sentiments transparents, de paraules precises i belles, de ritmes sostinguts sense ser justificats. La poesia ha estat per a mi un camí sensitiu, d’exaltació, per aprendre a escriure lletres traçades.
El meu cor no té calaixos ni un dipòsit per l’oblit. Tinc un desig obstinat a viure, com el mar que rep les onades suaus.
Gràcies a tots per somiar amb la poesia!!!
14/6/07
Post 14 de juny 2007
OhCapità
engolirem els teus mots xops de mar
mentre el vent s’enduu les gavines de la Torre.
Esfullarem a l’albada, descalços de neguit,
l’arrel del trasbals del sentiment del teu nom
enmig d’aigua gelada, amb una tendresa expiada.
Emmirallarem en els ulls noves rutes
sota besades brodades, complaents,
bategant els records, d’un passat, el nostre,
un vint-i-tres de juny d'enguany.
11/6/07
Poesies
No tinc prou versos a l’estómac
No tinc prou versos a l’estómac.
L’instint em provoca ventre amunt
desplegar en grau suprem les evidències,
factors casuals que m’han cargolat les mans.
Capbussada en un desfici dolç,
sense por, a puntetes mullo el desig
i el començo a digerir, entre plecs.
Ha arribat l’hora, l’anatomia té variants;
al ritme dels teus dits puc decidir.
Deixa que et pregunti
lletres amb vocals majúscules:
Vols delimitar-te amb mi?
Versos que reflecteixen desitjos, desitjos incontrolats per tu OhCapità
http://www.youtube.com/watch?v=JoFpgIbKSEs
No tinc prou versos a l’estómac.
L’instint em provoca ventre amunt
desplegar en grau suprem les evidències,
factors casuals que m’han cargolat les mans.
Capbussada en un desfici dolç,
sense por, a puntetes mullo el desig
i el començo a digerir, entre plecs.
Ha arribat l’hora, l’anatomia té variants;
al ritme dels teus dits puc decidir.
Deixa que et pregunti
lletres amb vocals majúscules:
Vols delimitar-te amb mi?
Versos que reflecteixen desitjos, desitjos incontrolats per tu OhCapità
http://www.youtube.com/watch?v=JoFpgIbKSEs
31/5/07
Girona
La catedral de Girona, escollida la setena meravella de Catalunya.
La catedral de Girona ha estat escollida per votació popular com la setena meravella del patrimoni cultural material de Catalunya. Les altres meravelles seleccionades prèviament són la Seu Vella de Lleida, el conjunt arqueològic de Tàrraco, el monestir de Sant Miquel de Cuixà, la Sagrada Família de Barcelona, el Celler Cooperatiu de Gandesa i el centre històric de Vic.L'elecció de les set meravelles és una iniciativa promoguda per l'organització de la Capital de la Cultura Catalana i s'ha fet per votació popular a partir d'un centenar de propostes d'arreu del territori. Des d'avui i fins al 5 de juny es pot votar per establir l'ordre definitiu amb què es presentaran les set meravelles de Catalunya. Les votacions es fan via telèfon mòbil mitjançant missatges de text
Notícia de cultura21
17/5/07
Poesies
Futurejar
Futur perfet d’esdevenir sense límits,
d’acoblar un desig per guanyar
murmurant als llavis molls
somnis que encaixen en successió.
Un nou enginy, un primer esbós
suspès en una pista nítida, esdevenen
sorra blanca per trepollar
l’origen d’un rumb predisposat
a tastar el nostre alfabet en verbs
de passat, present i futur.
No és massa tard, avui.
Ets veritat. Ets estimar.
10/5/07
Molt he estimat
Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.
Artista: Marta Castells i Sans. Tècnica mixta, 20 x 28 cms., 1996
8/5/07
Presentació: Verbes
Verbes (El Pati Blau Edicions) de Sílvia Romero.
Guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.
6/5/07
Poesies
Omplint els llavis
Al capritx de ceps trèmols,
mans d’un escenari verge
gaudeixen de bells sons d’un país
concedits sense alçar gaire un sospir.
Brillen en reflex dels contorns
d’una mar entapissada de roques encrespades,
que s’ablaneix pel silent de la nit
sota un do d’amor orfe.
Somrius. Somric.
Viciem l’aire com dos apassionats
embogits d’absoluta innocència;
esgarrapes eixugant-te els llavis
en volves de somnis en veu alta:
Lliurar. Estimar.
El secret despunta en la meva mirada
feta llum, espurnejada, en terres de França,
en saber dir allò que m’oprimeix
suplicant l’indicatiu present d’un verb:
T’estimo.
Al capritx de ceps trèmols,
mans d’un escenari verge
gaudeixen de bells sons d’un país
concedits sense alçar gaire un sospir.
Brillen en reflex dels contorns
d’una mar entapissada de roques encrespades,
que s’ablaneix pel silent de la nit
sota un do d’amor orfe.
Somrius. Somric.
Viciem l’aire com dos apassionats
embogits d’absoluta innocència;
esgarrapes eixugant-te els llavis
en volves de somnis en veu alta:
Lliurar. Estimar.
El secret despunta en la meva mirada
feta llum, espurnejada, en terres de França,
en saber dir allò que m’oprimeix
suplicant l’indicatiu present d’un verb:
T’estimo.
4/5/07
2/5/07
EROTISME SOM TU I JO
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
La presentació del llibre EROTISME SOM TU I JO es farà el dijous 17 de maig al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, 1r), a les 7 h del vespre.
Per a aquesta presentació, comptarem amb la presència del gran poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot, especialista en el vessant eròtic de la poesia, que ens parlarà del nostre llibre i ens n’oferirà una visió crítica.
La presentació del llibre EROTISME SOM TU I JO es farà el dijous 17 de maig al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, 1r), a les 7 h del vespre.
Per a aquesta presentació, comptarem amb la presència del gran poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot, especialista en el vessant eròtic de la poesia, que ens parlarà del nostre llibre i ens n’oferirà una visió crítica.
27/4/07
La contraportada de La Vanguardia
"Lucha por lo que quieres y serás feliz"
Tan sols us transcric unes paraules massa belles per deixar que la tinta se les endugui mar endins, de l’entrevista a Andreu Mateu (Primer espanyol en creuar l’Atlàntic a rem).
“Nunca sabrás lo que eres capaz de hacer hasta que lo intentes”
“En medio del océano puedes reflexionar sobre ti y las personas que quieres; valorar lo que tienes..."
“Con el de vivir la vida más despacio, con más disfrute. Hacer menos cosas al día y a mi ritmo, no al ritmo que impone la sociedad. Quiero buenas conversaciones y calma. El secreto es renunciar a cosas. Estoy convencido de que uno puede construir su felicidad. Construyendo su vida, siendo el artífice, el arquitecto, el que conduce el coche, y no el pasajero que se deja llevar”.
Ara les paraules ja poden esdevenir un pensament i fugir prop del rem.
21/4/07
19/4/07
23 d'abril de 2007
El dia de Sant Jordi relatsencatala.cat. té una parada a:
Rambla Catalunya 12 de Barcelona
L'horari de la parada serà de les 10 del matí fins a última hora. Posaran a la venda tots els llibres que s'han publicat a través de relatsencatala.cat.
Aquest Sant Jordi neix el llibre de poesia eròtica
Un volum aplegat per quatre apartats, quatre universos essencials del joc amorós.
Em trobareu entre els poemes, sota el meu nom, Laura Dalmau, posant en alça la temptadora bellesa de la sensualitat, la sonoritat del seu xiuxiueig.
Et perdràs la incitació de les paraules ?
Rambla Catalunya 12 de Barcelona
L'horari de la parada serà de les 10 del matí fins a última hora. Posaran a la venda tots els llibres que s'han publicat a través de relatsencatala.cat.
Aquest Sant Jordi neix el llibre de poesia eròtica
EROTISME SOM TU I JO
Em trobareu entre els poemes, sota el meu nom, Laura Dalmau, posant en alça la temptadora bellesa de la sensualitat, la sonoritat del seu xiuxiueig.
Et perdràs la incitació de les paraules ?
16/4/07
Poesies
La són que no conec
La són és esquerpa, no desitja ser més.
Tot es deforma sota la pell,
d’un rostre que es trenca
encaputxant-se de fosc.
Les parpelles l’esperen hipnotitzades
com rellotges antics de pedra,
tancant les veus que ressonen
en una nuesa desclosa, sense respir.
Ha arrencat els llençols amb la mà
enredats en malsons que li pertanyen,
enemics que ha forjat sense plomes.
La són és esquerpa,
no diu ni una paraula.
Grollera, avorrida,
fins el cor se l’indigesta.
La són és esquerpa, no desitja ser més.
Tot es deforma sota la pell,
d’un rostre que es trenca
encaputxant-se de fosc.
Les parpelles l’esperen hipnotitzades
com rellotges antics de pedra,
tancant les veus que ressonen
en una nuesa desclosa, sense respir.
Ha arrencat els llençols amb la mà
enredats en malsons que li pertanyen,
enemics que ha forjat sense plomes.
La són és esquerpa,
no diu ni una paraula.
Grollera, avorrida,
fins el cor se l’indigesta.
I amb tot, no n’és més feliç.
14/4/07
Poesies
Un poema de follia
Construint vocals en llepar-me
devoraràs tipografies al meu ventre,
dissoltes en suor de contenció gramàtica
pel bransoleig de múltiples orgasmes,
transgredint un nom, el meu nom: Laura.
Construint vocals en llepar-me
devoraràs tipografies al meu ventre,
dissoltes en suor de contenció gramàtica
pel bransoleig de múltiples orgasmes,
transgredint un nom, el meu nom: Laura.
13/4/07
Poesies
Lluny de la ciutat
No sé què fer dels ulls clucs,
aterrits cerquen l’ombra del xiprer,
somnàmbuls preguen dissoldre’s en l’aire.
Les paraules s’han convertit en botxins,
d’un viatge a on no volia anar.
Les arrels ja no tenen respiració,
han emergit entre camps de flors.
A l’altre costat, la riba és estreta,
la passarel·la punxeguda he travessat,
on el temps exerceix el seu coratge
decidint quan és de dia i de nit.
Passo els meus dits pel fullatge
somiant un desig jove de llibertat.
La rosada ja em regalima per les mans
assenyalant-me el camí de la terra sagrada.
Res de mi ha sobreviscut del pas,
una veu forta ara em descobreix.
Miro la pluja i no em glaça el cos.
Miro el cos i no perd l’escalfor dels records.
He tornat a casa, conciliada amb les meves passes.
12/4/07
Una furtiva lagrima - L'elisir d'amore
Nemorino
Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò,
quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vo?
Che più cercando io vo?
M'ama, sì, m'ama, lo vedo, lo vedo!
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir confondere
per poco ai suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir!
Cielo, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah! Cielo, si può, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir...
Si può morir d'amor!
Clicka aquí i escoltaràs a Rolando Villazon en Una furtiva lagrima
Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò,
quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vo?
Che più cercando io vo?
M'ama, sì, m'ama, lo vedo, lo vedo!
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir confondere
per poco ai suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir!
Cielo, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah! Cielo, si può, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir...
Si può morir d'amor!
Clicka aquí i escoltaràs a Rolando Villazon en Una furtiva lagrima
11/4/07
La fotografia és un art a l’instant
Una imatge en blanc i negre, d’una ombra quasi violenta, que et convida a formar-hi part, entre el color de la llum i un breu instant de temps.En el primer moment la retina capta una imatge passiva, però aquesta fotografia d’Equinozio ràpidament esdevé en un sentit més ampli, plena de quotidianitat.
Com pot aquesta fotografia suggerir-me tantes coses?
6/4/07
Poesies
Benvinguda incertesa
La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.
La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,
no hi ha res a fer, s’ha consumit.
Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.
La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.
La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,
no hi ha res a fer, s’ha consumit.
Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.
5/4/07
5 d'abril
Havia oblidat la cantarella dels vostres somnis, dolça, serena.
Per uns dies la raó ha estat inassolible, tan sols escoltava els meus malsons. Els ressons de les paraules em trasbalsaven i el silenci es va escórrer per la meva ànima…
Avui em sedueixo per la vostra mirada innocent, les vostres mans blanques, els vostres llavis somrients... Avui escolto el pessigolleig de sentir el meu nom, mare.
3/4/07
Dimarts, 3 d'abril
En un viatge de tren, prop de mar, mentre el plugim d’hivern s’escolava per la meva ànima, les teves paraules de poesia m’han acaronat aquesta boirina que m’esgarrapa afamada el cervell.
Ara no tinc res a perdre per afrontar-me a aquests versos escrits, però si a que esdevinguin allò que sento, allò que els demés puguin veure en mi.
He separat el meu cos de l’ànima per poder gaudir d’ UNA CERTA PENOMBRA. 55 pàgines de prosa poètica, de creació sublim, d’una flaire de bellesa constant, de preguntes que et respons més lluny d’on pertanyen, d’un silenci que deixa petjades nues, de sang calenta. Un llibre per ser escoltat en veu alta, en la serenitat de la nit.
I quan la llum esdevingui foscor, recordaré les teves paraules “El poema és una ombra que voldria ser llum” i somiaré que algú m’escriu un.
Ara no tinc res a perdre per afrontar-me a aquests versos escrits, però si a que esdevinguin allò que sento, allò que els demés puguin veure en mi.
He separat el meu cos de l’ànima per poder gaudir d’ UNA CERTA PENOMBRA. 55 pàgines de prosa poètica, de creació sublim, d’una flaire de bellesa constant, de preguntes que et respons més lluny d’on pertanyen, d’un silenci que deixa petjades nues, de sang calenta. Un llibre per ser escoltat en veu alta, en la serenitat de la nit.
I quan la llum esdevingui foscor, recordaré les teves paraules “El poema és una ombra que voldria ser llum” i somiaré que algú m’escriu un.
2/4/07
Poesies
Misteris del marAdvertències d’un jo consumat
t’han vingut a cercar, sota l’aigua.
Els teus últims sospirs es capbussen
amb les mans plenes de llàgrimes.
La nuesa s’agenolla davant teu
vora les roques, arrelades,
entre pensaments assedegats,
blanquejant grisos núvols de cel.
El vent gelat acarona el teu destí
en reflexos de solitud, prop del vaixell,
sota uns ulls invisibles, encesos per dins.
Els turons són massa lluny,
no deixis que el penya-segat t’aterreixi.
Sura la bellesa de ser feble,
sostén una fusta d’amor inseparable,
deixa que la lluna diürna cantussegi el teu cor
i crida-li a la cara!
Ella et coneix, les ferides es dissolen soles.
No perdis les paraules per si et troben
entre onades, en aigües de ningú.
30/3/07
Poesies
Quan dic /a_mor\
Quan dic amor, veig oblit
encerclat en pàgines sense justificar
com si fossin encàrrecs en tercera persona,
gèneres perduts entre plors, sense rumb.
Lluny de l’acceptació de la definició,
assediat per vianants clandestins
rondes, sense paraules no dites,
esborrant les línies del meu contorn.
Sóc aquí, solcant un miratge,
veient passar els trens fugissers
sense poder dir res, ja ho sé,
només et demano saber estimar-te.
Tu vetlles el silenci al meu voltant
fugint de prop teu, sota els sons
d’un amor educat contra el meu cos.
La meva pell és blanca de besades
malgrat el present és quasi transparent
i amb prou feines troba un senyal de lluita.
Dibuixaràs un adéu en el meus llavis sense casa.
El dia em truca i em sento sola, com un lladre,
i respiro emmudit l’amor, per si es desperta.
Quan dic amor, veig oblit
encerclat en pàgines sense justificar
com si fossin encàrrecs en tercera persona,
gèneres perduts entre plors, sense rumb.
Lluny de l’acceptació de la definició,
assediat per vianants clandestins
rondes, sense paraules no dites,
esborrant les línies del meu contorn.
Sóc aquí, solcant un miratge,
veient passar els trens fugissers
sense poder dir res, ja ho sé,
només et demano saber estimar-te.
Tu vetlles el silenci al meu voltant
fugint de prop teu, sota els sons
d’un amor educat contra el meu cos.
La meva pell és blanca de besades
malgrat el present és quasi transparent
i amb prou feines troba un senyal de lluita.
Dibuixaràs un adéu en el meus llavis sense casa.
El dia em truca i em sento sola, com un lladre,
i respiro emmudit l’amor, per si es desperta.
27/3/07
Poesies
Pluja blanca
Arran de nit
Arran de nit
quan tan sols resten les ombres
escorcollo la flaire
entre el pols de la teva sang
i el llum fosc d’un racó
entreobert, sense botons.
Palpo al ritme dels dits
l’aleteig del teu miratge
en el plec de les cames,
arrapant-lo a la respiració.
Com una serp, vibrant encara,
desperta un desig ja existent
des d’un angle,
amb el vaivé de la pell
farcida de naturalesa
calenta, despuntada.
Un raig de calidesa
embogit es dispersa.
Tot el corrent
inunda el meu cos de llampecs
com un teler de seda abstracte
emmarcat d’un líquid pulcríssim.
S’aquieta, feble,
a penes gosa moure’s
en un ressò feblíssim
sota una pluja blanca
adormida.
26/3/07
Poetes Catalans d'Ara
UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol
Oli: Pepa Poch "Cap a l'infinit"
22/3/07
no hi ha lloc per a adverbis de temps
Així estic jo,
com una onada de mar que sacseja espuma,
abandonant el cos al plaer individual
de la primera claror del dia
en el miratge del teu pessigolleig.
com una onada de mar que sacseja espuma,
abandonant el cos al plaer individual
de la primera claror del dia
en el miratge del teu pessigolleig.
19/3/07
Presentació llibre MICRORELATS
El proper dimecres 21 de març, a partir de les 19:30 hores i al saló d’actes del Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya nº10, de Barcelona), tindrà lloc la presentació del llibre 10 x 10 Microrelats, tercer exemplar sorgit de la col·laboració entre relasencatala.com i Edicions de la Quadriga.
16/3/07
Un estel de nou puntes
El 9, un número que em precedeix, un número masculí, de foc.
analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu
9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9
Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.
analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu
9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9
Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.
14/3/07
La vigília del plaer
Com les manifestacions, que reconstrueix el passat fent-lo viure en el present, poden exercir una influència estimuladora sobre el meu intel·lecte?
L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.
Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.
Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.
L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.
Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.
Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.
12/3/07
Poesies
.jpg)
Ben aviat esdevindràs
Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.
El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.
Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.
Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.
És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.
Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.
El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.
Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.
Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.
És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.
11/3/07
Poesies del calaix
Versos escrits fa més de deu anys. Un festí nocturn de dubtes. Potser llavors em vaig enamorar. Potser ell tenia raó, no era el moment. Potser va ser el millor, ell no podia escoltar el meu sentiment. Ara tan se val, ara torna a ser llunyà el seu record. Sensacions d'un passat fins ara molt proper.
El despertar d'una realitat
Sorolls a onades enfurismades
esclaten en colors damunt la sorra
creant una foscor d'un espai sense fi,
d'un horitzó que es perd sense motiu
impossible d'observar-lo amb serenitat.
Bateguen silenciosament cercant una resposta,
una calma en sentiments dins l'oceà
mentre els silencis van entrant en si mateixos
en una superfície massa plena d'espessa aigua
on tot és ple d'utopies versemblants.
Cerquen la remor a voramar de matinada,
l'anhel d'un voler trencar tendre,
l'espai d'una amistat oberta en un full blanc,
la filosofia d'una vida d'un últim present.
Esclaten, bateguen, cerquen
... perquè?
si tan sols despertaran en una realitat imposada.
8/3/07
@ 17:38 PM
avui puc celebrar que sóc dona
avui fa dos anys que vaig ser mare del Marc
Foto poema visual @angie
Entre les mans
tot el que voldria tenir:
llum,
tota la vida.
7/3/07
Contemplació activa
Aquesta tarda he trobat dos versos musicats a la xarxa imaginària que m'han fet reflexionar:
Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res
Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.
Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res
Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.
6/3/07
Poetes Catalans d'Ara
EDUARD SANAHUJA YLL (Barcelona, 1953)
En defensa pròpia (1994)
[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.
En defensa pròpia (1994)
[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.
[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.
5/3/07
Poesies
Mare
Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.
Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.
4/3/07
Campanya una POMA per la vida
Dissabte, vam vendre 58 pomes en 4 hores. Tot un èxit!
Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!
Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.
Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!
Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.
Hauríem de fer cas d’aquell anunci que reparteix “abraçades” a compte de res, pel sol plaer de oferir-les.
- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.
Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.
Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.
De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.
L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!
Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.
Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.
De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.
L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!
Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.
26/2/07
Campanya una POMA per la vida
Una campanya de solidaritat,UNA POMA PER LA VIDA
Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS
Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS
del c/Escorial, 29-31 de Barcelona.
Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple
Siguem solidaris en aquest 2007...
Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple
Siguem solidaris en aquest 2007...
1/2/07
Poesies
Arenys de Mar
Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.
Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.
23/1/07
El Masnou
El Masnou conserva fins a l'actualitat els títols d'Il·lustríssim Ajuntament de la Benèfica Vila del Masnou. Costaner i una mica accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral, el Masnou es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i es va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846.
Des d'aleshores configura el terme municipal actual amb 21.000 habitants.
Un bonic veler participant a les regates davant la vila. Any 1912
.
22/1/07
Poesies
- Perdona, és el meu silenci.
Com un gegant, tornen les històries
que ja foren enterrades damunt la sorra.
Si hagués esperat l’hora del primer estel,
m’hauria escoltat el teu somriure?
Sembla que tremoli el meu silenci
gelós d’haver estat prop teu,
inundat de la meva pròpia dolçor,
més enllà del meu impuls, m’he aturat
davant la veritat, impossible d’explicar,
perquè la meva valentia no m’ha respost.
He plorat com no recordava en anys
nua, sota la meva solitud
abaixant el cap per no sentir qui sóc jo.
Tornaran llurs paraules
madures per la pressa de la vesprada?
18/1/07
Un 26 de desembre d'enguany
Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?
3/11/06
Poesies
Gestos en silenci
Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.
Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.
3/10/06
Poesies
si no fos per tu
Si no fos per tu
saltaria al vuit
de la ignorància, del no-res,
de l’oblit de la meva lluita.
Perdria la partida fulminat
de dames blanques contra negres
despietades, altives.
Cerco en el vuit
ferm, agafat a la barana,
alguna presència que m’acompanyi.
Ets dormint, petita meva,
si no fos per tu
tiraria el món a l’oblit
i aquest cop de la meva vida
al fons –potser sí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)