Una funció mínima en el llenguatge poètic

escandir

làbil

rèmora

gàrgola

Roger Callois

Aquest matí he llegit unes paraules que m’han recordat un bon consell d’un poeta:

Roger Callois, escriptor i sociòleg francès, identifica aquest progrés artístic, aquest procés de despersonalització de l’artista (rilkeà), amb la sinceritat: “Tria entre els mitjans de l’art els més discrets, els més exactes, els que estan tan ben adaptats al seu designi que el serveixen fent-se oblidar a ells mateixos. Aquest és l’artista sincer.”

Tanca els ulls...

tan sols per escoltar.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

rèmora

closa

evanescent

ignota

Festival Shakespeare

Dissabte 8 d'agost, a les 19:00h

Taula rodona:

ELS TRADUCTORS DELS SONETS PARLEN DE SHAKESPEARE

Andrés Ehrenhaus, Salvador Oliva i Txema Martínez

Modera: Dolors Udina

Diferents aproximacions, paraules diverses, per dir el que hauria dit el poeta si visqués als nostres temps

Espai: Can Ribot

Accés lliure, aforament limitat

Un petit luxe de llençols blancs d'en Ricard Garcia

Sota la manta, tapat i a les fosques,
no pots amagar aquests llampecs
que travessen el territori del pensament.
Veloces ràfegues feridores
trenquen la frontera de les parpelles
perquè puguis veure
com es dipositen a la paret
les capes de pols que fixen la història,
com els grumolls de la pintura continuen
allà on la mà maldestra ensopegava,
com al lloc més impensat
les esquerdes escrostonen el futur,
com la finestra fa més curel, si és posible,
la mirada.

Els contorns del xiprer
Ricard Garcia

Obert per vacances

La vida comporta una tria prou extensa i després d’escriure un pròleg indòcil, començo un nou camí. Ara no és hora d’oblidar, sinó de començar a recordar. Simplement una llàgrima dins una gran bombolla d’olor. La teva.

Poesia

te escondes detrás de la huida,
donde más se ríe

És l'hora d'hissar un petit silenci

Pesa la nit, les hores es desdoblen.

Sento de prop les ales d'un silenci,

presència d'una vida que s'ha fos.

M'abraça la foscor, branques de nit.

Pesen els buits, ferida oberta. El plor

i la quietud d'uns ulls tancats per sempre,

oblit que tot ho esborra, lleu memòria

immensa al mar gelat on van les coses.

La platja dels recors eixampla els límits.

Mireia Lleó i Bertran

Per un vers

divendres

He deixat anar mil realitats, l’una rere l’altra. El mar no té prou onades per emportar-se aquesta olor a tu. Fins i tot m’espanto. T’estimo. T’estimo mare. Cada nit dormim separades per una ànima transparent però en un somni restaré oberta aquesta porta secreta, per entrar al teu món. Llavors enraonaré en veu baixa.

Una canya i un quadern

Poesies

mostassa negre

Em pregunto per què tothom
se’m refusa,
entre les arrels erectes
d’una cuina quotidiana.
Tan sols vull inflar
l’aigua profunda
amb un gust de terres antigues,
d’hores grogues,
amb la taula parada.

Una canya i un quadern

escric pàgines en blanc per no haver de recitar in memoriam amb el so d’una pregària de fons. des del mirall on et naixia he vist la teva ànima massa neulida per abellir. he pressentit l’últim discurs entre tu i jo. si intento fer poesia la mort es folla vers el paper i cap el vespre, palpejant a les fosques, el meu cor es torna massa egoista per admetre un jo poètic

FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA

Amb l’edició d’aquest any el Festival Primavera Poètica de La Garriga celebra el seu cinquè aniversari.

Avui, a les 19,30h, a la Fundació Maurí:

“Saps la terra on floreix el
llimoner?”

Amb el poeta i traductor Miquel Desclot. Una visita al moment més universal de la poesia italiana, a través de poemes de Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Michelangelo Buonarroti, i una visita addicional a la música dels polifonistes del segle XVI que van compondre madrigals diversos sobre alguns d’aquests poemes.



Fundació Mauri
c/Cardedeu, 17
La Garriga

Presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008

Aquesta tarda, a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès (c/Canuda, 6, Barcelona), hi haurà l’Acte de presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2008: Rebel·lió de la sal i El professor d'història.

Rebel·lió de la sal, Teresa Pascual, en poesia i El professor d'història, de Joan-Francesc Mira, en narrativa.

Lluïsa Julià parlarà sobre l'obra de Teresa Pascual:

"Rebel·lió de la sal es presenta com una interrogació sobre el dolor, ofereix una indagació de l'absència -"Qui sap l'itinerari / que seguirà aquest fred?"-, però el pessimisme adquireix una postura estoica, amb el guany de la sal, de la rebel·lió de la sal que al llarg del poemari esdevé element primigeni. Amb Rebel·lió de la sal Teresa Pascual publica el seu sisè llibre. El present lliurament respon principalment a la inflexió que la mort de la mare suposa de tallant, d'absència dolorosa, de necessitat de reflexió i de procés identitari que cal bastir de nou. La mort de la mare dóna raó d'alguns dels poemes més impactants; el dolor i el silenci de l'altra, amb poemes d'una tendresa commovedora com el tríptic Vindré demà, duen la poeta a l'alta expressió de l'inefable ("I aleshores adoro..." reprèn seguint Clarice Lispector), a l'emmudiment, al gest, a l'emoció. Al món de les imatges i les ombres, a l'opacitat, o a la llum socràtica." (Lluïsa Julià)

L'art en llenguatge

La poesia digital de Camille Utterbach esdevé amb el magnífic TEX RAIN, on l’espectador interactúa amb el llenguatge. Els participants juguen amb el seu cos i les lletres que cauen en forma de pluja. Aquestes lletres formen versos extrets del poema: “Talk, you” d’Evan Zimroth.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

maurar

blana

tendral

debades

Charles Baudelaire

Tristeses de la lluna


Aquesta nit, la lluna somia amb més peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una mà distreta amanyagada amb tendresa
poc abans d'adormir-se el contorn dels seus pits,


sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs defalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins l'atzur com florals naixements.


Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,


pren la pàl·lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com d'òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.


Les flors del mal

Una canya i un quadern

Els extrems debades poden arribar a tocar-se amb molta facilitat. He de fer un esforç per mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació. Encara que m’obligo a pensar en el present més immediat, creient que la llum del dia farà desaparèixer la tempesta, ben bé com un infant.

Ens hem convertit tots en experts a l’hora de no malmetre cap esperança.

Una canya i un quadern

Necessito el trencar de les onades, aquella humitat tèbia que s'insereix a la pell sense preguntar, silenciosament. Tu i jo, res més.

Demà no vull recordar els gestos sabuts, tan sols desdibuixar el perfil d'una ciutat, llunyana al soroll. Respirar breu. Sense crits. El tacte calent de la sorra que s'enfondra. Un moviment senzill.

No hi ha prou en tancar els ulls. Sé que puc trobar les teves sabates.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

clarícia

egotisme

blasmar

dicible

Poetes gallegs. Olga Novo

A les 20:00h, a la Biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona, José Jiménez ens parlarà de l’obra de la poetessa i assagista gallega OLGA NOVO.

Olga Novo va néixer el 1975 a Vilarmao, Pobra do Brollón (Lugo). És llicenciada en filologia gallego-portuguès i actualment és professora de llengua i literatura gallega.

Aquest poema pertany al poemari Nós nus que li va merèixer el Premio Losada Diéguez de Creación Literaria.

OS LIQUIDOS INTIMOS
coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas.

algunhas conservan estirados os nomes que gravei a navalladas

tódalas tardes ó volver da escola.

acostumada a tirar por un poema como por un becerro

cando se lle ven as patas,

cando xa no se está en idade de medrar

toda maduración require un desgarro de tendóns

entón é cando corren polo meu peito rabaños da cabras

que non se dirixen a ningunha parte,

sóbenme as paredes desde as que te vexo,

.arrancan coa lingua o pasto mentres te vas.

o tacto des teu violíns faime chorar terriblemente.

e case non podo soportar que as túas mans me acariñen

como a la dos xerseis que facía a miña mai cando era nena.

pero coa miña pel

coa miña pel podes facer enxertos nas mazairas

Poetes catalans. Damià Huguet

Una llunyana habitació emblanquinada

He intentat embastar un somni eròtic.

Escarnir-me a mi mateix, mascle d'amor,

amb frecs suaus d'ombrívols actes despullats

entre la pell i unes carícies.

Omplir de fum els molls turons

reblits amb sexes de foc dens

que com el marbre nu i l'enconat acer

a cada suor de velles llums se trenquen.

És la blancor que en mi alena fragmentats desigs,

i que ara em vincla a rivetejar llavors

d'esperma dur com una bala.

La mateixa rectitud fondal dels arbres salvatgins

que treuen blanca flor cada vegada nova,

adornats, molt civilment, amb esquemàtics jocs

de mesos durs i altres febres

que ara omplen de vida la primavera dels cossos.

La reduïda llum se'm fa espectre,

carnal i fond misteri les blavenques crostes

que em surten esqueixades damunt aquest amor difícil.

Talment el llemicós abraç que engata focs

i dóna calentura, el somni irrita amb ulls feixucs

aquesta temptació tan clara.

Tot queda obert darrere les finestres

decorades amb cards diaris i blanquíssimes paraules.

La imatge és una llum estesa

damunt els mastegats llençols

quasi diria que nous de trinca

com aquesta roba llevada.

D'home de primera mà. 1972.

Damià Huguet

Reflexions de Sant Jordi

Unes preguntes del filòsof francès Michel Foucault per reflexionar en aquests dies:

“Però suposem que ens les havíem amb un autor: És que tot allò que ha escrit o dit, tot allò que ha deixat al seu darrera forma part de la seva obra? Problema ensems teòric o tècnic. Quan hom endega la publicació de les obres de Nietzsche, per exemple, on li cal parar? Cal publicar-ho tot, naturalment, però, què vol dir aquest «tot»? Tot allò que el mateix Nietzsche va publicar, és clar. Els esborranys de les seves obres? Evidentment. Els projectes d’aforismes? Sí. Els esborralls també, les notes al peu dels quaderns? Sí.
Però, i quan a l’interior d’un quadern ple d’aforismes trobem una referència, la indicació d’una citació o d’una adreça, un compte de bugaderia: és una obra o no és una obra? Però per què no? I així indefinidament.
Com podem definir una obra d’entre els milions de traces deixades per una persona després de la mort?

“Els Marges” 27/27/29 1983 pàgs. 205-220. Michael Foucault.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

amollir

adelerat

remissori

enfollir

Poetes catalans. Laura Gonzàlez i Ortensi

Per aquest Sant Jordi 2009 l'Editorial Emboscall ha editat el poemari Preludis de Silenci de Laura González i Ortensi, una poetessa de divuit anys d'ulls de nina il·lusa que gosa corrompre l'essència dels versos.

Preludis de silenci consta de tres parts en un ampli ventall de temàtiques.

L’any 2007 va guanyar el Premi Nacional de Poesia Miquel Martí i Pol que es va lliurar al Palau de Centelles de Barcelona. I aquest any ha estat finalista del premi de narrativa breu “Víctor Mora” amb el conte "L’anèdocta personificada” que ha sortit al mercat dins el llibre El nostre fantasma i 14 contes més.


Us deixo un tastet poètic... el llibre el podreu trobar a la parada de relatsencatalà.cat (Rambla Catalunya, 12)

T'estimo fluix

Com si mai no m'hagués mogut d'on era
he tornat a enfollir entre les mateixes
quatre parets. Tan sols aquell somriure
fugisser sobreviu, submís, després
de tants i tants hiverns. L'ombra d'allò
que no érem és un punxó allargat
que ens perfora els llavis. Tenim els mots
idèntics i algun silenci despòtic
entelant-nos, apressat, els arguments.
Però mira'm: cargol sol i sense closca
omplint de baves estèrils els ulls
de qui mira i no comprèn. Tu ets l'excusa
que sosté immutable la pell del temps.
I avui t'estimo fluix, amb la cuirassa
apedaçada, oradora maldestra
de soliloquis, gestos silents.
T'estimo amb calma, tendresa, ràbia,
com si res no hagués mudat als nostres peus...

Reflexions de Sant Jordi

"El fet que lectors completament diferents puguin veure's afectats de manera diferent per la "realitat" d'un text determinat mostra a bastament fins a quin punt la lectura és un procés creatiu que es troba molt per sobre de la mera percepció de l'escrit. El text literari activa les nostres pròpies facultats, i ens permet de recrear el món que presenta. El producte d'aquesta activitat creativa és el que podríem denominar la dimensió virtual del text, que el dota de la seva realitat. Aquesta dimensió virtual no és el mateix text, ni tampoc la imaginació del lector: és la confluència de text i imaginació"

Wolfgang Iser

El proceso de lectura

(1972, pàg. 221)

Poetesses. Teresa Pascual

El poemari El temps en ordre de la Teresa Pascual comença amb una cita:

... Al final, al final de tot, un respon a totes les preguntes amb els fets de la seua vida...
Sándor Márai

Aquest temps en ordre dins els límits de la memòria, on els gestos commouen i es parlen els temors amb sinceritat. La seva veu poètica tan singular perpetua en tot el poemari.

El reflex de seguretat d'aquest poema es tanca en els últims quatre versos, amb una bellesa que tenyeix les emocions.

Sobre la veritat que ara em reclama
el seu sentit, significat i noms,
aprenc, pose i ordene tots els límits,
des del foc a al mar -principi i forma-
de la carn a la carn -terra descalça.
I amb el seu testimoni sobre els dies
retire dolçament els últims vels,
des d'on em vaig quedar, des d'on comence,
desperta al temps i adormida de temps.

El temps en ordre
Barcelona: Proa, 2002

Presentació: Ángel Guinda

Aquesta tarda, a les 19:30, Ángel Guinda presenta el seu llibre TODA LA LUZ DEL MUNDO a la Galeria Arthostal (c/Basses de Sant Pere, 10 – baixos. Barcelona).


Una cita amb la poesía, la pintura d’en Javier Lapuente, la música i la textura de la veu amb La Casa de l’Est i l’Editorial Olifante.

La revista LA NAUSEA ens sorprendrà amb una performance de la Marian Raméntol i en Cesc Fortuny i Fabré.

Macus Romero

Macus Romero, aquesta jove il·lustradora de A Coruña, on les seves creacions t’embolcallen d’un sentiment d’infantessa màgic.

El seu últim treball, un mural de 45 metres, pertany al projecte “Bibliotecas ilustradas”, realitzat a la biblioteca Luis Seoane d’Arcade de Soutomaior (Pontevedra).

En aquest enllaç podeu veure tot el treball, des de la col·locació de les bastides al perquè utilitza uns colors i la creació del seus personatges.

I un vídeo de les seves il·lustracions. Només ens cal ésser prou imaginatius per deixar-nos endur per la màgia dels sentis.

Encuentra más fotos como esta en Artworkproject

Poesies

La caixa de costura

Ja no sé qui sóc

vestida de fusta i amb

la pell encesa

per contemplar les ombres

farcides d’un cel plomós.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

bramul

escull

vern

sadollar

Una canya i un quadern

He escrit lentament, per salvar els grams de tacte del meu cos, mentre els músculs feien soroll a buit.


Ara alleujo la memòria i retorno quan els dits no eren maldestres.
No sóc capaç de ser exacte com paraules lluminoses, per trobar els límits de la felicitat, però aquesta nit entra a llepar-me els pits. M'agradarà parar-me i cercar el rastre de les mans.

Poesia Visual

No és la primera vegada que us parlo de la POESIA VISUAL, i és que la seva poesia visual encimbella el sentit. En aquest vídeo les imatges s'enriolen ...

Aquests poemes visuals corresponen al poemari Eloqüències, editat per Tabelaria Edicions 2008.

Encuentra más vídeos como este en Boek Visual

Poetes catalans. Marcel Riera

ESTRELLES


Hi ha un temps per reposar i deixar fer, hi ha un temps
per escopir paraules com bales disparades
a la babalà, hi ha un temps per instal·lar
un mirall al davant d'un altre i acostar-se
a la claror. Hi ha un nen que va descalç i salta
sobre les cendres fredes en un conte de Cheever
i es va fent tard a tot arreu: ara mateix
a Sidney surt el sol però aquí encara és fosc
tot i que dalt del cel les estrelles esgoten
la seva combustió i es fonen en la fosca
insondable: forats negres del no-res que omplen
trossos de l'univers on el temps ja no corre.


No obstant això hi ha un temps per comptar les bombetes
posades en filera i escampades pel cel,
que aquesta nit titil·la: però el seu filament
no té la incandescència de quan les contemplava
algú i en llengua estranya els posava un nom que ara
no sap ningú. Ens xucla -a diferència d'elles-
cap a terra una força que no és la gravetat
sinó la por d'allò que no podem entendre
per més que ens ho expliquin, el malbaratament
de l'amor i també la presència dels morts
que s'aferren als vius. Hi ha un temps per fer-se totes
les preguntes i no saber-ne cap resposta.

Lluny. Viena. 2006.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

sojorn

avenir

comport

estalonar

Poesies

Vainilla

En el més bell guariment

dorms tancada en una beina

entre remors de perfecció.

Ets la poeta de l’aroma,

conscient que el teu rastre

jau sobre una terra somiada.

Solució del 100è joc literari

En col·laboració amb el 1ooè Joc Literari del blog Tens un racó dalt del món, sorgia aquest fragment d'Arundhati Roy,

A AYEMENEM HI FA un maig calorós i capficat. Els dies són llargs i humits. El riu minva i tot de corbs negres s'atipen de mangos lluents als arbres mateix, quiets de color verd polsós. Les bananes roges maduren. Els fruits de pa s'esberlen. Les mosques saballoneres, dissolutes, brunzen vàcuament en l'aire afruitat. Després s'escalfen contra vidres diàfans i es moren, grasses i estabornides, al sol.
Fa unes nits clares, però carregades de mandra i de moixa expectació.

Dues pistes de la crítica literària, ben rebudes pels comentaristes...


Potser van ser massa fàcils, massa coses petites ¿?

Sobre poetes i poesia

Entendre un poema ve a ser el mateix que gaudir-ne per les raons correctes. Es podria dir que significa treure'n tot el gaudi que és capaç de donar: gaudir d'un poema per no haver entès el que és vol dir gaudir del que no és més que una projecció de la nostra ment. La llengua és una eina tan difícil de fer anar, que gaudir de i sentir gaudi amb no semblen voler dir exactament el mateix. No sembla el mateix dir que se sent gaudi amb la poesia com dir que es gaudeix de la poesia. I, certament, la pròpia paraula gaudi varia de significat segons l'objecte que inspira el gaudi; fins i tot poemes diferents proporcionen satisfaccions diferents. És cert que no gaudim plenament d'un poema si no l'entenem i, d'altra banda, no entenem plenament un poema si no en gaudim. I això vol dir, gaudir-ne en el grau correcte i de la manera correcta, en relació amb altres poemes (i és en relació del nostre gaudi d'un poema amb el nostre gaudi d'altres poemes que es demostra el gust). Gairebé no caldria afegir que això implica que no s'ha de gaudir dels poemes dolents -llevat que el que tenen de dolent atregui el nostre sentit de l'humor.

Sobre poetes i poesia
El límits de la Crítica
T.S. Eliot

Una funció mínima en el llenguatge poètic

enriolar-se

clasc

bassiol

falb

Júlia M. Sílvia Romero

Aquesta tarda, a partir de les 17:30h, al Centre Cívic El Sortidor (Plaça del Sortidor, 12. Barcelona) tindrà lloc la Festa Literària de la novel·la Júlia M. de Sílvia Romero.

La nova publicació de Sílvia Romero és guanyadora del "IV Premi Ramon Roca Boncompte" i editada per Pagès Editors.

La presentació serà a càrrec de l’escriptora Júlia Costa.

Us hi esperem!

3ª Nit de la POESIA de Premià de Dalt

Aquest divendres 27 de Març, a dos quarts de nou, es celebra la 3ª Nit de la Poesia de Premià de Dalt, a la Parròquia de Sant Pere.




Poetes participants:

Susanna Rafart
Miquel Desclot
Carles Miralles

Acompanyats amb els músics: Marcelo Mercadante i Gustavo Battaglia.

Un acte cultural per asseure, escoltar i mirar.

Rafael Bartolozzi

El meu petit homenatge al pintor i escultor pamplonès que residia a la localitat tarragonina, Vespella de Gaià, RAFAEL BARTOLOZZI.

El gener del 2000 ens deixava aquest haikú, entre d’altres. Potser ara, és l’hora d’emocionar-se.

EL ESPECTACULO
VACIO
EMOCIONA

Poetes catalans. Isidre Martínez Marzo

He conegut (en present) la poesia de Isidre Martínez Marzo, on Jordi Julià la definia en el llibre Modernitat del món fungible com “aquesta brevetat es torna densitat simbòlica que desencadena una meditació metafísica, molt més lligada amb aquesta idea de desencís i desordre humà que unifica el pensament de tota la generació...”

Elegia secreta

Se’m fa difícil la paraula sempre.

En el deure en què visc començaria

a callar-me el lament de ser resposta

a la nova pregunta que debades

interroga la meua controvèrsia.

Voler tornar, i no saber per què.

En aquest poema d' Hostes (2006), la inquietud es transmet intacta al lector.

Els interrogants en el poemari creixen. Uns autèntics versos per llegir.

Hostes
EDICIONS PROA

Col·lecció: "Óssa Menor", 279

Una funció mínima en el llenguatge poètic

closa

erm

lassar

neulit

Col·laboració amb el 100è JOC LITERARI

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è JOC LITERARI, i per celebrar-ho em plau col·laborar amb el següent text:

A AYEMENEM HI FA un maig calorós i capficat. Els dies són llargs i humits. El riu minva i tot de corbs negres s'atipen de mangos lluents als arbres mateix, quiets de color verd polsós. Les bananes roges maduren. Els fruits de pa s'esberlen. Les mosques saballoneres, dissolutes, brunzen vàcuament en l'aire afruitat. Després s'escalfen contra vidres diàfans i es moren, grasses i estabornides, al sol.
Fa unes nits clares, però carregades de mandra i de moixa expectació.

Es tracta del fragment inicial d'un llibre en concret que heu d'endevinar. Per tal de facilitar-vos la la feina us regalo aquestes dues pistes de la crítica:

Segons L'Expresso: "Joyce està viu. I escriu a l'Índia"

Segons el The New York Review of Books: "A.R. és superlativament brillant en la recreació del món dels nens, no sols en les seves reaccions davant els horrors que els ha tocat de viure sinó també en la seva vida quotidiana de jocs, imaginació, por i esperança"

Trobareu les instruccions per participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Jesús M. Tibau dedicat.

Poetes nord-americans. e.e. cummings

Escolteu la serenitat i l'harmonia d'un moment perfecte en aquest poema que pertany al poemari AND.

SONETS-ACTUALITATS


m'agrada el meu cos quan és amb el teu
cos. És una cosa tan completament nova.
Els músculs millor i els nervis més.
m'agrada el teu cos. m'agrada el que fa,
m'agraden els seus coms. m'agrada sentir l'esquena
del teu cos i els seus ossos, i la tremolosa
-fermesa- llisor i que una
vegada i una altra i una altra
besaré, m'agrada besar això i allò teu,
m'agrada a poc a poc acariciar la, nefanda pelussa
del teu parrús elèctric, i el què-és-això s'escorre
sobre una carn que es migparteix... I els grans ulls
engrunes-d'amor,


i potser m'agrada la convulsió


de sota meu tu tan completament nova

Art Pepper

La música com a mitjà de l'ànima...

Una funció mínima en el llenguatge poètic

atiar

espigar

insurgent

invicte

Poetes catalans. Manuel Forcano

Al cap d’uns quants anys, he tornat a llegir els poemes de Corint de Manuel Forcano.

La fragilitat a través del llenguatge és voluble i en aquesta lectura he vist palès la llibertat i seguretat per part de l’autor; el seu sentit humà de les coses, contemplant el paisatge per reflexionar.

Dins de Dàtils de Palmira, hi ha deu poemes de Viena. Aquest és el número nou:

"L'abraçada" d'Egon Schiele

Vas pintar la trista bellesa de ser sempre dos

fins i tot en l'abraçada dels amants.

I al damunt d'aquell llençol arrugat,

l'esforç d'una postura que no encaixa

i els cossos igual de nus, però de diferents colors.

Separats,

com mirar el carrer des del doble vidre a la finestra.

Una canya i un quadern

Recordeu la cançó de Raimon, Parlant-me de tu, amb aquesta tornada tan bella?

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu

Pertany al disc Cançons de mai (1997), amb arranjaments d’en Manel Camp. Compren set musicacions d’Ausiàs March i sis temes propis.

Poetes catalans. Manel Marí.

El passat dia 17 de desembre us vaig parlar del nou poemari El Tàlem, de Manel Marí.

Aquest poema de quatre versos ‘costum’, ens comunica vívidament una impressió del jo poètic.

EL TÀLEM
Atributs de suburbi

Costum

L’olor de la ciutat, cap olor, potser el buit,
com la metzina al vi que es dissimula
entre la hilaritat o la nostàlgia.

M’acostumo, prenc nota massa tard de les coses.

Fotografia: Ferran Jordà

Benvingut

Avui fa 4 anys que a les 17:37h naixia el Marc, aquest petit Zorro amb espasa que fa saltirons per casa, i que quan es desperta et diu: “5 minuts!” per poder acaronar-se els llençols de bon matí.

FELICITATS! I benvingut als quatre anys!

Una funció mínima en el llenguatge poètic

Verbs ...

colcar

fimbrar

fremir

panteixar

Poesies

orenga



Alimenta el mateix moviment,
menut, i va esmicolant una olor
de casa italiana, de roba estesa,
entre d’altres coses, paraules
ja dites. L’amor té gust.

Sant Medir de Gràcia

Avui, a les 19h, concentració de les colles al carrer de l’Escorial i al carrer de Sant Salvador, per tal d’iniciar la desfilada a les vuit del vespre per la colla Unió Gracienca (portadora enguany de la bandera de la Federació).

Cartell Sant Medir 2006

Una canya i un quadern

Qualsevol dia no coneixeràs com s’agombola l’abdomen al teu costat. Les mans seran les d’un espectador rere una pregunta massa líquida o un propòsit sense multiplicacions. Tot el paisatge damunt la terra repta i segresta l’esperança mentre dorms amb un cos que ja s’ha acostumat al pes del llit. La insatisfacció dels estímuls et duu a un altre desig, a forjar un nou llenguatge que busca el remei en la quotidianitat i es dissolt al traspassar la gàrgola de la nit.