Desgavell farmacèutic

La xifra del benefici empresarial és manipulable, i si això se li afegeix la moda de les farmacèutiques internacionals, es transforma en un desgavell, això sí, comptabilitzat i protegit fiscalment.

Més enllà de voler esbrinar la virtut empresarial, la lleialtat predicada i altres garanties ingènues, ens trobem en un mercat laboral cosit de modes... passatgeres, no crec.
L’ èxit d’un país no esdevé per seguir somnis sinó per oferir portes obertes als qui hi treballen.
Les fusions han estat successores, a França Sanofi-Aventis, a Anglaterra GlaxoSmithKline i a Alemanya la Bayer Schering Pharma... Que esdevindrà a Catalunya? Acabarem treballant per l’empresa Nycomed o ens oferiran la porta per obrint-se mercat a la capital en empreses biotecnològiques?

Quina capacitat de decisió ens resta als empleats davant d’un expedient de regulació ?

Un verb, un sentit

v 1 tr Moderar, assuaujar.

Podria temperar el meu present però què en faig de tot el que ja he esdevingut.
Si la meva condició humana em deixés posar-me al bany maria ens temperaria per poder alçar el meu contorn... però que aconseguia? “tunejar-me”.

El meu estat d’ànim es tempera solament artísticament, deixant lliscar versos escrits. Escriure poesia és un acte individual, relativament breu, per compartir i amb el temps he après a traspassar els meus sentiments. Uns em diran que massa obertament però m’agrada escoltar-me mentre els meus dits respiren.

La meva retina es va obrir fa més d’un any rere unes ulleres de vidre per poder veure l’albada des de la platja.

Poetes de l'actualitat

NICOLE BROSSARD: POESIA I VIDA

De vegades llegim i ens trobem una sorpresa per als amants de la poesia, i podem ocupar aquests marges que ens resten del llarg del dia.

Una escriptora canadenca, Nicole Brossard, de versos femenins, plàstics, fins el punt de dibuixar-se sols damunt la sensualitat. Els seus poemes esdevenen moviment d’art visual, obrint perspectives a un joc lingüístic entre escriptora i lector.

DEMÀ
perquè el cos és dòcil
me'l sento bé damunt la teva pell
l'any que ve encara existeixo
juliol i abraçades perquè escolto
els mots alhora que la resposta
els meus llavis són intransigents
assenyalo els mots vius
no amollo l'abraçada
plena de conclusions terribles
vetllo sota els estels
amovible en l'oxigen
fervor durant molt de temps

Nicole Brossard

Poesies

Un poema dedicat a la Lilith

El joc de la vida

Deixes despert el teu silenci
per seguir sent jardinera
en un recinte de plecs arrelats,
entre mots que es mullen emmudits
en somnis d’una xarxa imaginària,
on cercaràs l’ombra d’un xiprer
sota el sol que lluu el teu nom, Olga.
Només et vull fer saber,
contrària al joc de la vida que,
en el món les distàncies són curtes
per mirar enrere.

Nou curs escolar

Avui s’inicia el curs escolar ple d’il·lusions i amb nous continguts en els llibres de text sense folrar... En el primer curs de primària integren la poesia, això sí, en castellà; més enllà del sentit estricte del poema, fomenta la imaginació creativa, el saber escoltar, el suggerir el silenci...
Assolirem tots plegats els millors resultats educatius? Això ja formarà part d’un altre post i quan les institucions ens permetin l’assistència com a pares, als contactes periòdics amb la professora, tot serà més educatiu.

Aprofito l’avinentesa per agrair les paraules de la allan lee... aquest soroll de les onades que ens portarà dolçament a l’ombra que ens vigila i les nostres ànimes es retrobaran per parlar serenament. Us convido a llegir-la, per la magnitud que embolcalla els seus poemes, els seus relats...

Un poema de "brisalls de mar"

camins

*

Ara,
que la raó
desmereix la tristesa
injusta de les nits
em nego a besar
la reclosa agonia
de la bruixa que viu
encadenada a mi
i al meu destí.

Mar

Auditori

El extraño viaje - Fangoria

No pretenc fer una crítica musical, d’això ja s’encarregaran altres personatges peculiars d’algun diari.
El concert va ser ahir a la nit a l’Auditori, on ja havia estat diverses ocasions però mai en un concert de música electro pop, i aquest cop amb so de guitarra.
Una posta d’escena espectacular, quasi dues hores de cançons a l’atzar de Fangoria (Olvido Gara i Nacho Canut). Un espectacle de llum i colors, de música en viu, i un Auditori en peus cridant a la seva heroïna.
Des d’aquella cançó “A quien le importa” d’Alaska i Dinarama dels anys 80, no havia tornat a escoltar res d’aquest grup emblemàtic i per què no dir-ho, ben particular.
La sala estava aglutinada per un públic entregat, majoritariament homosexual, ballant al ritme de Fangoria. El que més em va copsar és que em va agradar.

Post vacances

Avui, després d’arribar a terra estranya de gallines enfilades i mirades massa iguals, tanco les vacances d’un estiu irregular, ple de pluja i temperatures tardorenques, però enjogassat.

Ja sóc aquí, durant vuit hores, en una oficina gris; un patrimoni rutinari que he de donar les gràcies i tot.

Durant les vacances he escrit poesia en hores de silenci, versos que m’han acompanyat amb un somrís mentre les joguines dormien. Entre el desig del lliscar de les hores, esbrinant com aprendre cada dia a ser mare, amb els ulls ben oberts i un saber perdonar dolçament.
Fer poemes són paraules, el ressò de la meva pròpia veu... però el ser mare és una passió perenne que habita dins meu. Ells saben caminar però encara han d’aprendre a volar sense desafiar al buit...


Aquest trimestre de l’any sabré qui franqueja el mar en aquest patrimoni rutinari!

Poesies

Alça't al mirall

Les paraules creixen sense adonar-se’n,
s’afanyen com cucs temorosos, arrugats,
vers les cèl·lules desconcertades
encara dormides en una mena de dol,
per voler ser ànimes embellides de punt i seguit.
Arrosseguen relats sota un pseudònim
en majúscula –això sí, sempre mirant al melic.

Mentrestant t’enxamparà el mirall
ran de la llengua. A tu, sí, sense mi!
El dia lliscarà cenyit al cos impàvid.
No és fàcil ser viu entre mots d’astúcia.
Aquesta és la por que colpeja el full:
el ser immortal.

Poesies

Gestos per correspondència

E l nou dia s’obrirà amb rodes

ben subjectes, sense paraules en alça,

en la suavitat del silenci, el teu silenci.

No et preocupis pel que es trenca,

deixa que el plaer s’acosti al teu perfil.

No facis de mirall com si fos una tara,

de peces ben petites se’n fan trencaclosques.

És temps de recollir les gotes de pluja

sentint a l’hora la melodia de les petjades.

El vapor imagina el teu cant famolenc

ballant en pots plens de confitura.

La bellesa et truca a la porta

sota el teu cos nu, brillant d’imperfecció;

eixuga’l i que respiri damunt el palmell

estès, entre imatges massa fidels,

brollant un crit de follia.

Escriu el teu nom en blanc

i el veuràs reflectit en hores reals,

sense por, esclataran flors noves.

Per a tu jacobè,

Despertars

Despertars
Somnolència acollida per uns llavis anunciant l'albada, silent ja la tempesta fuig dels cors temperats per la vivència compartida.

Paraules de bella factura d’un matí de dimarts, paraules d’un poeta incitat per l’onatge humitejat. Gràcies OhCapità per fimbrar el meu cor.

http://www.youtube.com/watch?v=wlGi5VX7SmA

En terres eivissenques...

A ritme lent, rere el balandreig suau de l’onatge, m’espera l’albada tardana. Al vespre arribaré i em mullaré pels teus raigs de terra blanca i mediterrània, on llegiré en hores de silencis, un llibre regalat, adelitant els meus sospirs vora mar.

Bones vacances a tots!

Post

Darrers volums de paraules són publicats, sense imitacions, rere la xarxa cibernètica que ens envolta i que amb tota llibertat esdevenen experiències de la vida, confessen desitjos d’agradar i rebaten reflexions en veu alta sense cap espectador assegut al davant.
Escrivim paraules com a miratges del que som, una mena de sensualitat individual que ens serveix per esbrinar com sentim sense llegir en un replec de fulls, sense haver de justificar la magnitud de les nostres emocions.

Quina és la confluència entre la fantasia i la realitat? El demà. Les paraules són el demà, un demà que vetlla els nostres somnis de futur plens d’esperança, que bateguen en la línia de l’horitzó massa prop per absoldre aquest present que ens empeny.

Però aquests mots irrompen en la teva ànima balandrejada vora mar. Les teves llàgrimes són signes visuals que esdevenen plens de pors, executant el propi ball de pensaments, de sons nets, d’insomne. Llàgrimes que són l’oblit d’un passat, destil·lades de tendresa en el teu rostre colpejat. Afamades d’endur-se el neguit aliè, el que un dia va esdevenir un amor.
Núvols de veus arrapen el teu dolor en silenci. No permetis que asfixiïn tot allò que podria ser, d’un verb en present indicatiu.
Deixa’m recuperar-te sota aquests poemes encesos per la nit. Deixa’m ressonar dins teu sota llençols nets de sentiments i despertar-me en aquesta ressaca de dolçor a l’olorar el teu cos, mirallant-me en el fons de la teva pell, en la percussió dels meus llavis mullats summament gelosos del teu parlar.

He abocat en un parèntesi la meva por, palpant un sentiment de descoberta en sonora sintonia. L’he fet alçar per no malmetre-la en contra la meva ànima indeleble amb les finestres ben obertes.

Poesies

Miro el dia, amb el cos perfumat de tu,
sense por, enfilant-se per la porta,
aquella que es va obrir sola, sense rellotges.
He reprès el caminar al costat de les petjades
sota l’esguard del teu desig, vora del mar,
mentre les onades acaronen el meu estimar.
Miro el dia, bategant el teu nom de tendresa,
definint el que va esdevenir un vint-i-tres d’abril
ple de somriures eterns escrits en l’aire
entre roses rivetejades de complicitat,
que van fer de sinònims un futur, el nostre.
Miro el dia i ressegueixo el gust de la teva pell
espirant un bell somni de sentits compartits.

Un 14 de juliol del 98'

"Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida."


Avui és un dia per celebrar,

avui fa nou anys que em van diagnosticar Esclerosi Múltiple.


És el primer cop que ho dic amb veu alta, malgrat el cor se m’encongeix de por al sentir dir-ho per les meves pròpies paraules... però crec que ha arribat l’hora de dir-me la veritat a mi mateixa, i no amagar-me rere arraps de poesia.

Em fa fred mirar-me al cos per si algun dia el tacte se’m menja mitja vida però us diré (un secret): m’agrada massa la olor que fa el matí.

Sóc una persona amb un diagnosi benigne i amb un deure d’expressió; necessito que el meu esperit bufi el vent sense vacil·lar, sense cobrir cap ombra.

Fa tant de temps que hauria d’haver pres aquesta direcció però és ara que ordeno les paraules, assolint la bellesa del que sóc, sentint el tacte de les coses properes.

Algú em dirà: - És molt trist! –mentre em mira el cos, però ell no sabrà que jo sóc amant de la força insistent, mentre escruto l’horitzó del temps, del meu temps.

Som allò que volem ser i jo vull viure amb el cos ressonant-me.






14 de juliol del 2007

La Veritat, un àngel adormissat

Juliol, el setè mes de l’any, amb trenta-un dies, una unitat de temps que sempre he hagut de llegir “entre” línies de mots foscos però paraules senzilles.

Avui, dilluns, he estat cridada a judici, a resoldre un problema d’ètica entre germans. El so de l’escopeta entre els tres jutges està dictaminant a Madrid. Jo només vull gosar ésser la veritat!

Per fi, una obertura que clourà després de nou anys. S’eliminarà aquest monòleg constant que tinc vers a tu. Podria demanar al temps que tornés enrera per fer-te el meu germà però és fóra del meu abast.

Vam néixer per no ser germans. El meu desig és que volis ben lluny Sergi, amb la ronya del teu silenci! En definitiva, el teu silenci esdevindrà llum, la llum de la Veritat.

No hi ha lloc per a adverbis de temps, ja he après a sortir-me’n amb el cognom de la meva mare, aplegada als meus amics. La vida que tu cerques no la trobaràs mai, la tendresa de ser fill se t’ha esvaït entre les mans.

He plorat dins la gola, amb el somriure clavat davant la meva mare, abans nostra.

Un sentiment escrit que no vol esdevenir ni tan sols prosa poètica, és el torbament de la meva ànima.

Entre germans

La guerra ja no continua, la carn és forta,
el degoteig de la teva llunyania de marbre
fredíssim, balla sota els meus peus ja descalços.

Al cap d’una desena d’anys, d’enganys,
gravíssim el nom que invoques com a fill
forjant malvolença en veu de l’enemic.

Has arrencat aquesta indiferència
en cada passa que he caminat, vora l’aigua,
tot just tinc trenta-sis anys, i encara gràcies.

Jo no buscaré la venjança, no t’odiaré,
però oblidares el codi familiar i la meva lluita,
el meu afany per estimar, jo entre els drets dels altres.

Sabotejador de fils penjats, vine i passa,
t’enfrontaràs a la meva ànima,
no m’espantes, el meu cos té llum permanent.

La vergonya fluirà per la teva nuesa,
el dia que alcis entre ferides de fàbrica
engoliràs el teu propi dol, en solitud.

Moriràs orinant la ràbia que t’has endut
del salpebre que has evocat en la meva mare,
per un bocí de la vida, malparit.

Toquen campanes. El Poder Judicial t’ha condemnat.

Poesies

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del meu cos
més enllà de la meva imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Ara balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la teva dolcesa.
I si se m’esborra el rastre de la pell?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

Post de Katie Melua

Podem enamorar-nos d'una cançó?

En el fons de la meva oïda s’endevina un somriure,
ventricular pluja de sensacions de la meva poesia.
Em persegueix el silenci de Torre Valentina,
de l’escuma de cristalls de roques aplanades
que xisclen embriagades de sal oberta,
estrafent el teu ballar dibuixat a l’albada
tot ressonant, arquitectura de paraules.

MULLA’T PER L’ESCLEROSI MÚLTIPLE

El dia 8 de juliol vols COMPRAR un somriure???

Des de l’any 1994, cada any es convida a tota la societat a mullar-se en el sentit literal de la paraula, llançant-se a l’aigua de la piscina més propera o comprant una tovallola, samarreta, motxilla, ulleres... a la parada que estarem al Club Esportiu MEDITERRANI de Barcelona.

A Catalunya aquest esdeveniment s’ha consolidat com el segon acte de solidaritat més multitudinari.


Us espero a la parada del CLUB!


Animeu-vos!!!

Prop del Solstici d'Estiu

Després de punts suspensius... comença el solstici d’estiu i tinc la necessitat de passejar prop de mar sense rumiar, sense rellotge, mentre m’acarona el sol per evitar aquest calfred que es limita a romandre dins meu...

… més enllà petites paraules espontànies, en la simplicitat de llur sensibilitat, en el somriure d’una persona especial:


Passat imperfect
marcat pel record nafrat en temps de guerres.

Present simple
per tot allò que esdeveniu junts amb la simplicitat de la naturalesa del vostres sentiments
recíprocs,
senzills
i tendres.

Futur perfect?
Tan sols és qüestió d'anys,
de temptejos,
de somnis per somniar,
d'abraçades que abraçar
de mots tendres i savis versos...
i caliu que destil·lar.

Ametista


Ara m'espera la nit més curta de l’any, el sortilegi emvellidor de la nit de Sant Joan, de ritmes i animació, de tires de banderetes, de la dolça coca de crema. I ballaré per foragitar els mals esperits vora el foc.

Un dia especialment emotiu.