Aturar-se en aquest arranjament de les hores fermades al dia, en aquesta llum que mai no he deixat. Al meu voltant se senten menudes vibracions. M'aturo davant d'una pedra, el murmuri de l'ombra. Els segons es lliguen i deslliguen en un gest sense gravetat. No sóc més que un moviment més d'aquesta dansa vacil·lant i necessària.
El dissabte dia 12 de setembre es celebra el 25è Aniversari de la mort de Joan Vinyoli en diferents actes a Begur: Itinerari Poètic per Begur, Inauguració del Mirador del poeta Joan Vinyoli, Recital Poètic al Casino Cultura.
FRANCE THÉORET nascuda a Montréal, va ser membre del comitè de direcció de La Barre du Jour, va participar en la creació de la revista femenina Les Têtes de pioche i de la revista de crítica Spirale. Les seves primeres obres estan reunides sota el títol Bloody Mary, a l'editorial Typo. La seva poesia se situa en la confluència de la prosa i de la poesia, de la reflexió i de la lírica.Qui pot rebre mots, veritables crides i llàgrimes tornades com si la intel·ligència hi fos? Existeixo fora de temps, fora de lloc, presa en el pes del cos, escrita per sempre a la bestreta, esclatada, dividia entre un deliri poderós i una raó emblemàtica. Però oblidaré, en forma de dol. La salvatgeria de l'espècia és ben bé la meva. És la meva veu ronca i lenta. Vivisecció de llengua, l'equilibri com a harmonia per sempre perduda, nostàlgia totalment femenina. Som al món, sóc terrestre. La gravitació no és l'única llei. Neixo de les energies incessantment recomençades.
Qui recull les males herbes que s’arrenglen al voltant dels barris més vells? La pluja dibuixa sobre la terra síl·labes de verbs, de dreta a esquerre. Però avui, l’especier s’omple de sang, aquella que el record no amansa i s’escola per la tristesa amb un regust agredolç. La flama obre de nou la taula, rere el garam masala, i els morts són més ben guardats que mai. Vetlla el silenci.
Dies de mar oberta. De sorra. De peus descalços. De l’esclat de la menta. De fer la migdiada tots junts amb la persiana abaixada. De bones olors al despertar-se. De carrers engalanats al vespre. De saber que tots estem a casa. De les llums vacil·lants de la festa. De somiar l’eco de les teves paraules, només per una estona. Del verb estimar. No són les flames.
Tampoc el crit de l'aiguia ni la por
del ventre buit de l'aire. No és el temps.
No és el grumoll de fang en el rostoll
ni la cendra, que ens vetllen.
No és l'eco del que som
clavat als ulls del marbre que vam ser.
No és la carn ni la sang.
És l'última paraula que s'aferra
al nostre cos ben nu.
"En poesia tinc uns pocs Axiomes, i ja veurà que lluny estic del seu Centre. 1r Penso que la Poesia hauria de sorprendre per un bell excés i no per Singularitat –hauria de sorprendre el Lector com una notació en paraules dels seus propis pensaments més alts, i semblant gairebé un Record. 2n. Els seus tocs de Bellesa mai no haurien d’anar fins a mig camí, o sigui deixant el lector sense alè en lloc de satisfet: l’aparició, l’avanç, la col·locació de la imatgeria hauria d’arribar-li naturalment, com el Sol –lluir damunt seu i pondre’s sòbriament encara que amb magnificència, deixant-lo en el Luxe del crepuscle –però és més fàcil pensar què hauria de ser la Poesia que no escriure’n –i això em porta a un altre axioma. Que si la Poesia no surt amb tanta naturalitat com les fulles d’un arbre és millor que no surti gens."
