Poetes catalans. Joana Raspall

JOANA RASPALL, una poesia per gaudir de les belles formes de llenguatge amb les seves comparacions.

Inseguretat

Sento desig d’estimar

i una estranya por s’imposa:

La por de voler assaciar

la set amb qualsevol cosa

que em malmeti el paladar.

Llum i gira-sols

Tanka

Res ja no és nostre
tan sols repetim frases:
hiat entre el món.
La libració és contínua
com el marge de vida.

Libració, mot manllevat d’ un poema d'en Ferrater.
“Terme astronòmic que el diccionari el defineix com l’oscil·lació aparent o real d’un satèl·lit –la lluna, per exemple- respecte a un observador terrestre. L’estranyesa que en principi pot causar-nos la tria d’aquest mot l’hem de substituir aviat per l’admiració de l’encert que suposa en relació amb el concepte que Ferrater ens vol comunicar. No solament connota el moviment canviant que altera les distàncies entre aquests personatges, sinó que hi afegeix la necessitat d’un observador que les registri i, sobretot, pressuposa una imprevisible dimensió, la de la relativitat d’aquests judicis i aquestes observacions, condicionats per la seva obtenció des d’una determinada perspectiva.”(1)

(1) Pàg. 108. El Riure de la Màscara. Pere Ballart.

Poetes catalans. Clementina Arderiu.

Clementina Arderiu.

"Porcellana i roure. Nom que recalca les is i fa un posat de diminutiu tot ell i, en contrast, una veu aspra, ferma, convicent. Llavis fins, perfil enèrgic."*

Una poesia difícil de destriar els límits entre la seva individualitat (plena d'instints, angoixes, desitjos, sentiments de revolta, dualitats,...) i el seu entorn de dimensions simbòliques.

Us deixo un poema de Cant i Paraules:


CANÇÓ DEL VOLER I DEL NO VOLER

Sóc aquella enamorada
del voler i el no voler.
Adés veig taula parada
i no em tempta provar res.
Ara porto i em corseca
fam i set fins a llanguir,
i trobava la font seca
i ni ombra de festí.
Dues vides són en mi.


Sóc pel riu la nouvinguda
i m'enciso el son corrent.
Ai que l'endemà me'l muda
-l'endemà que duia vent.
Torna enrere el riu? ¿Camina
cap el seu bressol aspriu?
És el vent. Qui ho endevina?
És el vent que passa i diu;
dues cares dono al riu.


Tinc la fruita primerenca
ran de boca i dins de la mà:
plena, fresca, vermellenca;
quina mengera que fa!
I no goso, sóc poruga:
tal l'amor d'uns primicers
diu en l'hora benastruga:
"Això que és no serà més."
Si et mengés, si no et mengés.


Aquest aire, què debana?
Porta el núvol o el fa lluny?
Ja se'ns mulla la barana
i el llindar ja tot es bruny.
Però el sol encara sotja
per un trau grisenc i vol
ser el padrí d'aquesta fotja
que ara apunta en el redol.
I diem: "Plou i fa sol."


Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enutja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.

*Contraclaror
Introducció Maria Mercè Marçal
Antologia Poètica

Dissabte 30 d’agost

Poesia d’estiu recomanada per a aquesta dissabte:
Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Divendres 29 d’agost

Aquest matí he agafat el cistell de platja i quan surti de la feina al migdia, pujaré al Tramvia fins a Sant Adrià del Besòs. Un cop allà, enllaçaré amb el tren fins el meu poble, El Masnou. Em posaré la música i deixaré que m’acaroni el sol, a mitja tarda, mentre mandrejo entre polsims de sorra i el poemari d'Adam Zagajewski. Fa massa dies que no deixo una petjada a la platja.
I després he pensat que podríem anar a sopar a l’Atlántida de Vilassar. Encara no t’he dit res, espero que et vingui de gust...
Fa molts anys jo tenia un novio que es deia Carles Marín; anàvem molt sovint a sopar a l’Atlántida. Compràvem una gran il·lusió per molt pocs diners. Llavors, tota la setmana esperàvem els capvespres dels dissabtes com si col·leccionéssim paraules per explicant-se.
Ara en Carles ha tingut una nena preciosa, es diu Júlia.

Dijous 28 d’agost

He començat a ordenar les fotos des de que els petits eren més menuts, encara. Fa dos anys que tot havia quedat esgarrinxat en particions adultes. Ara tornen a ser infants disfressats o tan sols somrient sense dents. Sembla que busqui entre fotografies el perfum del meu passat.

Hem deixat enrere

Hem deixat enrere les butxaques
esborrant el nostre passat
de complexitats humanes.
I somric perquè de plorar-te
se m’ha deslliurat la veu
entre solsticis d’estiu.
Ara, de sobte, desfaig
aquella absència. Malgrat tot
em fas anar massa lluny:
on l’oblit no té baranes
i la por m’encalça l’ànima.
Ara, de sobte, somric
perquè d’enyorar-te
he après a ser mare.

Dimecres 27 d’agost

Ahir vaig parlar amb la Natàlia i m’explicà que havien anat al Circ de Sant Feliu de Guíxols.
I el Marc, amb el seu vocabulari particular de “mami ja sóc gran” em deia que els pirates portaven espases. Tot està preparat per començar aquest curs escolar 2008-2009, bates, xandalls, llibres, estris escolars...fins i tot les festes estan disposades abans d’obrir els primers llibres de matemàtiques.
Aquest any d’escola, a segon de primària, hi ha dos llibres de poesia infantil. El primer, El sol i la pluja, editorial Barcanova, poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys.

AVUI PLOU

Avui plou
En els vidres entelats
Escric un nom de tres lletres
Dibuixo un núvol i un cor
I veig com les gotes fredes
Esborren poquet a poc
Els secrets de la finestra.

Avui plou
Penso que l’aigua neteja
Penso que calma la set
Dels ocells i de les herbes
Però també que angoixa els nens
Que van descalços pel món
I no tenen casa seva.

Andrea Mas, de l’Escola Garbí, d’Esplugues del Llobregat.

Dimarts 26 d’agost

Fa una setmana que el sol surt mandrós com si el mar s’alcés en una hora ataronjada. Jo crec que no vol despendre’s d’aquest estiu de dies llargs.
Et venen ganes de mandrejar, com ell, entre pàgines de poesia llegint en Jordi Llavina amb llums de caves.L’autor ha publicat el seu últim llibre NINGU HA ESCOMBRAT LES FULLES (Ara Llibres, 2008), contes d’un poeta. Us deixo un post del Ricard Garcia sobre aquest llibre de contes.

EL GLAÇ

Hi ha aquella part de tu
en què el glaç pot durar
ben bé fins al migdia.
De vegades, segons
com bufa el vent o pinta
el dia, no s’acaba
de fondre en la intempèrie
de l’obaga de l’ànima,
en els sembrats de l’ombra,
i l’aigua d’una matinada
troba en el vidre no desfet
una prima estructura,
un agafall lleuger.
A mesura que es glaça,
l’aigua recent enclou
la forma vella i fa
més gran el glaç, així
com la terra, dins l’ombra, colga
una àmfora i en protegeix el cos
amb una crosta espessa i verrucosa.
Al bo de juliol,
la tomaquera enfiladissa
es va agafant, per tal de créixer,
a uns esquelets de canya
plantats ben drets
en la terra tova de l’hort.
I la mà de l’amant,
com un parany, es tanca,
en el son, sota la presa indefensa
del pit nu de la noia
-quan la pell adormida de la mà,
havent fins l’endemà suspès el tacte,
encara ni tan sols pressent el glaç
en el tou pres de la carn que respira.

Jordi Llavina
La corda del gronxador. Proa.

Dilluns 25 d’agost

Prop de la sinagoga de Paris, en un carrer ple d’olor dolça, ens vam trobar tot caminant, just fa dos mesos, aquest aparador: una boulangerie farcida de sons de colors, com si la mirada et busqués.





Guimauve de sabor de gerd, de llimona, de mandarina, com diuen ells, confiserie molle qui était à l'origine avec la racine de la guimauve.


Et podies passar estona, rere vidres enganyosos, pensant en si aquells sabors fossin un so, quin podria ser? I si la imaginació volés muntanyes de carns toves o columnes esteses pintades?

Dissabte 23 d’agost

Llibre d’estiu recomanat per a aquest dissabte:
Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie

Divendres 22 d’agost

Retallo amistats passades, com si això fos tan fàcil ...
Aquest benèfic desordre que ens porta aquesta vida quotidiana que ens capgira de massa canvis. Són noms que van restant com els dies de sant d’un calendari, que guardes per què les fotografies t’agraden. La distància s’ha emmudit, sense esforç, però plena de ressons. I enllà de la confiança ploro, ploro per haver perdut allò que creia vertader i, sobretot, per no saber ser adulta davant del silenci.

Després he llegit aquest poema de Joana Raspall, del poemari llum i gira-sols.

Confessió

No et sóc fidel. Què et diré, si ho preguntes?

... Sols et puc dir que sóc pres de vertigen
sobre un fondal de passions obscures.
Em sento atret per un cant de sirenes
i no tinc pal resistent on lligar-me.
Perdo el desig d’esperar les aurores,
que el foc intern m’ha bleït la mirada.
Enceto un cant, i la veu rogallosa
escup udols d’amargor salvatgina.
Respiro un baf torbador de verema
que m’omple el cup dels sentits i fermenta.

Voldria retre’m de bocaterrosa
davant l’allau que imponent s’esllavissa,
i fer-me glaç insensible per sempre!

Què et podré dir? No entendries la lluita.
Ni jo l’entenc! No mereixo estimar-te.
És un mal fat que m’acosta als teus braços
i amb mil indignes paranys me n’allunya.

Dijous 21 d’agost

La pintura i la poesia harmonitzen amb Egon Schiele. Em declaro una enamorada de la pintura d’en Schiele, i pensar que va morir amb vint-i-vuit anys... El potencial pictòric que hagués esdevingut en aquest austríac és impensable.



Al voltant de cent autoretrats fa d’Egon Schiele el “jo de l’artista”. El pintor capta la seva pròpia imatge, o potser dir, la consciència del jo extravagant, del jo actor. Amb un fons neutre mitjançant superfícies monocromes, fa que el cos esdevingui inestable, afegint el contorn irregular i angulós de la figura.

Dimecres 20 d’agost

Ahir a la tarda, dins de les Festes de Gràcia, vam veure l’espectacle d’EMS, dins del Festigàbal a la Plaça Rovira, amb poesia d’Enric Casasses, música d’en Manel Pugés i pintura de l'Stella Hagemann.

Una posta en escena poètica diferent, amb poemes de Casasses, La senyora i el senyor, Naip, l’Alquimista o Químic... mentre l’Stella Hagemann pintava traços gruixuts a la tela penjada darrere l’escenari.

Entre poesia i bambolines, sota un sostre de somnis, de flors de plàstic i fulles seques plenes de colors, el carrer Joan Blanques de Dalt que aquest any havia escollit el tema del compositor i intèrpret català Joan Isaac 'Gràcies, vida, gràcies'. Amb un primer premi merescut a la millor il·luminació, i un segon premi atorgat amb 194 punts.

A les 23:00h començava el concert de Joan Blanques de Baix: Nit de Blues amb Tandoori Lenoir. Un grup de blues, rhythm & blues i rock format per músics de formacions com La Vella Dixieland i Big Mama and The Blues Messengers.

Dimarts 19 d’agost

Aquesta setmana som 6 persones a la feina i la planta esdevé més oberta que mai. I no sé si avui tinc ganes de tornar a casa... Els petits són amb el seu pare i les seves habitacions plenes de llibres, joguines i cromos de diferents herois, sembla que clamin crits d’infantesa. La seva olor s’agombola a les parets.

La setmana passada li vaig fer un poesia a la Natàlia, de sis anys, amb més o menys traça, després que una petita medusa l'acaronés.

L A M E D U S A R O S A

Tons de color purpurina
s’inventen una cançó
de llum, ball i tresor.

Tota vestida de rosa
amb tentacles perfumats
balla quan el sol es pon.

Dilluns 18 d'agost

No m’ha agradat mai treballar durant el mes d’agost, fins i tot el telèfon esdevé silenci i el rellotge de l’ordinador és com un peix sense bicicleta (com deia un vers d’en Joan Brossa).

Però avui dormiré entre polsims de revetlla, avui és dia divuit d’agost.

Diumenge 17 d’agost

He inventat aquest dietari d’agost per què la pols no se’m mengi la solitud, com les llibretes de tapes negres d’en Ricard Garcia.


Aquest semestre passat vaig tornar a estudiar francès, d’ençà aquell aprenentatge a l’Institut del El Masnou (prop del Bell Resguard); ara I.E.S. Mediterrània, ja ha celebrat els seus 30 anys.
En aquelles aules de quaranta alumnes vaig deixar el professor de literatura castellana que em va ensenyar a estimar la poesia, en Miguel González. Una persona que encara recordo, molt vigent a la meva memòria, amb aquell llibre que em va regalar de Jaime Gil de Biedma.

En record seu, ja jubilat fa quatre anys, deixo aquest poema:

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos.


En nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)

Difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana…

Jaime Gil de Biedma

L’octubre m’espera un nou començament escolar, inicio la carrera de Filologia Catalana per la UOC.

Dietari poètic d’agost

Llibre d'estiu recomanat per a aquest dissabte:
La néta del senyor Linh de Philippe Claudel

31 de juliol

Ha arribat l’hora de marxar de la feina per uns dies i omplir d’empremtes la platja.


La setmana passada em vaig comprar el poemari El desordre de les mans, de Gemma Gorga. Versos amb essència femenina de vida quotidiana en que el no-res esdevé un protagonista, sense deixar-nos en cap instant indiferents.

En un article de la revista Caràcters, es definia la poesia de Gemma Gorga com “la percepció subterrània de les coses”.

Un llibre per rellegir de 42 poemes.


Deadline
Sense solemnitats, com qui obre la nevera
i diu no queda mostassa o la mongeta tendra
s'ha florit, amb la veu neutra de qui s'ha passat
la vida anunciant la sortida de trens sense agafar-ne
mai cap, així dius marxo d'aquí a una setmana.
I com vols que t'expliqui que des d'aquest
instant els dits se m'omplen de calendaris
i cada dia és un explosiu que cal manipular
amb destresa perquè no m'esclati d'imprevist
i em segui les mans, aquestes mans que encara
no saben res i cada nit em demanen pel teu cos.
Et despulles amb parsimònia, com si el temps
fos assumpte dels altres i tu estiguessis fora
de perill. Amb parsimònia et treus les sabates,
els pantalons, les ales, el desig que doblegues
i col·loques sobre la cadira, perquè tampoc no
cal abusar-ne. Ignores que amb una sola mirada
em descordes la pell i la saliva, la pell i la saliva
que encara no saben res i em demanen pel teu cos.
Una setmana són set dies i set nits. Set vegades set
és la multiplicació més elemental del dolor i el desig.
Però tu dorms, perquè el patiment és assumpte
dels altres i tu estàs fora de perill. I res no dius
quan la tristesa força el pany, i em tenalla
les parpelles, i em penetra fins que crido
l'última síl·laba de la desemparança.


Sense solemnitats, com a tu t'agrada, es fa de dia.

Poesies

Em mossegues el nom
amb un sabor generós
i el costum del llenguatge
es despulla amb una promesa
que acaricia els somnis.
Oblido la data límit
i guardo dins la calaixera
de dia, els massa potser.

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

Mireia Vidal-Conte es va convertir en la primera poetessa que guanyava el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal





Anomena'm llepa
diga'm la textura dels mugrons
parla'm també del meu cos
arrebossa mots que em jurin
la mida de la meva boca ampla
i la mesura de les teves dents.


Anomena'm toca
diga'm la puresa de les pigues
parla'm del teu cos també
nodreix vorals de malucs
que conformin amb la roba de la teva ginesta
el meu cíclic estat de tenir-te.



Anomena'm nom