"Porcellana i roure. Nom que recalca les is i fa un posat de diminutiu tot ell i, en contrast, una veu aspra, ferma, convicent. Llavis fins, perfil enèrgic."*
Una poesia difícil de destriar els límits entre la seva individualitat (plena d'instints, angoixes, desitjos, sentiments de revolta, dualitats,...) i el seu entorn de dimensions simbòliques.
Us deixo un poema de Cant i Paraules:
CANÇÓ DEL VOLER I DEL NO VOLER
Sóc aquella enamorada
del voler i el no voler.
Adés veig taula parada
i no em tempta provar res.
Ara porto i em corseca
fam i set fins a llanguir,
i trobava la font seca
i ni ombra de festí.
Dues vides són en mi.
Sóc pel riu la nouvinguda
i m'enciso el son corrent.
Ai que l'endemà me'l muda
-l'endemà que duia vent.
Torna enrere el riu? ¿Camina
cap el seu bressol aspriu?
És el vent. Qui ho endevina?
És el vent que passa i diu;
dues cares dono al riu.
Tinc la fruita primerenca
ran de boca i dins de la mà:
plena, fresca, vermellenca;
quina mengera que fa!
I no goso, sóc poruga:
tal l'amor d'uns primicers
diu en l'hora benastruga:
"Això que és no serà més."
Si et mengés, si no et mengés.
Aquest aire, què debana?
Porta el núvol o el fa lluny?
Ja se'ns mulla la barana
i el llindar ja tot es bruny.
Però el sol encara sotja
per un trau grisenc i vol
ser el padrí d'aquesta fotja
que ara apunta en el redol.
I diem: "Plou i fa sol."
Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enutja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.
*Contraclaror
Introducció Maria Mercè Marçal
Antologia Poètica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada