I Festival de Poesia. Borges del Camp

Un festival poètic ple de sorpreses benvingudes, com aquestes "gràcies" especials de la Mireia Vidal-Conte.

L'acte va ser una rierada de poemes d'en Jorge Brotons amb el seu últim poemari La raó de les sèquies.


La Rosa Comes ens va recitar poemes del seu nou llibre ATZAR. Un llibre en que la poesia juga amb un altre art, la fotografia d'en Xavier Argente. Un plaer fotogràfic compartit.

En Toni Ibáñez ens va recitar la poesia del seu últim premi poètic Premio Internacional de Literatura Antonio Machado, que conté 49 poemes i una elegia (ELEGIA42, escrita el dia que va fer 42 anys).

L'acte va acabar amb la poesia de Mireia Vidal-Conte. Una poetessa amb un llenguatge més pictòric que verbal.
Us deixo un poema del seu últim poemari Margarides de fons, premi Comas Maduell de poesia. Un llibre on la primera part està formada per una sèrie de poemes en prosa i, la segona, per poemes de mètrica lliure.

la sang circula sense coàguls
el tren i més a poc a poc per canyissars i vinyes
llum d'hora baixa lenta i cada segon
a poqueta nit
més lluny
fins al ritual que ens posiciona
en les respectives
parades finals i quedem
ja en les incrustacions
dels nínxuls de la distàcia.

Mireia Vidal-Conte: Una debiltat personal de poesia.

Gràcies als organitzadors de l'acte!

Poetes de Manresa

Si es tracta d’una qüestió de noms que rere d’ells hi ha columnes als diaris, ens perdrem poetes que, sota un punt d’humilitat, emanen versos amb un despullament colpidor, fent esment d'un desglaç poètic com a punt necessari d’inflexió.


En aquest poema hi ha una poeta de Manresa anomenada Sílvia Armangué.
Gràcies Sílvia!



Espoli

Aquesta tarda he vist, demacrat en la mòrbida roureda,
el rostre blanc d’una dona: sobre seu, somieja l’heura,
i degota la saba lentament des d’una escorça trencada.


L’auró escombra el cel, en flames el seu tronc de boira,
i un fred de mort travessa de punta a punta la carena:
l’he reconeguda, tot i el seu estat de plàcida aparença;


pàl·lida la pell, els ulls tancats, sobre la terra vermella,
vetes de marbre, les espines d’esbarzer a les parpelles;
i el neguit i l’ ofec i el maligne dol s’abaten sobre meu
mentre els verds lluers fugen aterrits entre les branques,


perquè s’agita, en l’esvoranc del sotabosc, on la nit nia,
el taüt d’aquesta figura desolada, a qui no li és permès
descansar, ni deslliurar-se, i que, pútrida, alimenta arrels
ferides de follia, en aquest catau que no coneix la calma;


i el sol superb gira i torna sobre espectres miserables,
però no toca aquest sot que s’ha marcit en la melangia,
ni al cos, tan sol, que llangueix al marasme de les hores,
ni sap quant fa que va oblidar la seva última esperança.

I Festival de Poesia

Una rierada de poemes, amb aquest cartell es publicita el I Festival de Poesia que s'organtiza a Les Borges del Camp.

A la Sala Noble del Patronat Municipal de Cultura, Esports i Festes, a les 18:00h presenten el festival de dissabte en Jorge Brotons, Rosa Comes, Toni Ibáñez i la Mireia Vidal-Conte.

Kosmopolis 2008

Roger Bartra i D. Sam Abrams


Foc i mesura


En un haikú tardà, Bartra ens va deixar un autoretrat fidel:

Poeta. L'home.
Sóc encar qui vol nèixer.
Foc i mesura.

Roger Bartra, en conversa pública amb D. Sam Abrams, evocarà la personalitat humana, intel·lectual i artística del seu pare. El testimoni de Roger Bartra té un interès doble: el valor objectiu del judici d'analista de primera magnitud, de reconegut prestigi internacional, i el valor subjectiu del vincle més íntim.




KOSMOPOLIS - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona - www.cccb.org
Montalegre, 5 - 08001 Barcelona


Divendres 24, a les 20:00h

Una canya i un quadern

Hi ha dies que tan sols la poesia té un sentit en cada un dels meus moviments, i s’estreba en les paraules de sal que ja havien esdevingut en la màxima innocència, robades a l’últim substantiu.

És llavors quan les passes són lentes, com si fossin marcades per una fotografia digital, i l’asfalt es grava per no saber on anar.

I callo per no ofendre a ras de terra, comptant síl·labes tòniques.

I doncs? Escric fins que callin les veus dels somnis? Escric fins que el dia em llisqui? Escric encara que el paper tremoli? O escric fins que no pugui deslligar-me de l’ordenació dels versos?

Música

una canço per aquesta tarda

Kosmopolis 2008

Nou poemes, nou escenaris.

I un sol poeta: el mític John Giorno, una de les figures claus del performance i la poesia contemporània nordamericana.

Nine Poems in Basilicata, és un llibre audiovisual que un pot llegir sencer o per capítols i que encara no ha deixat d'escriure's. Es tracta d'una confrontació visual entre la veu i el missatge de Giorno i els paisatges del sud d'Itàlia, d'on procedeix la família del poeta.


DIGUES NO ALS VALORS FAMILIARS
JUST SAY NO TO FAMILY VALUES
John Giorno


(...)
Fes-ho
amb qui
vulguis,
el que
vulguis
tant de temps com vulguis,
a qualsevol lloc,
a qualsevol lloc,
quan sigui possible
i intenta ser prudent;
en una situació
en què
t'has de deixar anardel tot
més enllà de l'imaginable.

Gola amb gust de cony
i gebre de cigarreta,
aquell terra
faria malbé
una mopa,
és la reina
de l'èxtasi;
llum al cor,
que puja
als teus ulls
per un canal cristal·lí
i surt
pescant
el món amb compassió.
(...)


Dimecres 22 Octubre, a les 20:55
Canal Alfa, el primer canal experimental de televisió inspirat en la literatura.

T.S. Eliot

Unes paraules de T.S. Eliot que no HEM d’oblidar:

És més fàcil pensar en una llengua estrangera que sentir en aquesta llengua. Per això no hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia. Es pot privar un poble de la seva llengua, poden eliminar-la i poden implantar-li l’ensenyament d’una altra llengua a les escoles, però si no s’ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s’haurà extirpat mai l’antiga, que reapareixeria en la poesia, vehicle de sentir.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

zenital

aperduats

dúctil

estol

Tanka

L’últim full d’aire

despullat de camises

entre el jo i el setge,

com voluntats de cendra

massa a prop de les venes.

Una canya i un quadern

Aquesta memòria que voleteja...



(…) Som el destí,
l’atzar i la memòria. *


He fet el possible per oblidar, o si més no, fer un paper de ximple mentre guardava la memòria dins el calaix dels bons endreços; però s’ha despertat quan no l’havia cridat i l’atzar ha fet que en el mirall de l’angoixa s’obri el llum i la fam em devori la quietud de la nit.

I tu, empès pels voltors de la rancúnia, tornaràs a obrir entre novembres la disfressa del saqueig, però aquest cop la sentència ja no et farà ser més home. Encara avui sóc mare.





*Cent mil déus en un cau fosc
Lluís Calvo

Blog de l’Oriol Izquierdo

Us deixo un post del blog de l’Oriol Izquierdo, què tal i com estan esdevenint les polítiques laborals de la Indústria Farmacèutica, potser sóc jo mateixa que hauré d’escriure fins la darrera.

La darrera. Oriol Izquierdo
oi Paraules dilluns, 6 d'octubre de 2008 20:31h
Una persona comunica per correu electrònic que canvia de destinació laboral. [...]

L'empresa és gran, i per tant molts dels receptors del missatge no havien tingut cap notícia de qui els l'envia fins avui. La nota de comiat deixa entreveure que no tot ha estat de comú acord, però no permet precisar res més sense especular. El que sorprèn, però, i és a punt d'engegar a rodar l'esforç de contenció que s'endevina, és la frase de comiat.Fins la darrera, diu. Com si dels presumptes companys de feina només en pogués o en volgués esperar un últim acarament, ben bé últim. Com qui diu a les portes del judici final.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

mormol

capcinades

flectir

demble

Poetes estonians. Jüri Talvet

Gràcies a l’Albert Lázaro Tinaut, traductor del llibre ELEGÍA ESTONIA Y OTROS POEMAS (Ed. Llambert Palmart), hem descobert en Jüri Talvet, un poeta estonià catedràtic de Literatura Universal a la Universitat de Tartu.
Jüri Talvet ha traduït a l'estonià autors com Gabriel García Márquez, Calderón de la Barca, Quevedo, Vicente Aleixandre, Salvador Espriu, entre d’altres.

En els versos d'aquest poemari trobem imatges d’Europa plenes de reivindicació positiva, de lluita poètica per recuperar tot allò que som nosaltres, la nostra pròpia història, l’essència de la vida humana.
Us deixo un poema ple de sentit, de bellesa, i amb aquesta veu en off que dictamina el pensament.




MI VIDA CON EL RUIDO

Es cierto que dicen: “No tienen sentido ni profundidad”.
(Como si el tener ruido diera derecho
A poder comer el pan de cada día.)

Tan sólo tiene ruido, unas bocas
Enfrentadas a guiños, dientes claros
Que se fulminan entre sí.

Nosotros, los profundos, encerramos
En el silencio imperturbable del ataúd los pensamientos.

La risa clara de ellos, el martilleo intenso
De sus voces derriban las paredes, penetran
Cualquier hueso que aún tenga algún hálito de vida.
(Los huele cada insecto, cada árbol.)

Nosotros trabajamos para ganarnos el amor.

Ellos aman, aún sin trabajar, y se alegran.

Nosotros querríamos impregnarlos de profundidad,
Hacer que fueran buenos.


Nosotros sí somo buenos, a partir de la oscuridad del pozo,
Dicen ellos.

En otoño un viento displicente limpia los rostros de unos y otros.
Hasta el día de nuestra muerte no sabremos
Quién debía rendirse a quién con gratitud y encomio.






Tan sols espero que esdevingui el dia en que Albert Lázaro Tinaut (Casa de l’Est) ens tradueixi aquests versos al català i ens puguem impregnar de la bellesa d’ambdós idiomes.

Presentació: Cent mil déus en un cau fosc

Aquest dijous 9 d'octubre, a la Llibreria Catalònia es presenta el poemari CENT MIL DÉUS EN UN CAU FOSC de Lluís Calvo.

Us deixo tan sols un tast d'aquest llibre que tinc entre mans des del mes de juliol... La resta l'escoltarem i el gaudirem el proper dijous a Barcelona.

EL PASSEJANT

Tot el matí davalla, a plom, sobre els carrers
i somnolent encara, amb els ulls desvagats,
repenses quin atzar, o quin rar enfilall
de rostres i de fets, governa els passos
amb què interpretes, erm, les fiblades del temps.
Cada instant t’interroga, et busca, t’estalona.
I camines amb l’ànim desmenjat
dels qui, abatuts, se saben de tornada de tot
abans d’haver sortit, amb prou feines, de casa.
És així de precís, el bategar del món:
l’alè d’un passejant que res no espera
mentre fugen els rostres i els destins.
Ara, tot just recorres el carrer de les Cabres
i, entotsolat, hi veus els olis i els sabons
que exsuden la infantesa amb olor d’adroguer.
Poc després Aristòtil, Sade i Jaspers
conversen al fustot de l’esplendor llibresca
i pinetells i mollerics i ceps,
cogombres, figues, préssecs i albergínies
apamen la Gardunya i anuncien, de cop,
l’embat llunàtic de la Boqueria.
La pell morada, el fruit magenta, el congre,
el rap: tot busca, serpentí, i l’eslat.
També l’oblit relluu, com un rellotge fals,
i esquerda el pas dels dies. Ho saps, ho tems, ho afirmes:
ja no ets el cor del món. I, fatigat, t’enfonyes
al bar Americano –flairós Sant Agustí-
i veus com una noia del Carib
remena el cul i et crida. ¿L’edèn? ¿El foc? Un mite.
S’estrenyen els records, amb fam d’ullals felins,
i admets que a cada pas el temps malmet la faula
amb què estoves les hores i els camins.
Fas un cafè alentit. Cau un ruixat.
Al fons, un paralític assegura, a crits
-els números oferts de taula en taula,
amb hàlits de salmòdia-, que ell du la sort als dits.
I el creus, sense immutar-te. Perquè saps, un cop més,
xuclant l’oblit que et burxa, ben endins,
que les lleis de l’atzar es corresponen
amb el més implacable dels destins.

Una canya i un quadern

Els meus dits femenins s’atansaven en un tacte dolç per la pantalla, amb la sensació sincera que necessitava escoltar l’Asa, deixant caure l’abric de tot el dia, com si aquelles composicions sinceres d’inspiració afro-folk haguessin de disculpar-lo tot. A casa m’esperaven papers erms, potser per alleujar el meu cor o per colpejar aquella gosadia de versejar aromes d’espècies, o per haver de pensar sobre el perquè d’aquesta quotidianitat en un dia de tardor.

Tanka

Cruixen els somnis,
murmuris suaus d’aigua
sense paraules.
Sang blanca que assenyala
si ploren les esquerdes.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

dissort

abaltir-se

orat

erm

Una ràdio personalitzada

Musicovery és una web que ens dóna accés a escoltar temes musicals a partir dels paràmetres que l’indiquem. Podem escollir entre 18 estils, del jazz al soul, passant pel funk o el rap, determinant l'època; i finalment, també podem triar el ritme depenent del nostre estat d’ànim...

Musicovery et genera, un tracklist, una llista de cançons, en forma de colors o podríem dir, d'aromes de música, a la part dreta de la pantalla.

Una bona proposta per escoltar música en una ràdio personalitzada.

Poetes catalans. Jaume Subirana

Un poemari que comença amb uns versos de Luis Cernuda,

como esta vida que no es mía
y sin embargo es la mía

NERVIS

Els dits joguinejaven tremolosos
damunt del marbre blanc, ungles polides
rascaven, perforaven cegament
la bossa de paper del sucre en pols.
Aquelles mans, no les paraules dites.
Les mans, l'estrany dibuix sobre la taula
i el salt dels dits humits fins al paper.
Dos dits plegant i desplegant el full
i l'ungla pertinaç que en repassava el plec.
Les mans, els dits, les ungles fent-lo miques:
una vegada, dues, tres... Un puny
adelerat a empetitir les miques.
I no recordo més.

Després, però,
ve aquest neguit estúpid, contundent
com un migdia esplèndid, la sospita
que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,
hi havia algun missatge urgent, irrepetible.



Final de Festa
Edicions Proa. 1989.

Poetes catalans. Joana Bel.

Aquest llibre, El risc de l'aigua i el silenci, obtingué el premi de poesia Festa d’Elx 1989. Malgrat que la seva primera edició data de juny de 1990, i que el llibre està dedicat per la pròpia autora, la Joana Bel, l'he hagut de desvirgar (em refereixo al llibre) amb molta cura per poder llegir-lo.

I jo em pregunto, com pot ser que una poetessa amb la categoria de Joana Bel, hagi de tenir un poemari com El risc de l'aigua i el silenci intacte a la Biblioteca?

Us deixo un poema per poder respondre amb criteri aquesta pregunta que alço amb ignorància:


Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se’m desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l’estona
perquè esdevinc imatge d’un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l’aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d’olors que m’acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d’aromes que la pluja no oblida.


El risc de l’aigua i del silenci
Poesia 3 i 4

Premis Literaris

Aquest dilluns 29 de setembre es celebra a l’Alguer, al Teatre Cívic, la XXV edició del premi de POESIA “Rafael Sari” per a tots els països de llengua catalana.

El meu poema, Barcelona ha estat guanyador del 2n premi de Poesia:

Barcelona

De dia,
evoques moviments d’imatges transitades
on gran multitud de gent s’atrafega sense nom,
en el teu empedrat reposat de guerres passades.
La llum s’acarona per les teves tribunes
envoltades de rellotges, i d’esglésies
que repiquen les campanes al trobar-se
entre les façanes de Diagonal, Gran Via i Aragó,
formant un triangle de senyorets de casa bona.
Els carrers s’omplen de llenguatges desconeguts,
de mercats oberts, des de la Boqueria
fins l’antic mercat de Sant Antoni.

De tarda,
passejades pel carrer de Moncada
obren les parpelles al teu passat monàrquic.
Palpites lletres i dibuixos pels indrets
d’històries enlluernadores sense edat,
petjades de mil·lers d’anònims, estrangers,
que senten com jo, la teva bellesa inesperada,
acollidora pels barris que et componen.

De nit,
il·luminada pels reflexos de llums
dels que viuen sota un sostre, menys

els captaires que rodolen per les places
desertes, d’una ciutat ja dormida,
com fantasmes pidolant una ànima.

I la resta de primogènits, oberts a la diversió,
gaudiran de culleres d’alumini aromàtiques
fugint de la misèria de les relacions personals,
leviten sota el so d’una música estrident
i dels desitjos elèctrics més ardents,
guanyadors de rialles per la nit barcelonina.

Oberta a la immensitat del mar
sense adonar-me’n, t’he fet meva.

Les meves gràcies al Sr. Joan Irranca de l'Alguer.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

Botorn

Encimbella

Devessall

Esmussar

Poesies

de sota les escales



De sota les escales
la caducitat d’uns sostenidors
demana pluja de suor adjectivada
amb ganes de gemegar.
Darrere un motiu de masturbació,
una sobredosi d’individualitat
per desendreçar les mans acartonades
però ja sentenciades.

El 75è joc literari del Jesús M. Tibau

Com cada dimecres el blog Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris amb premis mensuals inclosos. Aquesta setmana, en la seva 75a edició, aquest blog col·labora oferint una imatge-pista per tal de resoldre una enigmàtica operació aritmètica.

Aquesta imatge està relacionada amb el títol del llibre o un dels dos autors que cal endevinar.



Animeu-vos a participar i obtenir números per al sorteig d'un lot de llibres.

Una canya i un quadern

Divuit anys teníem. No hauria dit que haguessin passat tants anys. Però és cert. I després el temps ha donat mil tombarelles. Massa temps sense veure’ns. I aquest diumenge, veient el mar des d’Alella, tot va tornar a ser damunt d’una taula de quatre comensals. Aquest cop amb un somriure entre cançons infantils mentre parlàvem de fotografies. Aquestes fotografies que tenen vida pròpia.
Alella segueix tenint un fet destacable, una llarga caravana de diumenge en arribar al poble. Com si regalessin la verema. Ja no recordava la contemplació tranquil·la que té el mar des d’Alella.
Vam passar molt bona estona perseguint les últimes hores d’estiu. I això és el que més m’importa.
I ara, el correu electrònic ens farà de missatger, aquesta modernitat arrauxada que ens comunica.

Poesia infantil

El Far




Un port amb caputxa
d’olor a petites paraules
gronxa les onades
sense veles ni àncores,
i d’una llum groga
giravolta somnis de nit
en una dolça mà salada.

Gràcies a la Dolors Insa per les seves paraules i des d'aquí us recomano la visita del seu blog Poesia Infantil i Juvenil, us sorprendrà la varietat de poesia infatil i les magnífiques il·lustracions.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

Arrigolat

Nigul

Glatir

Ensems

XV Nit de Poetes a Girona

Aquest divendres a les escales de Sant Martí se celebra un homenatge a Mercè Rodoreda en el seu centenari i a la poeta del Renaixement lionès Louise Labé.
En la primera part de l’acte, es llegiran tres dels 24 sonets coneguts de Louise Labé (1524-1566), en versió original en francès i en la traducció catalana que n'ha fet l'escriptora M. Àngels Gardella.

La Nit de Poetes ha convidat a Gemma Arimany, Anna Montero, Marta Pessarrodona, Coleta Planas i Ricard Ripoll (guanyador de l'última convocatòria del Premi Miquel de Palol).

La segona part, dedicada a Rodoreda, tornarà a decantar la balança vers la feminitat. L'homenatge s'ha encomanat al Grup de Teatre de Roses, dirigit per Ignasi Tomàs, amb la col·laboració de la coral de veus femenines Voxalba, que traçaran un retrat de l'autora d'Aloma alternant poemes, fragments de novel·les i contes, pròlegs i declaracions d'entrevistes.

Tanka

Vidres d’un rostre
rere focus plens de flors
esdevenen fi.
Res destorba el silenci,
ni els llargs records dels no morts.

17 de setembre

Avui començo el meu semestre acadèmic, bé, recomenço els estudis universitaris que un dia vaig deixar a Bellaterra, encara que aquest cop els estudis estan orientats en una altra direcció.

Menjarem sopes de teoria literària, de literatura catalana contemporània et de lettres françaises, mitjançant un espai virtual de participació, opinió i relació, entre Jaume Subirana, Gloria Bordons , Enric Sullà i altres professors.

Poetes catalans. Vinyet Panyella

Vinyet Panyella i Balcells va néixer a Sitges el 1954. És escriptora, llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en biblioteconomia i documentació per l'Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació Jordi Rubió i Balaguer.Com a escriptora ha publicat poesia, estudis, biografies, assaig i creació literària. És autora de treballs sobre el modernisme, el noucentisme, art i història cultural, alguns dels quals han merescut premis i distincions.

Edita la col.lecció de plaquetes poètiques Papers de Terramar i dirigeix l'editorial Llibres de Terramar.

Interior amb vistes

M’encercla el plom suau de la carena,
Un vast pla de muntanyes argentat
Al caliu de les cendres antigues..
He vist com crema el temps al foc dels esbarzers,
Les palmes, la ginesta.

Una ratlla blavíssima limita
L’ençà i l’enllà de la tomba dels segles
I de navegacions.

Sempre l’atzar, l’atzar que em va assetjant.

Els roigs, rosats i ocres
Xisclant en simfonia
Encalcen implacables totes les meves hores.

Ja res no serà igual
-paisatge, dius ?-
a taula, ara i per sempre nua,
d’un interior de casa, tan blanc i desolat.


Dins del cercle d’Orfeu

Lleida: Pagès, 2004

Poesies

nightmare


En un plor silenciós de braços llançats
ofegues la densitat en la constant,
abans no arribi la nit emmalaltida
i escanyis un poema del no res.
Un cop més, les hores s’alcen,
la ment creix entre cuirasses persistents
sostingudes sense solta, gairebé
reconcilien sentiments similars a la raó,
aquesta que esdevé tan sols de dia.

Premis Literaris

Aquest dissabte hem gaudit dels Premis Literaris Grau Miró 2008.


El meu poema, Si ara no et parlo ha estat guanyador d’un 2n premi de Tanka. Aquesta composició japonesa de cinc versos, de tetrasíl·labs (4) + hexasíl·labs (6) en gramàtica catalana.

Si ara no et parlo

Si no et parlo gens
jo encara existeixo
perquè t’escolto.
Amollo cada mot viu,
punt obert vulnerable


Vam tenir el plaer de conèixer a la Teresa Bosch, autora del blog Paraules i mots, i guanyadora del Tercer premi de Tanka.

Des d'aquí gràcies a en Xavi Franc, Director del Centre Cívic del Coll, al Regidor de Cultura del Districte de Gràcia i al Salvador Barrau, President de l'AVCV Coll-Vallcarca i organitzador dels Premis Literaris Grau Miró.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

enjòlit

nici/nícia

emballum

balbejar

Poetes catalans. Hèctor Bofill.

Aquest llibre de poesia Les genives cremades són d’aquells que trobes remenant en els prestatges de la biblioteca, i no saps si l’has agafat per l’editorial, pel color lila de la portada o per una casualitat positiva. En tot cas ha estat una casualitat positiva, com ja he esmentat, conèixer la poesia d’Hèctor (López) Bofill. Tots els poemes són d’un llenguatge treballat i extremadament exquisit.

El seu currículum literari consta de llibres publicats sobre investigació i divulgació, narrativa, novel·la, poesia i l’estudi literari: Dogmàtica imparable. El volum conté: "Desfeu això o Els deu manaments de l'anti-ajuda", de Sebastià Alzamora; "La forca o Totes les conseqüències de l'ateisme", d'Hèctor Bofill; "Filocles o De l'acompliment del desig", de Manuel Forcano, i "En l'auxili dels Titans o conversa sota la pèrgola", signat per tots tres autors del grup poètic “Els Imperables”.

Un mar de roques blanques

XII

Primer els fets i després el pensament:
una llarga idolatria al sacseig
originari, el salm en memòria
de la fricció. Sempre el pensament
d’altres ruptures, així fins al nostre
goig, quan van deixar de conspirar.
El plaer no té inquietuds, comença
al trapezi de l’espatlla, al floc
de cabells fins i continua al lignit
del meu abdomen, al tumultuós
ball de colzes i de tendons suats.
Érem en plena contracció,
un regne inexpugnable, un moment
més alt que les pregàries de Crist
en el martiri o que el bust perplex
de Cèsar dessagnant-se en els seus crits.

11 de setembre

Com si fos borda...
Com si fos borda
pretenen dar-me pares
d'una altra llengua.

©Joana Raspall

Una reflexió després d'ahir

Quina sort haver viscut tan aprop allò que havia d'oblidar.

I com puc enfadar-me amb la bellesa quan puc alçar els ulls com una fada entremaliada?

Sí, hauria d'oblidar, però llavors no seria jo. Aquest jo poètic que parla de si mateix entre paraules i amb una sola llengua. Aquesta que ha bescanviat lligams i plaers immutables...

Quina sort que les paraules i les imatges no hagin perdut el seu sentit.

Premis Blocs Catalunya 2008

El proper dia 16 de setembre comencen les votacions dels PREMIS BLOCS CATALUNYA fins el 30 de setembre. El Premi està organitzat per l'Associació STIC que vol promoure la creació i manteniment de blocs en català.

A dia d’avui hi ha 537 blocs en català inscrits. S'agruparan en cinc premis diferents:
- Cultura, que englobarà Gastronomia, Cinema i Literatura
- Societat, que englobarà Esports i Personals
- Actualitat, que escollirà el millor bloc de Economia, Periodisme i Política
- Educació
- TIC

És l’hora d’hissar els somnis, aquest blog poètic, està inscrit dins de la categoria de LITERATURA.

Poetes catalans. Anna Montero

Anna Montero Bosch, poeta valenciana i traductora de diferents autors, Charles Baudelaire, Jean-Charles Huchet, Pierre Assouline, Guy de Maupassant, François Poulain de La Barre, Claudine Bertrand, dAnise Koltz, entre d’altres...
És autora dels poemaris polsim de lluna (1983), arbres de l’exili (1988), la meitat fosca (1994), com si tornés d’enlloc (1999), serenitat de cercles (2004), el pes de la llum (2006).

Encapçala i traça els versos en minúscules, poemes curts que esdevenen tàctils; ultrapassen qualsevol propòsit primer en una autèntica creació poètica.



coronació


I
potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins els ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.


II
fer per no oblidar,
l’efímera transparència de l’aire
que un instant tremola
sobre la vall plena de somnis
i el fràgil vol d’un insecte d’or
que sobre una prímula proclama
el pas breu de la primavera.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

reblar

bassiol

llibant

clasc

Poetes catalans. Joana Raspall

JOANA RASPALL, una poesia per gaudir de les belles formes de llenguatge amb les seves comparacions.

Inseguretat

Sento desig d’estimar

i una estranya por s’imposa:

La por de voler assaciar

la set amb qualsevol cosa

que em malmeti el paladar.

Llum i gira-sols

Tanka

Res ja no és nostre
tan sols repetim frases:
hiat entre el món.
La libració és contínua
com el marge de vida.

Libració, mot manllevat d’ un poema d'en Ferrater.
“Terme astronòmic que el diccionari el defineix com l’oscil·lació aparent o real d’un satèl·lit –la lluna, per exemple- respecte a un observador terrestre. L’estranyesa que en principi pot causar-nos la tria d’aquest mot l’hem de substituir aviat per l’admiració de l’encert que suposa en relació amb el concepte que Ferrater ens vol comunicar. No solament connota el moviment canviant que altera les distàncies entre aquests personatges, sinó que hi afegeix la necessitat d’un observador que les registri i, sobretot, pressuposa una imprevisible dimensió, la de la relativitat d’aquests judicis i aquestes observacions, condicionats per la seva obtenció des d’una determinada perspectiva.”(1)

(1) Pàg. 108. El Riure de la Màscara. Pere Ballart.

Poetes catalans. Clementina Arderiu.

Clementina Arderiu.

"Porcellana i roure. Nom que recalca les is i fa un posat de diminutiu tot ell i, en contrast, una veu aspra, ferma, convicent. Llavis fins, perfil enèrgic."*

Una poesia difícil de destriar els límits entre la seva individualitat (plena d'instints, angoixes, desitjos, sentiments de revolta, dualitats,...) i el seu entorn de dimensions simbòliques.

Us deixo un poema de Cant i Paraules:


CANÇÓ DEL VOLER I DEL NO VOLER

Sóc aquella enamorada
del voler i el no voler.
Adés veig taula parada
i no em tempta provar res.
Ara porto i em corseca
fam i set fins a llanguir,
i trobava la font seca
i ni ombra de festí.
Dues vides són en mi.


Sóc pel riu la nouvinguda
i m'enciso el son corrent.
Ai que l'endemà me'l muda
-l'endemà que duia vent.
Torna enrere el riu? ¿Camina
cap el seu bressol aspriu?
És el vent. Qui ho endevina?
És el vent que passa i diu;
dues cares dono al riu.


Tinc la fruita primerenca
ran de boca i dins de la mà:
plena, fresca, vermellenca;
quina mengera que fa!
I no goso, sóc poruga:
tal l'amor d'uns primicers
diu en l'hora benastruga:
"Això que és no serà més."
Si et mengés, si no et mengés.


Aquest aire, què debana?
Porta el núvol o el fa lluny?
Ja se'ns mulla la barana
i el llindar ja tot es bruny.
Però el sol encara sotja
per un trau grisenc i vol
ser el padrí d'aquesta fotja
que ara apunta en el redol.
I diem: "Plou i fa sol."


Perquè em sento dues vides
i veig l'aigua riu amunt,
perquè resten migpartides
mes volences en un punt,
perquè besa el sol la pluja
i s'acorda tot tan bé,
he capit que ço que enutja
és que sempre hàgim de ser
cosa ferma o vent lleuger.

*Contraclaror
Introducció Maria Mercè Marçal
Antologia Poètica

Dissabte 30 d’agost

Poesia d’estiu recomanada per a aquesta dissabte:
Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Divendres 29 d’agost

Aquest matí he agafat el cistell de platja i quan surti de la feina al migdia, pujaré al Tramvia fins a Sant Adrià del Besòs. Un cop allà, enllaçaré amb el tren fins el meu poble, El Masnou. Em posaré la música i deixaré que m’acaroni el sol, a mitja tarda, mentre mandrejo entre polsims de sorra i el poemari d'Adam Zagajewski. Fa massa dies que no deixo una petjada a la platja.
I després he pensat que podríem anar a sopar a l’Atlántida de Vilassar. Encara no t’he dit res, espero que et vingui de gust...
Fa molts anys jo tenia un novio que es deia Carles Marín; anàvem molt sovint a sopar a l’Atlántida. Compràvem una gran il·lusió per molt pocs diners. Llavors, tota la setmana esperàvem els capvespres dels dissabtes com si col·leccionéssim paraules per explicant-se.
Ara en Carles ha tingut una nena preciosa, es diu Júlia.

Dijous 28 d’agost

He començat a ordenar les fotos des de que els petits eren més menuts, encara. Fa dos anys que tot havia quedat esgarrinxat en particions adultes. Ara tornen a ser infants disfressats o tan sols somrient sense dents. Sembla que busqui entre fotografies el perfum del meu passat.

Hem deixat enrere

Hem deixat enrere les butxaques
esborrant el nostre passat
de complexitats humanes.
I somric perquè de plorar-te
se m’ha deslliurat la veu
entre solsticis d’estiu.
Ara, de sobte, desfaig
aquella absència. Malgrat tot
em fas anar massa lluny:
on l’oblit no té baranes
i la por m’encalça l’ànima.
Ara, de sobte, somric
perquè d’enyorar-te
he après a ser mare.

Dimecres 27 d’agost

Ahir vaig parlar amb la Natàlia i m’explicà que havien anat al Circ de Sant Feliu de Guíxols.
I el Marc, amb el seu vocabulari particular de “mami ja sóc gran” em deia que els pirates portaven espases. Tot està preparat per començar aquest curs escolar 2008-2009, bates, xandalls, llibres, estris escolars...fins i tot les festes estan disposades abans d’obrir els primers llibres de matemàtiques.
Aquest any d’escola, a segon de primària, hi ha dos llibres de poesia infantil. El primer, El sol i la pluja, editorial Barcanova, poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys.

AVUI PLOU

Avui plou
En els vidres entelats
Escric un nom de tres lletres
Dibuixo un núvol i un cor
I veig com les gotes fredes
Esborren poquet a poc
Els secrets de la finestra.

Avui plou
Penso que l’aigua neteja
Penso que calma la set
Dels ocells i de les herbes
Però també que angoixa els nens
Que van descalços pel món
I no tenen casa seva.

Andrea Mas, de l’Escola Garbí, d’Esplugues del Llobregat.

Dimarts 26 d’agost

Fa una setmana que el sol surt mandrós com si el mar s’alcés en una hora ataronjada. Jo crec que no vol despendre’s d’aquest estiu de dies llargs.
Et venen ganes de mandrejar, com ell, entre pàgines de poesia llegint en Jordi Llavina amb llums de caves.L’autor ha publicat el seu últim llibre NINGU HA ESCOMBRAT LES FULLES (Ara Llibres, 2008), contes d’un poeta. Us deixo un post del Ricard Garcia sobre aquest llibre de contes.

EL GLAÇ

Hi ha aquella part de tu
en què el glaç pot durar
ben bé fins al migdia.
De vegades, segons
com bufa el vent o pinta
el dia, no s’acaba
de fondre en la intempèrie
de l’obaga de l’ànima,
en els sembrats de l’ombra,
i l’aigua d’una matinada
troba en el vidre no desfet
una prima estructura,
un agafall lleuger.
A mesura que es glaça,
l’aigua recent enclou
la forma vella i fa
més gran el glaç, així
com la terra, dins l’ombra, colga
una àmfora i en protegeix el cos
amb una crosta espessa i verrucosa.
Al bo de juliol,
la tomaquera enfiladissa
es va agafant, per tal de créixer,
a uns esquelets de canya
plantats ben drets
en la terra tova de l’hort.
I la mà de l’amant,
com un parany, es tanca,
en el son, sota la presa indefensa
del pit nu de la noia
-quan la pell adormida de la mà,
havent fins l’endemà suspès el tacte,
encara ni tan sols pressent el glaç
en el tou pres de la carn que respira.

Jordi Llavina
La corda del gronxador. Proa.

Dilluns 25 d’agost

Prop de la sinagoga de Paris, en un carrer ple d’olor dolça, ens vam trobar tot caminant, just fa dos mesos, aquest aparador: una boulangerie farcida de sons de colors, com si la mirada et busqués.





Guimauve de sabor de gerd, de llimona, de mandarina, com diuen ells, confiserie molle qui était à l'origine avec la racine de la guimauve.


Et podies passar estona, rere vidres enganyosos, pensant en si aquells sabors fossin un so, quin podria ser? I si la imaginació volés muntanyes de carns toves o columnes esteses pintades?

Dissabte 23 d’agost

Llibre d’estiu recomanat per a aquest dissabte:
Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie

Divendres 22 d’agost

Retallo amistats passades, com si això fos tan fàcil ...
Aquest benèfic desordre que ens porta aquesta vida quotidiana que ens capgira de massa canvis. Són noms que van restant com els dies de sant d’un calendari, que guardes per què les fotografies t’agraden. La distància s’ha emmudit, sense esforç, però plena de ressons. I enllà de la confiança ploro, ploro per haver perdut allò que creia vertader i, sobretot, per no saber ser adulta davant del silenci.

Després he llegit aquest poema de Joana Raspall, del poemari llum i gira-sols.

Confessió

No et sóc fidel. Què et diré, si ho preguntes?

... Sols et puc dir que sóc pres de vertigen
sobre un fondal de passions obscures.
Em sento atret per un cant de sirenes
i no tinc pal resistent on lligar-me.
Perdo el desig d’esperar les aurores,
que el foc intern m’ha bleït la mirada.
Enceto un cant, i la veu rogallosa
escup udols d’amargor salvatgina.
Respiro un baf torbador de verema
que m’omple el cup dels sentits i fermenta.

Voldria retre’m de bocaterrosa
davant l’allau que imponent s’esllavissa,
i fer-me glaç insensible per sempre!

Què et podré dir? No entendries la lluita.
Ni jo l’entenc! No mereixo estimar-te.
És un mal fat que m’acosta als teus braços
i amb mil indignes paranys me n’allunya.

Dijous 21 d’agost

La pintura i la poesia harmonitzen amb Egon Schiele. Em declaro una enamorada de la pintura d’en Schiele, i pensar que va morir amb vint-i-vuit anys... El potencial pictòric que hagués esdevingut en aquest austríac és impensable.



Al voltant de cent autoretrats fa d’Egon Schiele el “jo de l’artista”. El pintor capta la seva pròpia imatge, o potser dir, la consciència del jo extravagant, del jo actor. Amb un fons neutre mitjançant superfícies monocromes, fa que el cos esdevingui inestable, afegint el contorn irregular i angulós de la figura.

Dimecres 20 d’agost

Ahir a la tarda, dins de les Festes de Gràcia, vam veure l’espectacle d’EMS, dins del Festigàbal a la Plaça Rovira, amb poesia d’Enric Casasses, música d’en Manel Pugés i pintura de l'Stella Hagemann.

Una posta en escena poètica diferent, amb poemes de Casasses, La senyora i el senyor, Naip, l’Alquimista o Químic... mentre l’Stella Hagemann pintava traços gruixuts a la tela penjada darrere l’escenari.

Entre poesia i bambolines, sota un sostre de somnis, de flors de plàstic i fulles seques plenes de colors, el carrer Joan Blanques de Dalt que aquest any havia escollit el tema del compositor i intèrpret català Joan Isaac 'Gràcies, vida, gràcies'. Amb un primer premi merescut a la millor il·luminació, i un segon premi atorgat amb 194 punts.

A les 23:00h començava el concert de Joan Blanques de Baix: Nit de Blues amb Tandoori Lenoir. Un grup de blues, rhythm & blues i rock format per músics de formacions com La Vella Dixieland i Big Mama and The Blues Messengers.

Dimarts 19 d’agost

Aquesta setmana som 6 persones a la feina i la planta esdevé més oberta que mai. I no sé si avui tinc ganes de tornar a casa... Els petits són amb el seu pare i les seves habitacions plenes de llibres, joguines i cromos de diferents herois, sembla que clamin crits d’infantesa. La seva olor s’agombola a les parets.

La setmana passada li vaig fer un poesia a la Natàlia, de sis anys, amb més o menys traça, després que una petita medusa l'acaronés.

L A M E D U S A R O S A

Tons de color purpurina
s’inventen una cançó
de llum, ball i tresor.

Tota vestida de rosa
amb tentacles perfumats
balla quan el sol es pon.

Dilluns 18 d'agost

No m’ha agradat mai treballar durant el mes d’agost, fins i tot el telèfon esdevé silenci i el rellotge de l’ordinador és com un peix sense bicicleta (com deia un vers d’en Joan Brossa).

Però avui dormiré entre polsims de revetlla, avui és dia divuit d’agost.

Diumenge 17 d’agost

He inventat aquest dietari d’agost per què la pols no se’m mengi la solitud, com les llibretes de tapes negres d’en Ricard Garcia.


Aquest semestre passat vaig tornar a estudiar francès, d’ençà aquell aprenentatge a l’Institut del El Masnou (prop del Bell Resguard); ara I.E.S. Mediterrània, ja ha celebrat els seus 30 anys.
En aquelles aules de quaranta alumnes vaig deixar el professor de literatura castellana que em va ensenyar a estimar la poesia, en Miguel González. Una persona que encara recordo, molt vigent a la meva memòria, amb aquell llibre que em va regalar de Jaime Gil de Biedma.

En record seu, ja jubilat fa quatre anys, deixo aquest poema:

Todo es igual, parece
que no fue ayer. Y este sabor nostálgico,
que los silencios ponen en la boca,
posiblemente induce a equivocarnos.


En nuestros sentimientos. Pero no
sin alguna reserva, porque por debajo
algo tira más fuerte y es (para decirlo
quizá de un modo menos inexacto)

Difícil recordar que nos queremos,
si no es con cierta imprecisión, y el sábado,
que es hoy, queda tan cerca
de ayer a última hora y de pasado

mañana
por la mañana…

Jaime Gil de Biedma

L’octubre m’espera un nou començament escolar, inicio la carrera de Filologia Catalana per la UOC.

Dietari poètic d’agost

Llibre d'estiu recomanat per a aquest dissabte:
La néta del senyor Linh de Philippe Claudel