22/5/09

Una canya i un quadern



5 comentaris:

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Realitat és ara
i això:
m'he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on lluu cremant la pedra solitària.

JOAN VINYOLI

Intueixo, Laura, que la imatge sense mots ens vol transmetre aquests versos de Joan Vinyoli. Hi ha moments en què hem de ser forts, indestructibles, endurir el cor com la pedra, encara que l'enfonsem en un riu de llàgrimes, en un flux de sentiments més o menys contradictoris.

Les pedres i els cors sempre són a prop!

Teresa Bosch ha dit...

Hola Laura

Avui he fet aquest poema, i he pensat en tu.

Ara que els peus
et salten sobre cendres,
és hora que pensis
en la gerdor de les onades.
Ja sé que no t’ho creus
i que la brasa crema,
però sàpigues que a la història
encara no ha nascut cap estiu
sense un hivern.

Una gran abraçada blocaire,

USD ha dit...

i deixar-se endur per les paraules

Anònim ha dit...

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la
paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l´escric a sota.

M. Mercè Marçal. Bruixa de dol.

Vagi bé
Imma C.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Sur l'absence sans désir
Sur la solitude nue
Sur les marches de la mort
J'écris ton nom

PAUL ÉLUARD: "Liberté"