L’últim post d’hivern mentre s’omplen els fulls blancs entre parèntesis.
He post el sol esperant la primavera d'estiu, el temps del desgel, l’esclat de les flors, dels versos urgents... I mentrestant llegiré sonets de Shakespeare amb el cos lliure, com si del mestratge pogués fer catorze versos decasíl·labs sense cesura per primer cop.
5 comentaris:
No té l'hivern encant? Hem de deixar camins al marge, mentre llaurem fins a la carn viua, els mateixos corriols que ens fan badar? Deixa entrar el vent que bufa amb ràbia, l'acotat tonatge de cels grissos, els colors ennegrits de la llenya apilada, la quietud d'una blanca glaçada...
Jean Robur, conec les teves poesies per Francesc Puigcarbó...
La primavera m’és un estímul de sensacions plaents, il·limitades, sense marges, potser per la immensitat dels colors, la calidesa del dia, els follets rondaires, ... Em dóna la sensació com si el dia m’esperés en les darreres llums.
Malgrat tot, intentaré apreciar el cel grisós i deixar les finestres una mica obertes perquè el vent s’escoli i em porti l’olor de roba ben planxada. I gràcies per passejar-te per la meva pàgina.
Merci Laura per llegir-me. Passa't per la coberta de L'Albatros:
http://noualbatros.blogspot.com/
Encara hi escrius a Relats? Salutacions des de el Gironès.
Publica un comentari a l'entrada