El blog a PARAULADEBLOG

És l’hora d’hissar els somnis a l’AVUI, a PARAULADEBLOG



Suplement CULTURA
21 DE JUNY DEL 2008

Poetes catalans. Mireia Vidal-Conte

si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous

Anomena'm nom
2007

... un dia després

Després dels crits d’ahir al vespre, dels suposats veïns aficionats, deixo aquesta illustrazione del Matteo Berletti per poder reflexionar aquest cap de setmana d’on som... o quins colors pintem.

Poetes de parla francesa. Henri Michaux

LE VENT
Le vent essai d'écarter les vagues de la mer. Mais les vagues tiennent à la mer, n'est-ce pas évident, et le vent tient à souffler... non, il ne tient pas à souffler, même devenu tempête ou bourrasque il n'y tient pas. Il tend aveuglément, en fou et en maniaque, vers un endroit de parfait calme, de bonace, où il sera enfin tranquille, tranquille.
Comme les vagues de la mer lui sont indifférents! Qu'elles soient sur la mer ou sur un clocher, ou dans une roue dentée ou sur la lame d'un couteau, peu lui chaut. Il va vers un endroit de quiétude et de paix où il cessej enfin d'être vent.
Mais son cauchemar dure déjà depuis longtemps.



El vent*
El vent prova de separar les ones de la mar. Però les ones s'arrapen a la mar, oi que és evident? i el vent tendeix a bufar... no, no tendeix a bufar, no hi tendeix ni quan s'ha convertit en tempesta o en borrasca. Tendeix cegament, com un foll i com un maniàtic, cap a un indret de calma perfecta, de bonança, on a la fi reposarà tranquil, tranquil,
Que indiferents que li són les ones de la mar! Que siguin sobre el mar o sobre un campanar, o en una roda dentada o damunt la fulla d'un ganivet, és una cosa que tant li fa. Va cap a un indret de quietud i de pau on a la fi cessa d'ésser vent.
Però el seu malson ja fa molt de temps que dura.



La nit es mou
*Traducció de Manuel de Pedrolo

Henri Michaux
Par les traits V, 1984. Serigrafia original, amb el monograma de l’artista a llapis, extreta del llibre "Par les traits". Publicat per Ed. Fata Morgana, Montpellier.

Poesies

(presagi plaent)


Endolceixo els llavis oberts
sorprès de veure’t,
masturbant-te
la llavor noctàmbula,
ben pentinada, amb el tacte
d’una bellesa excedida,
intencionada,
fins degotar les rimes
en una fesomia original,
sense clàusules per a la intimitat.

Cinc xifres

Impressiona sobrepassar les cinc xifres, i des de la sinceritat us dic GRÀCIES per compartir aquest blog d’entrades i sortides poètiques, i altres pensaments del primer vent del dia.

I gràcies als agraïments, als premis blogaires, als blogs solidaris i friccions poètiques , als llibres compartits , als poemes propis escrits a la xarxa, a les recomenacions compartides , als amics arbres , a la bellesa de la poesia traduïda al català , al repte estètic i poètic col·lectiu (Erotisme som tu i jo), a Relats en Català ...

per compartir entre tots resines literàries a la Catosfera.


... aquesta xarxa cibernètica que ens fa gaudir de la poesia, de la bona poesia, i sense renunciar a poetitzar l’erotisme que palpa els mots de la gelosia sobre la nuesa, de la virginitat amb el cos obscè i de la follia dissolta en suor de contenció gramàtica.


I més gràcies a diferents poetes que m’han aconsellat en esquerdes poètiques que van començar a esdevenir en petits premis literaris.


Potser per totes aquestes gràcies el blog es diu És l’hora d’hissar els somnis, amb la temporalitat de sal.

Poetes catalans. Ricard Garcia

Un apunt inicial, un bàlsam a tocar les paraules de Ricard Garcia quan diu:

“S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern”

I guareixo el llibre, entre cullerades del gelat de tiramisú de Häagen-Dazs, en un silenci quasi necessari, com aquesta lectura on els mesos vessen imatges de paisatges entre preguntes i actituds emocionals de qui les viu i les mira, del que som i esdevenim pel que ens envolta.

De secreta vida, plena de (com diríem a El Masnou) una riquesa metafòrica excel·lent i amb un caràcter de confidència que aconsegueix un contacte emocional entre poeta i lector.

Us deixo una poesia bellíssima,

FRED
Ara, quan la tard es tomba
i aboca pertot les cendres
d'aquests dies tan estranys,
t'apresses a vestir l'hivern
amb les restes de la tardor
i tornes a escriure, en silenci
com cada any, la carta als Mags.
Però els cristalls de la nit,
amenaçadora i glacial,
se't claven com petites tenalles.
A la pell hi brunyeix, un vent negre,
els contorns de cada cicatriu i et tiba,
a cada passa que voldries fer,
la mateixa por de sempre.
Un fred d'acer se't posa per dins.

XXVII Premi de Poesia Ausiàs March

Poesies

Com un titella

He esgotat els fils en el seu conjunt
balancejant un amor sense precedents,
de mans invisibles, recobertes de sal,
regulada per un plaer fred, sense nexe,
grotescament clandestí.
La meva fermesa emmudeix,
he trigat massa a repetir-m’ho,
arrossegant les paraules mentre em fascinava
alçar la veu en fulls blancs, entreoberts.
He tornat a prop de mi, del far,
ja no entenc d’amors fugissers
ni de cossos tapats amb roba d’abric.
Ara la claror juga amb mi, em somriu.
Ha esdevingut plaent.

Tanques els ulls...

Esgarrapes amb els somnis, la il·lusió de quasi set anys. I en l’aire ha quedat la pregunta de l’altre dia, com el vol d’una actitud adulta, en que una nena de tercer et va dir que els regals del Ratolí Pérez els deixaven els pares... entre la veritat i la mentida hi ha la dolçor de la innocència.
Qualsevol nit te’l trobaràs, i aquest cop, entre somnis d’adults... però fins llavors en gaudirem.

Benvingut a casa Ratolí Pérez!

Somriure

Ara, l’estiu s’acosta, i aquest matí necessito un somriure molt clar, aquell que d’una clucada d’ulls esdevé caliu, com si la durada exacte de les coses no tingués importància...

Benvingut dilluns...

Poetes catalans. Màrius Sampere.

El carro del sol

No sabré mai qui era jo. Vaig néixer

sense dir-m'ho a mi mateix, clos el termini

estricte de les confidències

humorals i lunars. Aquell día errívol,

sota el nivell de l'aigua, en el silenci

de la bombolla tèbia, fins i tot

d'amagat dels éssers

pretèrits, els únics

en qui rau l'eloqüència, de sobte

vaig obrir els ulls, i la pregunta pura

(no n'hi ha d'altra): qui sóc?, va esmicolar-se

contra els canells del volum, i vaig meravellar-me

de ser igual a tot allò que m'era estrany. Sí, moll,

ben moll, després de ventres

i períodes astrals, ¿qui era aquell

que, usurpant-lo,

ocupava l'espai reservat

al no-res? A poc a poc, però vaig fer-me

a la molèstia de l'aire ple de mi, vaig adaptar-me

als seus rigors, la meva pròpia

tendresa. Ara penso que era inútil

preguntar res, que algú deu conèixer per nosaltres

el vell secret dels dos arcans: la identitat

i la trajectòria. Aquest altre, de qui no sentim

la veu, sinó l'efecte

incomprensible de la veu, segur que ens diu

això (ja que en aquesta

posició vivim): -Ajupiu-vos!,

per damunt de les vostres esquenes

passa el meu carro solar, arrosegant

les mateixes tones de metalls duríssims

que d'amor. -Ho diu ell, com si un pes,

la veritat del pes, fos la Resposta.

Màrius Sampere

Poesies

Des de la banyera

Lentament, la remor suspesa
més arran del cos que mai,
ignora el seu silenci.
Es dilata el somiar de l’aigua,
reflectint les hores perfumades
en aquest excés de lleugeresa,
sense fons de sabó.

Experimentació

esperança

sobre²

experiència

Poesies

La canyella

S’emporta els records familiars
d’olor calenta i aromàtica,
de restes de sopar a la taula.
Després retorna el vapor
de roba planxada de diumenge
a mitja tarda, quan ja fosquejava,
era hivern. No hi havia llums al carrer.

Canyella: proporció justa d’arròs i sucre,
singular deducció per vetllar
l’abast de les parpelles silents.

Poetes Catalans. Ricard Garcia

ELS CONTORNS DEL XIPRER, un poemari d'en Ricard Garcia on gest i sentit s'uneixen rere la natura.
L'entonació dels versos es connexionen, sense canvis de rumb, en tranquils poemes de precisió, acostant-se cada vegada més al lector.

Us deixo aquest poema per la bellesa del seu llenguatge simbòlic

És així,
com núvols que es deslliguen del paisatge.

És així com ets
quan ja s'endevina l'hivern
i el vidre negre de la nit és tan net
que entre l'horitzó i tu
neix el buit d'un temps
desposseït d'aquelles desmesures de la infància.

És així de lleuger el teu ésser
aquesta nit d'hivern,
com núvols que es desprenen del paisatge.

Poesies

(els sentits)


No et giris.
Deixa’t fer
sense saber
dolçament...
Tu ja tens
el que sóc,
el silenci.
Deixa’m
ara
esllavissar-me
nua
i ja
no fugir.

3r Premi dels XXXII Jocs Florals de Les Corts amb el poemari Un cos sense límits

Oli sobre tela, invocar bellesa

Escape
oli sobre tela de lli, 2006
130 cm x 80 cm

...embolicar somnis oxidats en colors d’or, bronze, plata i coure, amb les mans brutes i la bellesa de les textures rugoses.
La pintura de Pepa Poch em recorda a un poema, per la seva condensació, pel seu equilibri.

I Virtual & Oral Poetry Slam – UOC

La UOC organitza un concurs de poesia virtual i oral —Poetry Slam—.

Aquest certamen s’inclou dins de la I Setmana de la Poesia que tindrà lloc a la UOC del 15 al 21 de maig.

El dijous dia 15 de maig, a les 19h, en la Sala d’Actes de la Seu de Drassanes, amb presentació i lectura de poemes de Joan Elies Adell. Els cinc finalistes del concurs llegiran els seus poemes escollits, i el guanyador farà l’acte d’obertura de la II Setmana de la Poesia a la UOC que se celebrarà el 2009.


Finalista del I Virtual & Oral Poetry Slam:

(descorres una olor)

En un arbre genealògic
extravio aquest secret
sense deixar cap rastre dolç
en els plecs del teu lòbul obscè.
I ara no puc concebre
el vi sense el teu cos
de cabells llargs,
de llenguatge espaiat.
Ets la dona que m’atrau...
Malgrat sé que no pots desitjar-me
descorres una olor a faldilla
ensalivant paraules sense cintes,
en desnuar-me.

Laura Dalmau

Poesies

(plena de tu)

M’he empassat bocins
del teu xiscle en un desig
espès de secretes síl·labes.
Apropo els llavis.
El teu melic tremola,

inquiet,

dolç.

Crec que t’estimo.