Opinions. Sobre gustos –ens solen avisar els connaisseurs— no hi ha res escrit. Quina gran collonada! És, de ben segur, un dels temes que ha fet vessar més tinta des de l’alba de la civilització!
Al prohom vilafranquí no li ha agradat el meu llibre. La crítica és fonamental, i el que ell em retreia fins a cert punt ho entenc. Però no ho comparteixo: fa uns anys, les crítiques negatives em deixaven fet pols. Ara, les crítiques negatives no m’agraden, però sé molt bé què vull escriure i per què ho escric de la manera com ho escric i no d’una altra. Això, d’alguna manera, em blinda: cap crítica ja no m’ensorra. Rellegeixo els meus papers i sempre els trobo perfectibles, millorables. Però l’esperit amb què els vaig dotar (perdoneu la pompositat de l’expressió) és el que és, i no sols no me’n penedeixo, sinó que sóc capaç de defensar-lo (aquest esperit) amb totes les meves forces i la meva (migrada o no) intel·ligència.
La mateixa setmana em trobo amb un actor vilafranquí i un advocat, també de la vila. A tots dos, en canvi, els han agradat, els meus relats. I fins me’n donen detalls.
Hi ha una mena
d’indulgència a les paraules;
un joc evolutiu
que abreuja els mots i els avaria.
Així, doncs, cada nom
codifica una sentència, real o intuïtiva;
a nosaltres ens pertoca de triar
l’estatura del poema.
L’edició d’enguany vol batre el rècord de persones que es llancen simultàniament a la piscina per una causa solidària a les dotze del migdia.
SENTIR D’ESTRELLA
Amb els braços amputats,
sobre l’última marea,
deixar els vestigis de dolor.
Tornar a néixer.
Vida nova,
d’ànsies retallades,
que s’estima la quietud del cel.
Vessar sobre l’arena
el suc plaent de l’esperança.
“Passats els anys, petites coses haurien estat diferents. Distreus el camí de qui et topes pel carrer, sobretot el d’aquell amb qui et creues la mirada i no saps perquè.”
Laura Dalmau i Eva Adell
Montserrat Abelló
Manuel Forcano
Margarita Ballester
Francesc Parcerisas
Esther Zarraluki
Miquel-Lluís Muntané
Dolors Miquel
El Manuel Forcano ens va recitar poemes amb una veu de viatges interiors, i un poema que us el transcric per la seva bellesa al recitar-lo (Poemari Llei d'estrangeria):
Call
Caminava distret pel Call
i els peus van dur-me fins a un immoble
on fa uns quanta anys vaig estimar algú.
Carrer Marlet, quart pis, just dessota el terrat.
Aquella cambra ampla.
Aquells besos dats amb pressa
perquè la nit se’ns feia curta.
Perquè l’amor se’ns va fer curt.
Ara veig paletes que hi treballen.
Restauren l’edifici.
hi fa un museu –em diuen-
sobre la història dels jueus.
Jo sé que quan el visiti
cercaré aquella cambra del quart pis,
la reconeixeré
i davant els panells explicatius
de la ruïna de Jerusalem
i davant les fotos d’Auschwitz
ploraré.
En Francesc Parcerisas, amb un entonació pausada i agreujada, ens va recitar diferents poemes: Una relació, Les noies…
El recital de cloenda que va ser presentat per en Pep Cruz i
Gràcies a la poeta Cèlia Sánchez-Mústich i en Joan Duran per aquesta nit poètica a Sitges, i felicitats Cèlia per aquest premi de narrativa atorgat.
Gràcies per poder estar entre poetes!
Ne t’encombre plus de mots.
Fais tienne la lisse rivière.
L’arc-en-ciel enveloppe la femme
plus nue que jamais.
Jette au puits la vérité
que tu croyais connaître.
Touche du doigt l’émasculé:
Tout devient noir, aigre
et tout es dérisoire.
Avec nos cheveux blancs
nous vivons dans l’éther.
Resserre ton écriture, écris
que tu me peux écrire
sans l’enfance dans le poing.
Pupille garde encore
l’étoile de tes lointains cinq ans.
À satiété : enfance et enfance.
Ne s'agit-il pas de nettoyer
le néant carrelé, l'infamie
à ras de terre et d'horizon
pour mieux laver les yeux
de tous nuages sombres
Un pecat d'amor propi la visió em domina,
i tota la meva ànima i tots els meus racons,
i per aquest pecat no hi ha cap medecina,
perquè el tinc arrelat al cor i ben al fons.
Penso que no hi ha rostre tan bonic com el meu,
ni forma tan perfecta, ni perfecció tan gran;
i veig que el meu valor es mostra amb tal relleu
que, comparat al d'altres, és molt més clar i brillant.
Però quan el mirall em mostra sense enganys
cremat per la vellesa, rebregat i arrugat,
veig del meu amor propi tots els astuts paranys:
estimar-se un mateix és pura iniquitat.
És a tu, no a mi, a qui dic galanies:
pinto els meus anys amb la bellesa dels meus dies.
L’estiu és una estació que m’agrada per la calor, pels colors, per la llargària del dia i la flaire del vespre, però em venen ganes de passejar vora la platja i escoltar la fressa del trepitjar la sorra o seure’m en una terrassa de Barcelona sense ser conscient del trànsit, sense voler esbrinar el que diuen els de la taula del costat, i no haver de treballar dins de l’oficina, agraint el sol a la sortida, com un llangardaix, després de restar tot el dia amb l’aire condicionat.
He de...: faré una llista de prioritats oscil·lants, això sí.
Il·lustració: Noemí Villamuza
Començar per riure’s d’un mateix és garantia d’objectivitat.La ironia ens immunitza contra la decepció; és l’antídot de les falses
tragèdies, la consciència que cap valor no esgota tots els valors; lluita contra
la inèrcia dels sentiments que queden fixats o es tornen tics, fórmules o
manies; crida a l’ordre els dolors que s’eternitzen i pretenen ser totals, és a
dir, desesperats.
(...) La ironia no és sinó una dels rostres del
pudor.
(...) Perquè el propòsit de la ironia no era deixar-nos marinar en el
vinagre dels sarcasmes, ni bastir un nou titella damunt les restes que havia
destruït, sinó restaurar aquella cosa sense la qual la ironia ni tan sols seria
irònica: un esperit innocent i un cor inspirat.
si em consideres
em sento més dona més poeta més tossal
si consideres oportuns color i mida
de les meves retines miops
em penso que podria no arribar a ser digna de la teva tria
i em pregunto tres cinc set vegades
el perquè decideixes aigualir precisament el meu cervell
si em consideres les mans
suficients en pam prou per abraçar
i el diàmetre just dels braços per gronxar
podria ser que si ho consideres
reconeguessis el color torrat de la meva pell escates
si em consideres
l'orgull se'm fa d'àlgebra als pous
