Girona

La catedral de Girona, escollida la setena meravella de Catalunya.

La catedral de Girona ha estat escollida per votació popular com la setena meravella del patrimoni cultural material de Catalunya. Les altres meravelles seleccionades prèviament són la Seu Vella de Lleida, el conjunt arqueològic de Tàrraco, el monestir de Sant Miquel de Cuixà, la Sagrada Família de Barcelona, el Celler Cooperatiu de Gandesa i el centre històric de Vic.
L'elecció de les set meravelles és una iniciativa promoguda per l'organització de la Capital de la Cultura Catalana i s'ha fet per votació popular a partir d'un centenar de propostes d'arreu del territori. Des d'avui i fins al 5 de juny es pot votar per establir l'ordre definitiu amb què es presentaran les set meravelles de Catalunya. Les votacions es fan via telèfon mòbil mitjançant missatges de text




Notícia de cultura21

Poesies

Futurejar

Futur perfet d’esdevenir sense límits,

d’acoblar un desig per guanyar

murmurant als llavis molls

somnis que encaixen en successió.

Un nou enginy, un primer esbós

suspès en una pista nítida, esdevenen

sorra blanca per trepollar

l’origen d’un rumb predisposat

a tastar el nostre alfabet en verbs

de passat, present i futur.

No és massa tard, avui.

Ets veritat. Ets estimar.

Molt he estimat

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d'amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m'escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l'altura clara d'aquest cos

que em fa de tornaveu o de resposta

quan el desig reclama plenituds,

des de la intensitat d'una mirada

o bé des de l'escuma d'un sol bes,

proclamo el meu amor, el legitimo.

Artista: Marta Castells i Sans. Tècnica mixta, 20 x 28 cms., 1996

Presentació: Verbes

Verbes (El Pati Blau Edicions) de Sílvia Romero.

Guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.

Poesies

Omplint els llavis

Al capritx de ceps trèmols,
mans d’un escenari verge
gaudeixen de bells sons d’un país
concedits sense alçar gaire un sospir.
Brillen en reflex dels contorns
d’una mar entapissada de roques encrespades,
que s’ablaneix pel silent de la nit
sota un do d’amor orfe.
Somrius. Somric.
Viciem l’aire com dos apassionats
embogits d’absoluta innocència;
esgarrapes eixugant-te els llavis
en volves de somnis en veu alta:
Lliurar. Estimar.
El secret despunta en la meva mirada
feta llum, espurnejada, en terres de França,
en saber dir allò que m’oprimeix
suplicant l’indicatiu present d’un verb:
T’estimo.

Betty Boop

EROTISME SOM TU I JO

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

La presentació del llibre EROTISME SOM TU I JO es farà el dijous 17 de maig al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10, 1r), a les 7 h del vespre.

Per a aquesta presentació, comptarem amb la presència del gran poeta, escriptor i traductor Miquel Desclot, especialista en el vessant eròtic de la poesia, que ens parlarà del nostre llibre i ens n’oferirà una visió crítica.

La contraportada de La Vanguardia

"Lucha por lo que quieres y serás feliz"

Tan sols us transcric unes paraules massa belles per deixar que la tinta se les endugui mar endins, de l’entrevista a Andreu Mateu (Primer espanyol en creuar l’Atlàntic a rem).

“Nunca sabrás lo que eres capaz de hacer hasta que lo intentes”
“En medio del océano puedes reflexionar sobre ti y las personas que quieres; valorar lo que tienes..."
“Con el de vivir la vida más despacio, con más disfrute. Hacer menos cosas al día y a mi ritmo, no al ritmo que impone la sociedad. Quiero buenas conversaciones y calma. El secreto es renunciar a cosas. Estoy convencido de que uno puede construir su felicidad. Construyendo su vida, siendo el artífice, el arquitecto, el que conduce el coche, y no el pasajero que se deja llevar”.

Ara les paraules ja poden esdevenir un pensament i fugir prop del rem.

Sant Jordi

23 d'abril de 2007

El dia de Sant Jordi relatsencatala.cat. té una parada a:

Rambla Catalunya 12 de Barcelona

L'horari de la parada serà de les 10 del matí fins a última hora. Posaran a la venda tots els llibres que s'han publicat a través de relatsencatala.cat.

Aquest Sant Jordi neix el llibre de poesia eròtica

EROTISME SOM TU I JO

Un volum aplegat per quatre apartats, quatre universos essencials del joc amorós.

Em trobareu entre els poemes, sota el meu nom, Laura Dalmau, posant en alça la temptadora bellesa de la sensualitat, la sonoritat del seu xiuxiueig.

Et perdràs la incitació de les paraules ?

Poesies

La són que no conec

La són és esquerpa, no desitja ser més.
Tot es deforma sota la pell,
d’un rostre que es trenca
encaputxant-se de fosc.
Les parpelles l’esperen hipnotitzades
com rellotges antics de pedra,
tancant les veus que ressonen
en una nuesa desclosa, sense respir.
Ha arrencat els llençols amb la mà
enredats en malsons que li pertanyen,
enemics que ha forjat sense plomes.
La són és esquerpa,
no diu ni una paraula.
Grollera, avorrida,
fins el cor se l’indigesta.

I amb tot, no n’és més feliç.

Poesies

Un poema de follia

Construint vocals en llepar-me
devoraràs tipografies al meu ventre,
dissoltes en suor de contenció gramàtica
pel bransoleig de múltiples orgasmes,
transgredint un nom, el meu nom: Laura.

Poesies

Lluny de la ciutat

No sé què fer dels ulls clucs,
aterrits cerquen l’ombra del xiprer,
somnàmbuls preguen dissoldre’s en l’aire.
Les paraules s’han convertit en botxins,
d’un viatge a on no volia anar.
Les arrels ja no tenen respiració,
han emergit entre camps de flors.

A l’altre costat, la riba és estreta,
la passarel·la punxeguda he travessat,
on el temps exerceix el seu coratge
decidint quan és de dia i de nit.
Passo els meus dits pel fullatge
somiant un desig jove de llibertat.
La rosada ja em regalima per les mans
assenyalant-me el camí de la terra sagrada.
Res de mi ha sobreviscut del pas,
una veu forta ara em descobreix.

Miro la pluja i no em glaça el cos.
Miro el cos i no perd l’escalfor dels records.
He tornat a casa, conciliada amb les meves passes.

Una furtiva lagrima - L'elisir d'amore

Nemorino

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò,
quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vo?
Che più cercando io vo?

M'ama, sì, m'ama, lo vedo, lo vedo!

Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir confondere
per poco ai suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir!

Cielo, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah! Cielo, si può, si può morir...!
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir...
Si può morir d'amor!



Clicka aquí i escoltaràs a Rolando Villazon en Una furtiva lagrima

La fotografia és un art a l’instant

Una imatge en blanc i negre, d’una ombra quasi violenta, que et convida a formar-hi part, entre el color de la llum i un breu instant de temps.
En el primer moment la retina capta una imatge passiva, però aquesta fotografia d’Equinozio ràpidament esdevé en un sentit més ampli, plena de quotidianitat.

Com pot aquesta fotografia suggerir-me tantes coses?

Poesies

Benvinguda incertesa

La incertesa em xiuxiueja trasbalsada
dos cops al mes, sempre en dissabte,
sense gosar tocar la meva ànima
ondulant, massa dòcil, delicada.
Com m’agradaria creure en el seu amor.
Agafant-li tan sols la cintura per caminar,
flairaré el seu alè femení, somiador,
aquella sospira que em recorda que és ser estimada.
Com m’agradaria concebre-la sense rostre.
Batec rere batec, de mirada dolça,
m’ha arrossegat en una sola direcció
als seus braços, cega d’un desig d’espectador.
Canviarà la veu, esdevenint desitjable,
les paraules vacil·laran intel·ligibles
amb aromes d’essències, de mans plenes,
preses per una por que esclata a l’escalfor.

La incertesa em xiuxiueja, aquest cop fugint,




no hi ha res a fer, s’ha consumit.

Engelosida s’ha endut el temps
i amb ell, mossecs de bells somnis fidels.

5 d'abril

Havia oblidat la cantarella dels vostres somnis, dolça, serena.

Per uns dies la raó ha estat inassolible, tan sols escoltava els meus malsons. Els ressons de les paraules em trasbalsaven i el silenci es va escórrer per la meva ànima…

Avui em sedueixo per la vostra mirada innocent, les vostres mans blanques, els vostres llavis somrients... Avui escolto el pessigolleig de sentir el meu nom, mare.

http://www.youtube.com/watch?v=W89hnOh0RSo

Dimarts, 3 d'abril

En un viatge de tren, prop de mar, mentre el plugim d’hivern s’escolava per la meva ànima, les teves paraules de poesia m’han acaronat aquesta boirina que m’esgarrapa afamada el cervell.

Ara no tinc res a perdre per afrontar-me a aquests versos escrits, però si a que esdevinguin allò que sento, allò que els demés puguin veure en mi.

He separat el meu cos de l’ànima per poder gaudir d’ UNA CERTA PENOMBRA. 55 pàgines de prosa poètica, de creació sublim, d’una flaire de bellesa constant, de preguntes que et respons més lluny d’on pertanyen, d’un silenci que deixa petjades nues, de sang calenta. Un llibre per ser escoltat en veu alta, en la serenitat de la nit.

I quan la llum esdevingui foscor, recordaré les teves paraules “El poema és una ombra que voldria ser llum” i somiaré que algú m’escriu un.

Poesies

Misteris del mar

Advertències d’un jo consumat
t’han vingut a cercar, sota l’aigua.
Els teus últims sospirs es capbussen
amb les mans plenes de llàgrimes.
La nuesa s’agenolla davant teu
vora les roques, arrelades,
entre pensaments assedegats,
blanquejant grisos núvols de cel.
El vent gelat acarona el teu destí
en reflexos de solitud, prop del vaixell,
sota uns ulls invisibles, encesos per dins.
Els turons són massa lluny,
no deixis que el penya-segat t’aterreixi.
Sura la bellesa de ser feble,
sostén una fusta d’amor inseparable,
deixa que la lluna diürna cantussegi el teu cor
i crida-li a la cara!
Ella et coneix, les ferides es dissolen soles.
No perdis les paraules per si et troben
entre onades, en aigües de ningú.

Poesies

Quan dic /a_mor\

Quan dic amor, veig oblit
encerclat en pàgines sense justificar
com si fossin encàrrecs en tercera persona,
gèneres perduts entre plors, sense rumb.

Lluny de l’acceptació de la definició,
assediat per vianants clandestins
rondes, sense paraules no dites,
esborrant les línies del meu contorn.

Sóc aquí, solcant un miratge,
veient passar els trens fugissers
sense poder dir res, ja ho sé,
només et demano saber estimar-te.

Tu vetlles el silenci al meu voltant
fugint de prop teu, sota els sons
d’un amor educat contra el meu cos.

La meva pell és blanca de besades
malgrat el present és quasi transparent
i amb prou feines troba un senyal de lluita.

Dibuixaràs un adéu en el meus llavis sense casa.
El dia em truca i em sento sola, com un lladre,
i respiro emmudit l’amor, per si es desperta.

Poesies

Pluja blanca

Arran de nit

quan tan sols resten les ombres

escorcollo la flaire

entre el pols de la teva sang

i el llum fosc d’un racó

entreobert, sense botons.

Palpo al ritme dels dits

l’aleteig del teu miratge

en el plec de les cames,

arrapant-lo a la respiració.

Com una serp, vibrant encara,

desperta un desig ja existent

des d’un angle,

amb el vaivé de la pell

farcida de naturalesa

calenta, despuntada.

Un raig de calidesa

embogit es dispersa.

Tot el corrent

inunda el meu cos de llampecs

com un teler de seda abstracte

emmarcat d’un líquid pulcríssim.

S’aquieta, feble,

a penes gosa moure’s

en un ressò feblíssim

sota una pluja blanca

adormida.

Poetes Catalans d'Ara

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

Oli: Pepa Poch "Cap a l'infinit"

no hi ha lloc per a adverbis de temps

Així estic jo,
com una onada de mar que sacseja espuma,
abandonant el cos al plaer individual
de la primera claror del dia
en el miratge del teu pessigolleig.

Presentació llibre MICRORELATS

El proper dimecres 21 de març, a partir de les 19:30 hores i al saló d’actes del Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya nº10, de Barcelona), tindrà lloc la presentació del llibre 10 x 10 Microrelats, tercer exemplar sorgit de la col·laboració entre relasencatala.com i Edicions de la Quadriga.

Un estel de nou puntes

El 9, un número que em precedeix, un número masculí, de foc.


analític
racional
independent
orgullós
seductor
idealista
somiador
impulsiu

9x2 = 18 = 1+8 = 9
9x3 = 27 = 2+7 = 9
9x5 = 45= 4+5 = 9


Està format únicament per un corba que l’envolta a ell mateix, a l’igual que el 6.
La seva diferència radica en que el número 9 condensa les seves energies a nivell de ment. La poca estabilitat que té a la base indica un desequilibri entre el seu ideal, la seva imaginació i els seus somnis en front de la dificultat en transformar-los en realitats concretes.

La vigília del plaer

Com les manifestacions, que reconstrueix el passat fent-lo viure en el present, poden exercir una influència estimuladora sobre el meu intel·lecte?

L’art d’expressió, on l’ànima respecta al cos, dóna vida a la sensibilitat mitjançant les paraules, sense lleis mètriques, als detalls, a la música, sota una bellesa de contingut sensual, d'aquell mirall que reflecteix situacions subtils.

Erotitzada, suscitada per un impuls sexual, les meves paraules s’han confabulat fent-se versos plens de força, motivant la meva conducta, satisfent els meus plaers més instintius, més recòndits, ple d'espurnes de desig.

Això és el que ha estat aquest Concurs de Poesia Eròtica, fent reviure el meu record en un present immediat, voluptós, delerós. Tot un plaer per a tu, per a mi.

Poesies

Ben aviat esdevindràs

Mentre vas covant contes i dius bon dia
treballes a l’escola on s’amuntega jovent
de cossos ferms i goig de vida.
Parles de tot allò que són xifres
difícils d’esbrinar per qui no llegeix.
I tornes a casa, famolenc d’escriure,
atolondrat d’idees superposades
esbossades en un nus del teu ingeni.

El treball esborra les hores del teclat
engolint anys desapareguts de calendari,
connectat al corrent vora la finestra oberta
anuncies coneguts silencis memorables.
Vells llibres rodolen pel teu cap
petjades de narracions innumerables
de nits d’insomni sense edat.
Inesperades paraules que sorgiran escrites
transformades en històries regalades
cap a les prestatgeries d’un futur present.

Les vetllades se t’ompliran de mites
trets de pel·lícules en blanc i negre
d’imaginaris personatges de fum i música,
de cendra tremolosa de lucidesa.

Les faltes d’ortografia jugaran soles
entre punts i comes, i final apart,
fent de l’art la teva escriptura
sense un llapis ni un paper
en una llibreta de modèstia apresa.

És aleshores
que esdevindràs un escriptor
entre l’abans i un després.

Poesies del calaix

Versos escrits fa més de deu anys. Un festí nocturn de dubtes. Potser llavors em vaig enamorar. Potser ell tenia raó, no era el moment. Potser va ser el millor, ell no podia escoltar el meu sentiment. Ara tan se val, ara torna a ser llunyà el seu record. Sensacions d'un passat fins ara molt proper.

El despertar d'una realitat

Sorolls a onades enfurismades
esclaten en colors damunt la sorra
creant una foscor d'un espai sense fi,
d'un horitzó que es perd sense motiu
impossible d'observar-lo amb serenitat.
Bateguen silenciosament cercant una resposta,
una calma en sentiments dins l'oceà
mentre els silencis van entrant en si mateixos
en una superfície massa plena d'espessa aigua
on tot és ple d'utopies versemblants.
Cerquen la remor a voramar de matinada,
l'anhel d'un voler trencar tendre,
l'espai d'una amistat oberta en un full blanc,
la filosofia d'una vida d'un últim present.
Esclaten, bateguen, cerquen
... perquè?
si tan sols despertaran en una realitat imposada.

Per no oblidar la nostra història

@ 17:38 PM

avui puc celebrar que sóc dona

avui fa dos anys que vaig ser mare del Marc

Foto poema visual @angie

Albada extrauterina

Entre les mans

tot el que voldria tenir:

llum,

tota la vida.

Dia Internacional de les Dones

Contemplació activa

Aquesta tarda he trobat dos versos musicats a la xarxa imaginària que m'han fet reflexionar:

Passa gent que no mira el cel perquè no s'hi veu res
La gent que mai no escolta el vent perquè el vent no diu res

Si un mateix no observa l'espai que l'envolta, ni escolta el moviment natural de les fulles dels arbres, ple d'aire, potser que l'armadura de plom no el deixi viure malgrat camini endavant.
Prefereixo estimar i no oblidar mai el que faig sentir a la gent que m'estima, si el temps m'ho permet.

Poetes Catalans d'Ara

EDUARD SANAHUJA YLL (Barcelona, 1953)

En defensa pròpia (1994)


[VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.


[X]
No parlo més
ara que sé segur
que dintre de molt poc
podré tocar-te.

Poesies

Mare

Rere el Casino s’amuntega la meva infància
estius que ara el temps ha esborrat feliç
d’un poble del baix Maresme.
Les vetllades s’ompliren de plors i preguntes.
El vent s’escolava per la finestra de l’habitació
vestint de foscor la meva adolescència,
tardes desertes de llenguatge
quan encara m’espantava estimar.
La sal creixia a les onades de la platja
d’on tu i jo érem a dos ports diferents.
Llavors no sabia que fossis millor
i que la teva vida era esgotada
sense poder mirar-te al mirall de la paret.
El temps, somiador i malaltís, d’aquells anys
esdevingueren les primeres pàgines, els primers versos.
Mentre l’insomni em feia embogir
el pare no hi era, ni un llum encès deixà.
Les arrels profundes són ara al teu cognom
davant dels meus germans, identitat teva com a mare.
El temps ha passat, fugisser,
i les imatges del passat han esdevingut vaporoses.
Has salvat el meu neguit sense parlar
contemplant els meus tímids gestos,
escoltant les meves llàgrimes en silenci
els gemecs d’angoixes no compartides,
assumint les absurditats que m’han apuntalat.
T’escric per ser la meva heroïna
tan a prop sempre de la meva esquena.
Avui t’alço un monument pel nou dia que neix,
avui et vull dir altre cop, mama t’estimo.

Campanya una POMA per la vida

Dissabte, vam vendre 58 pomes en 4 hores. Tot un èxit!

Gràcies a tots per haver col·laborat, sobretot a tu ROSSANA!

Avui el dia segueix igual, un cel de núvols i un matí de Sol però amb el convenciment d’un dissabte ple de bones accions. Encara que més d’un, tot s’ha de dir, direcciona un sarcasme massa evolutiu.

Hauríem de fer cas d’aquell anunci que reparteix “abraçades” a compte de res, pel sol plaer de oferir-les.

- Una segona oportunitat per a nosaltres dos.

Vaig entrar a la Clínica Platón pensant que tornaria a somriure’t quan et veies. Eres tu el que estaves malalt i havia de sobreposar-me. Ara no m’atrevia a exigir-te tot el que no havia rebut des dels vuit anys.

Et vaig trobar assegut a la cadira, recolzat en el llit. Vaig agafar-me a la mà de la meva mare tan fort com vaig poder per no caure. Estaves prim, amb la cara esblanqueïda, els ulls mig aclucats pel dolor i aquelles mans que havien estat grans i fortes, ara esdevenien quasi transparents, sense força per aixecar-se. El pijama blanc t’esqueia massa gran fent-te més vulnerable. Estossegaves constantment, sacsejant la debilitat del teu cos de metro noranta d’alçada. Aquell cos que havia estat de constitució ferma, atlètica. El soroll de la tos seca trencava el so del silenci, un silenci estrany, envaint tot l’interior de l’habitació. La meva mare havia d’anar donant-te petits cops a l’esquena amb delicadesa perquè poguessis tornar a respirar amb normalitat. Tenies la tràquea lleugerament oprimida pel tumor maligne a l’esòfag. Jo romania dempeus, encarcarada, incapaç d’articular cap gest, no podia ni rodolar les paraules. No vaig poder afrontar la situació, sabent que era l’últim cop que et veuria. La teva presència m’impedia estimar-te sense saber-ho.

De mica en mica, les cames se m’afluixaven, i els llums em giraven per damunt del cap. El rostre de la meva mare es va deformar i la veu de l’infermer amb l’agulla va esdevenir una ressonància lleu. Fins que em vaig deixar lliscar, caient estabornida dins l’habitació.
Quan em vaig despertar ja era tard.

L’última imatge teva se m’ha quedat retinguda fins ara, han passat catorze anys d’ençà que vas morir, catorze. La teva vida ja era denegada, pràcticament sense batre’s, ni tan sols tu n’eres conscient. Quatre mesos va durar la consternació del teu cos, temps suficient, on vas preferir morir lentament que lluitar. Per no trasbalsar-nos a tots plegats? Per covardia d’alguna cosa que vas deixar sense solucionar? Tan se val!

Ara, per primera vegada, somric al veure’t, sense sofrença. I sabent que ets més lluny que mai, sé que m'escoltes dins els meus somnis, reclòs en els meus records. Pare ara ja sé on puc retrobar-te, he posat una fotografia teva a casa, al meu costat.

Campanya una POMA per la vida

Una campanya de solidaritat,

UNA POMA PER LA VIDA

Aquest dissabte dia 3 de MARÇ de 10:00-14:00h, estaré al CONDIS

del c/Escorial, 29-31 de Barcelona.

Vine i col·labora amb la Fundació Esclerosi Múltiple

Siguem solidaris en aquest 2007...

Poesies

Arenys de Mar

Olor de mar coneguda
de peix abandonat al sol,
barreja de calor i sal
de la llotja i xarxes mullades,
perfumades d’algues i quitrà.
Aquell camí de marges
vorejat per un mur de roques,
fent d’espigó cap al mar obert.
Tornaré a Arenys, de viatge,
i et vindré a buscar,
- Ho veus, ja t’he trobat Pare.
Ha passat ple de temps
des de l’últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
M’asseuré al final del far
en un tros de fusta humida,
devorant aquesta brisa salada.
El traç dels teus dibuixos
tornen a mi, aferrant-se poc a poc.
Estrenyo contra el pit
les meves mans glaçades, del vent
enmig de la finestra blava, mediterrània.
Sento una veu
unes paraules que no entenc,
de seguida, el vent se les enduu.
Per primer cop en anys, et vinc a buscar
entre els teus pinzells, en els teus colors
que un dia pintares mirant el port.

El Masnou

El Masnou conserva fins a l'actualitat els títols d'Il·lustríssim Ajuntament de la Benèfica Vila del Masnou. Costaner i una mica accidentat pels darrers contraforts de la Serralada Litoral, el Masnou es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i es va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846.

Des d'aleshores configura el terme municipal actual amb 21.000 habitants.

Una curiositat: El meridià Verd, que parteix de Dunkerque i passa per París, clou el seu traçat en terres catalanes, concretament a la nostra vila. Aquest és un dels primers meridians terrestres de referència al món occidental, i va ser utilitzat per definir la llargada del metre i la creació del sistema mètric decimal.

Un bonic veler participant a les regates davant la vila. Any 1912

.

Poesies

- Perdona, és el meu silenci.

Com un gegant, tornen les històries
que ja foren enterrades damunt la sorra.
Si hagués esperat l’hora del primer estel,
m’hauria escoltat el teu somriure?

Sembla que tremoli el meu silenci
gelós d’haver estat prop teu,
inundat de la meva pròpia dolçor,
més enllà del meu impuls, m’he aturat
davant la veritat, impossible d’explicar,
perquè la meva valentia no m’ha respost.

He plorat com no recordava en anys
nua, sota la meva solitud
abaixant el cap per no sentir qui sóc jo.

Tornaran llurs paraules
madures per la pressa de la vesprada?

Un 26 de desembre d'enguany

Encara camino sense saber a on vaig, és tard i els carrers són buits.
Les sabates se'm dissolen a l'asfalt d'una ciutat freda, il·luminada pels llums de Nadal. Un pampallugueig constant que ens promet pau i prosperitat. Llums de colors blancs, vermells, blaus, penjats als carrers, plens de desitjos d'amor i de reconcialiació en alçada.
He estat tot el dia passejant, intentant esbrinar el que vull. En un recorregut a l'autobús per la Diagonal, els vidres eren mullats mentre la solitud de tot un dia s'impregnava en el meu cos, com aquelles gotes que feien una cursa solitària per decaure.
M'he trobat a Turó Park asseguda en un banc de fusta, sota el paraigües blau, observant esbalaïda com es mullava el terra. No hi havia sorolls, ni crits de juguesques d'infants.
Aquest vespre sento la buidor de l'esperit nadalenc més que mai, com si dubtés de quin és el meu lloc un vint-i-sis de desembre d'enguany.
Diuen, els entesos, que és l'època més dolça de l'any. I jo em pregunto:
-A on van les ànimes perdudes per compartir la solitud després de Nadal, si encara ets al meu costat?

Poesies

Gestos en silenci

Feia temps que el gest
havia deixat de ser com aquell.
El braç se separava del cos
emmudint la distància
entre ells dos, mentre passejaven.
Reposadament, aprengueren
les mans a habitar en l’aire,
sense esforç, anoninament.
Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
Un bon dia,
desvetllat pel seu propi somni,
s’aturà, immòbil.
Feia temps que no l’havia vist,
l’amor, no era el mateix d’abans,
com el gest, en silenci, davant seu.

Poesies

si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al vuit
de la ignorància, del no-res,
de l’oblit de la meva lluita.
Perdria la partida fulminat
de dames blanques contra negres
despietades, altives.
Cerco en el vuit
ferm, agafat a la barana,
alguna presència que m’acompanyi.
Ets dormint, petita meva,
si no fos per tu
tiraria el món a l’oblit
i aquest cop de la meva vida
al fons –potser sí.

Poesies

t’ho faria saber

La poesia no fa que passi res
són paraules que sobreviuen
fluents en un full de bar,
alliberades del neguit dels sentits
esborren els mal presents,
evoquen futurs incerts
i preguen, empassant-se la tinta,
besà l’enyor davant teu
per més que llegeixes sol, amarg,
potser ella t’ho faria saber
en el món, les distàncies són curtes.

Poesies

gerds

En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.

M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal·lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.

No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.

Jaime Gil de Biedma

Jaime Gil de Biedma
1929-1990

Llegeixes poemes que podries prescindir de paraules, fins i tot, m’atreviria a dir de versos, però quan tens el plaer de llegir a Jaime Gil de Biedma la connexió entre els seus versos fa del poema un conjunt perfecte, compacta. Exprimeix el sentit dels sonets, fent créixer en ells una magnitud aclaparadora. Com he dit, tot un luxe de lectura recomenable.

Laura Dalmau

Àlex Susanna

Què dir-vos d’Àlex Susanna?

Vaig començar llegint un llibre dedicat Boscos i Ciutats que m’escrivia ell mateix «Per la Laura, tot desitjant que aquests poemes sàpiguen acompanyar-te a plàcides hores de lectura...», i després de delectar-me amb aquells versos, amb Principi del Fred, El Poeta... vaig seguir tota la seva trajectòria literària.
Ara ja he acabat el seu últim llibre, Quadern dels marges, i d’ell n’he extret tot una percepció de poesia, prosa i sobretot d’art. De la poesia em quedaria amb una definició que anomena el poeta grec, Odysseas Elytis, “és l’art d’aproximar-nos a allò que ens sobrepassa”; de la prosa amb el comentari de Vicente Aleixandre quan li van demanar un consell per als joves escriptores: “Un consell volen? Els poetes, que llegeixin bona prosa; els prosistes, bona poesia”; i de l’art, amb tot, ha estat un influx de paraules, imaginació, colors, que ha copsat la meva impressió sensorial.
La lectura ha estat per mi com si em trobés en un local asseguda mentre escoltava, de a prop, la conversa d’un grup de persones i pogués ficar-me enmig, en silenci, sense que em veiessin.
I amb les meves paraules tan sols defineixo la consciència d’una sensació individual després de llegir un llibre encantador, d’un poeta prosista de Gelida.
Per cert, ja he encomanat un llibre, Balzac i la petita modista xinesa de Dai Sijie.

Laura Dalmau

Poesies

un cant a la desesperació

T’ESTIMO
i no em fa vergonya dir-t’ho
net, sincer, em suggestiona plaer
mal que no sigui coincident.

T’ESTIMO
la vida se me’n va
és inútil l’esforç
digues-m’ho tu –mig rient,
el temps només coneix
que n’hauré de pagar per ell.
No deixis que em mori tan jove
sense sospirar un sol moment.
No deixis que tanqui els ulls
sense esquerdar el marbre del desig.

EN MAJÚSCULA, T’ESTIMO
torna a mi
exacte, plaent.

Mulla't

Diumenge 9 de juliol 2006, a partir de les 10:00h.

Col·labora amb mi al Club Esportiu Mediterrani

Potser algun dia em cansarà la pluja
i el tacte fred del metall ja no em farà
estremir com fins ara;
potser ja no sabré dialogar
amb mi mateix i fer dels grans silencis
reductes defensats amb urc.
Aleshores seria
convenient que sabés convertir
a poc a poc la passió en tendresa
i reduís la despesa del viure
al mínim realment imprescindible.
Una edat confortable que potser
no podré compartir amb ningú estimat
perquè tothom tindrà altres tràfecs.
Assegut
el bell cor de l'hivern, restaré immòbil
i el temps se m'adormirà als dits, ja balbs,
mentre em vagi dient versos en veu baixa.

30-3-90
Miquel Martí i Pol
Quietud perduda

Poesies

lletra darrera lletra

Lletra darrera lletra
assonant una rítmica dolça
he intentat copsar el teu cor
caut, sensible.
Tot ha estat inútil.
T’he lliurat paraules
que parlaven de tu.
Tot s’ha conjurat en una fi.
Una fi del no res?
No,
del meu propi desig.
No deixaràs que les meves paraules
t’arribin al fons de l’ànima,
lletra darrera lletra
llegiràs en tercera persona.
Perquè?
La vida ja és fàcil així.
Potser tindràs raó?
Potser tindran raó?
I què en faig jo del meu amor?
Donar-te’l no puc.
Oblidar-lo no vull.
Fugiré amb les meves paraules
sola
retenint-les en un paper
dòcil, impàvid.

Poesies

paratge de sa conca

Tot és ple dins els meus ulls
d’un esclat d’imatges vives,
paratges plens d’olor a estiu
onejats per una platja de mar blava.

Pins gronxats dins les roques altes
ventant l’ombra dels estrets indrets
d’on les pedres són llurs escales
i la sorra –camí de les passejades.

Blanques gavines volen al vent
com si l’aire fos líquid vivent,
crits greus de dolça llibertat
alcen, escampant-se fins arreu.


la teva veu

La teva veu
expressió íntima
del teu cos.
Dolça harmonia
greument pausada,
de gran sonoritat
com si fossis
un contrabaix.
Els sons vibren
fins que arriben
a la meva oïda,
en so sostingut
cantant en silenci
un amor per tu.

Poesies

Fugir és enamorar-se?

Tendrament
pausadament
segur, és dins meu.
No sé que em passa.
Sempre he estat ferma
sabent a on estic
amb la conseqüència
raonada
fidel.
I no em preguntis com,
no em preguntis perquè.
M’he enamorat
sorprenentment
dels teus ulls
de color mel.


un so en el silenci

Un so es trenca en el silenci
envaint interiorment l'espai,
el ressò s'expandeix per tot l'entorn
esvaint-se pels petits racons.
El temps s'atura en un instant,
com si el món deixes de rodar.

S'escolta un silent sepulcral
deixant pas el transcórrer dels segons,
l'ambient s'escapa pels voltants
humit per un instant aturat,
com si el món hagués deixat de rodar.

Pedro Salinas

Pedro Salinas, ingeni i bellessa.
Generació del 27
"La poesía es una aventura hacia lo absoluto. Se llega más o menos cerca, se recorre más o menos camino: eso es todo"


LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1385 a 1406

La forma de querer tú
es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.
Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.
Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.
No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa
de quererte sólo yo.

Ja en tenim 2 !!!
BARÇA el nou campió d'Europa.

Fundación Esclerosis Múltiple
Col·labora amb el mulla't 2006 !!!
Diumenge 9 de juliol a les piscines de Catalunya

Telèfon d'informació per al voluntariat:
902 113 024





catorze d’un mes de juliol

Catorze d’un mes de juliol
conduïa el meu cotxe
blau, marca volkswagen,
sense saber com podia arribar
d’urgències a l’hospital.
Tres hores d’espera
entre plors i consols
tot em girava al voltant:
La por, el rebuig, la incertesa.
Alguna cosa em deia que sí
mentre recordava com havia trobat el camí.
Es van esdevenir un munt de proves
desagradables en conjunt
-Hem d’estar segurs, em deien.
La incertesa es va reafirmar:
Diagnòstic possible afirmatiu.
Han passat vuit anys
recordo com avui aquell dia
catorze d’un mes de juliol
tan sols tenia vint-i-set anys
i poca valentia per afrontar la malaltia.

Cada setmana torno a l’hospital
per recordar-me que sóc un malalt.
Han passat unes hores
de la dosi d’administració,
el cos com un rellotge
comença a trontollar sol.
Miro la hora, és tard,
la pell s’infla amb ingratitud
els ossos es ressenteixen
la punxada crema per l’esquena
els ulls pesen, de dolor, de por,
l’expressió se m’entristeix i
segon a segon, el malestar
se m’apodera per dins.

Tancaré el llum, com sempre,
per no esdevenir un futur incert
i poder pensar en un present benigne.
Catorze d’un mes de juliol
i poca valentia per afrontar la malaltia.

Laura Dalmau

La Sombra del Viento

EN UNA DESPEDIDA
A Jimmy Baldwin
Tardan las cartas y son poco
para decir lo que uno quiere.
Después pasan los años, y la vida
(demasiado confusa para explicar por carta)
nos hará más perdidos.
Los unos en los otros, iguales a las sombras
al fondo un pasillo desvayéndonos,
viviremos de luz involuntaria
pero sólo un instante, porque ya el recuerdo
será como un puñado de conchas recogidas,
tan hermoso en sí mismo que no devuelve nunca
las palmeras felices y el mar trémulo.

Todo fue hace minutos: dos amigos
hemos visto tu rostro terriblemente serio
queriendo sonreír.
Has desaparecido.
Y estamos los dos solos y en silencio,
en medio de este día de domingo,
bellísimo de mayo, con matrimonios jóvenes
y niños excitados que gritaban
al levantarse tu avión.
Ahora las montañas parecen más cercanas.
Y, por primera vez,
pensamos en nosotros.

A solas con tu imagen,
cada cual se conoce por este sentimiento
de cansancio, que es dulce —como un brillo de lágrimas
que empaña la memoria de estos días,
esta extraña semana.
Y el mal que nos hacemos,
como el que a ti te hicimos, lo inevitablemente
amargo de esta vida en la que siempre, siempre,
somos peores que nosotros mismos,
acaso resucite un viejo sueño
sabido y olvidado.
El sueño de ser buenos y felices.

Porque sueño y recuerdo tienen fuerza
para obligar la vida,
aunque sean no más que un límite imposible.
Si este mar de proyectos
y tentativas naufragadas,
este torpe tapiz a cada instante
tejido y destejido,
esta guerra perdida,
nuestra vida,
da de sí alguna vez un sentimiento digno,
un acto verdadero,
en él tu estarás para siempre asociado
a mi amigo y a mí. No te habremos perdido.

Jaime Gil de Biedma