En el trajecte del metro a la línia groga, la noia que estava asseguda davant meu tenia una malaltia aferrada a les cames,
dins uns pantalons de pana de color negre. En posar-se dempeus per baixar a l’andana de Urquinaona, encara es reflectia
pel seu anorac acotxat de color camel...
Les estacions succeïxen i els problemes de la gent s’intercanvien en solitud.
bulímia de cares menudes
La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor a saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades,
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.
Laura Dalmau©
2 comentaris:
Sensibilitat a flor de pell, Laura, com si la solidaritat bessés dels teus lavis per inundar l'espai que t'envolta i difondre's amb els teus versos. Davant d'aquesta evidència, em quedo sense paraules.
Una abraçada cordial.
Albert, tan sols gràcies (que ho és tot)
Publica un comentari a l'entrada