23/12/09

Poesia de Joan-Elies Adell


Boia nocturna


De la mateixa manera que, quan viatjo
en vaixells en què el casc inferior
és transparent i em mostra vides submarines,
no m'afecten els senyals d'irritació
sobtada dels peixos espantadissos,
sinó el balanceig mínim del mar escrespat,
les lleugeres brandades de l'embarcació;
també quan recullo acuradament
els moviments essencials d'un esgarrif
que no sé quin vent apropa, o la pròdiga bellesa
de tardes estranyes, vull que no deixen cap seqüela
perceptible, cap línia enrivetada
de blanc a la costa. És el preu que he de pagar
per posar els meus peus en aigües poc profundes.
Amb marques lleus a la mirada, faig per anotar
els eufemismes que reapareixen a mitjanit,
sota la discreta connivència d'un pensament
infatigable, que es delata en voler transformar-se
en escriptura. A l'acte mateix de posar-m'hi,
quedo vençut per la son, caic dins de l'oblit,
escarxofat sobre el meu cos, sense cap mirament
per la passió estricta ni per cap intent
de confessió callada. Com si hagués escollit
amb consciència amagar-me en un racó
on no arriben els raigs enlluernadors del sol. El desig
em batega a les mans, però. Surant com el color
vermell d'una boia entre les ones d'un cel nocturn.