Ressenya crítica: Natura morta

Jordi Valls, Natura morta. Columna Edicions, 2008, 60p.
(Premi Vila de Martorell de Poesia, 1998)


Un poemari ple d’imatges, de noms d’escriptors i amb comparatives treballades de “coïssor inesperada”. El llibre està dividit en tres parts: El vol de l’Albatros, Parisines i Els colors del Sena. Cada títol va acompanyat d’uns versos de tres poetes: Charles Baudelaire, Màrius Sampere i Ramon Llull. El poeta ens incita a entrar dins dels seus dominis poètics amb aquests versos adjunts amb cursiva.


El poema que us adjunto correspon a la última part del llibre, però no cal dir-vos que a Parisines podem trobar poemes excepcionals com Blau sobre marbre o la sensibilitat del poema que li dedica a Leonard Cohen. En la primera part del llibre s’exposa poemes quotidians, d’aparença senzilla però amb un rere fons del que comporta aquest dia a dia, com Clarividència, El rei de les altures, o els quatre poemes que componen el poema Les primaveres d’Humbert que comença amb dos deliciosos versos:

“Voldria agafar un crepuscle amb les pinces
i dur-lo amagat a l’àlbum fotogràfic”.

El cafè de la negra nit

L’hora de dormir, de pur insomni, l’espera de nou
quan la tristesa se’m fa difícil sense drogues.
No m’abandonis al salt de l’ombra, que el vent
xiuli d’admiració la collita de boques obertes.
He pensat: un cel de boques obertes, un badall groc
de llum sota les faldilles del dia.
No em resten ni esbossos de dits a les mans, em
canso de creure en la sort impermeable. Per això,
potser, et demano i et prego que no m’abandonis,
diguem que tinc por d’adormir-me, o pitjor encara,
de l’hora d’anar a dormir. Necessito saber del cert que
l’amor no és prou per salvar-ne i que, fet i fet, no m’importi
si tu em reclamaves en qualsevol estadi del salt i jo
no m’aturava a esperar-te.