Nit de castanyes i panellets

Aquesta nit, la vigília de Tots Sants, se celebra la festa de tardor, la Castanyada, plena d'antigues rondalles i contes catalans. Ara ja han deixat de brandar els campanars i a les pastisseries trobem panellets de tots gustos, de pinyons, de cafè, d'avellana, de coco... i d’alguns inversemblants.
Hem perdut el crit de la castanyera de faldilla llarga fins el peus, perquè això de cridar 'castanya torrada i calenta', potser, no és temps de dir-ho. Aquest any ens acompanya la temperatura adient per encalçar-nos una paperina a les mans de castanyes calentes i un parell de moniatos ben dolços.


I a veure si la coherència tradicional ens fa sentir més catalans, que d’alguns se n’hauria de parlar. No cal oblidar que el sentiment de tradició és gratuït!

Poesies

sal

No sap d’història.
S’esvaneix en una espira
habitual, fàcil de predir,
com luxúria cristal·litzada.
I malgrat maleir la set,
i trobar-se portes tancades,
és llançada amb coherència.
Massa quotidiana.

L'art en llenguatge

En el Taller de Poesia Digital (Kosmopolis08) de Laura Borràs Castanyer, ens vam endinsar dins el món de les textualitats electròniques des de la interconnexió de llenguatges.

El cal·ligrama animat d’en Alex Gopher, THE CHILD, ens explica la història d'una pretty women pregmant i la seva parella dins un TAXI groc a Nova York, on els protagonistes interaccionen mitjançant la tipografia del trànsit, un verylonglongCadillac, els edificis very long, els llums, la persecució del speedcop, fins que arriben al Central Hospital.

És una obra d’art. La tipografia dibuixa l’espai amb música electrònica de fons.

I Festival de Poesia. Borges del Camp

Un festival poètic ple de sorpreses benvingudes, com aquestes "gràcies" especials de la Mireia Vidal-Conte.

L'acte va ser una rierada de poemes d'en Jorge Brotons amb el seu últim poemari La raó de les sèquies.


La Rosa Comes ens va recitar poemes del seu nou llibre ATZAR. Un llibre en que la poesia juga amb un altre art, la fotografia d'en Xavier Argente. Un plaer fotogràfic compartit.

En Toni Ibáñez ens va recitar la poesia del seu últim premi poètic Premio Internacional de Literatura Antonio Machado, que conté 49 poemes i una elegia (ELEGIA42, escrita el dia que va fer 42 anys).

L'acte va acabar amb la poesia de Mireia Vidal-Conte. Una poetessa amb un llenguatge més pictòric que verbal.
Us deixo un poema del seu últim poemari Margarides de fons, premi Comas Maduell de poesia. Un llibre on la primera part està formada per una sèrie de poemes en prosa i, la segona, per poemes de mètrica lliure.

la sang circula sense coàguls
el tren i més a poc a poc per canyissars i vinyes
llum d'hora baixa lenta i cada segon
a poqueta nit
més lluny
fins al ritual que ens posiciona
en les respectives
parades finals i quedem
ja en les incrustacions
dels nínxuls de la distàcia.

Mireia Vidal-Conte: Una debiltat personal de poesia.

Gràcies als organitzadors de l'acte!

Poetes de Manresa

Si es tracta d’una qüestió de noms que rere d’ells hi ha columnes als diaris, ens perdrem poetes que, sota un punt d’humilitat, emanen versos amb un despullament colpidor, fent esment d'un desglaç poètic com a punt necessari d’inflexió.


En aquest poema hi ha una poeta de Manresa anomenada Sílvia Armangué.
Gràcies Sílvia!



Espoli

Aquesta tarda he vist, demacrat en la mòrbida roureda,
el rostre blanc d’una dona: sobre seu, somieja l’heura,
i degota la saba lentament des d’una escorça trencada.


L’auró escombra el cel, en flames el seu tronc de boira,
i un fred de mort travessa de punta a punta la carena:
l’he reconeguda, tot i el seu estat de plàcida aparença;


pàl·lida la pell, els ulls tancats, sobre la terra vermella,
vetes de marbre, les espines d’esbarzer a les parpelles;
i el neguit i l’ ofec i el maligne dol s’abaten sobre meu
mentre els verds lluers fugen aterrits entre les branques,


perquè s’agita, en l’esvoranc del sotabosc, on la nit nia,
el taüt d’aquesta figura desolada, a qui no li és permès
descansar, ni deslliurar-se, i que, pútrida, alimenta arrels
ferides de follia, en aquest catau que no coneix la calma;


i el sol superb gira i torna sobre espectres miserables,
però no toca aquest sot que s’ha marcit en la melangia,
ni al cos, tan sol, que llangueix al marasme de les hores,
ni sap quant fa que va oblidar la seva última esperança.

I Festival de Poesia

Una rierada de poemes, amb aquest cartell es publicita el I Festival de Poesia que s'organtiza a Les Borges del Camp.

A la Sala Noble del Patronat Municipal de Cultura, Esports i Festes, a les 18:00h presenten el festival de dissabte en Jorge Brotons, Rosa Comes, Toni Ibáñez i la Mireia Vidal-Conte.

Kosmopolis 2008

Roger Bartra i D. Sam Abrams


Foc i mesura


En un haikú tardà, Bartra ens va deixar un autoretrat fidel:

Poeta. L'home.
Sóc encar qui vol nèixer.
Foc i mesura.

Roger Bartra, en conversa pública amb D. Sam Abrams, evocarà la personalitat humana, intel·lectual i artística del seu pare. El testimoni de Roger Bartra té un interès doble: el valor objectiu del judici d'analista de primera magnitud, de reconegut prestigi internacional, i el valor subjectiu del vincle més íntim.




KOSMOPOLIS - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona - www.cccb.org
Montalegre, 5 - 08001 Barcelona


Divendres 24, a les 20:00h

Una canya i un quadern

Hi ha dies que tan sols la poesia té un sentit en cada un dels meus moviments, i s’estreba en les paraules de sal que ja havien esdevingut en la màxima innocència, robades a l’últim substantiu.

És llavors quan les passes són lentes, com si fossin marcades per una fotografia digital, i l’asfalt es grava per no saber on anar.

I callo per no ofendre a ras de terra, comptant síl·labes tòniques.

I doncs? Escric fins que callin les veus dels somnis? Escric fins que el dia em llisqui? Escric encara que el paper tremoli? O escric fins que no pugui deslligar-me de l’ordenació dels versos?

Música

una canço per aquesta tarda

Kosmopolis 2008

Nou poemes, nou escenaris.

I un sol poeta: el mític John Giorno, una de les figures claus del performance i la poesia contemporània nordamericana.

Nine Poems in Basilicata, és un llibre audiovisual que un pot llegir sencer o per capítols i que encara no ha deixat d'escriure's. Es tracta d'una confrontació visual entre la veu i el missatge de Giorno i els paisatges del sud d'Itàlia, d'on procedeix la família del poeta.


DIGUES NO ALS VALORS FAMILIARS
JUST SAY NO TO FAMILY VALUES
John Giorno


(...)
Fes-ho
amb qui
vulguis,
el que
vulguis
tant de temps com vulguis,
a qualsevol lloc,
a qualsevol lloc,
quan sigui possible
i intenta ser prudent;
en una situació
en què
t'has de deixar anardel tot
més enllà de l'imaginable.

Gola amb gust de cony
i gebre de cigarreta,
aquell terra
faria malbé
una mopa,
és la reina
de l'èxtasi;
llum al cor,
que puja
als teus ulls
per un canal cristal·lí
i surt
pescant
el món amb compassió.
(...)


Dimecres 22 Octubre, a les 20:55
Canal Alfa, el primer canal experimental de televisió inspirat en la literatura.

T.S. Eliot

Unes paraules de T.S. Eliot que no HEM d’oblidar:

És més fàcil pensar en una llengua estrangera que sentir en aquesta llengua. Per això no hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia. Es pot privar un poble de la seva llengua, poden eliminar-la i poden implantar-li l’ensenyament d’una altra llengua a les escoles, però si no s’ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s’haurà extirpat mai l’antiga, que reapareixeria en la poesia, vehicle de sentir.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

zenital

aperduats

dúctil

estol

Tanka

L’últim full d’aire

despullat de camises

entre el jo i el setge,

com voluntats de cendra

massa a prop de les venes.

Una canya i un quadern

Aquesta memòria que voleteja...



(…) Som el destí,
l’atzar i la memòria. *


He fet el possible per oblidar, o si més no, fer un paper de ximple mentre guardava la memòria dins el calaix dels bons endreços; però s’ha despertat quan no l’havia cridat i l’atzar ha fet que en el mirall de l’angoixa s’obri el llum i la fam em devori la quietud de la nit.

I tu, empès pels voltors de la rancúnia, tornaràs a obrir entre novembres la disfressa del saqueig, però aquest cop la sentència ja no et farà ser més home. Encara avui sóc mare.





*Cent mil déus en un cau fosc
Lluís Calvo

Blog de l’Oriol Izquierdo

Us deixo un post del blog de l’Oriol Izquierdo, què tal i com estan esdevenint les polítiques laborals de la Indústria Farmacèutica, potser sóc jo mateixa que hauré d’escriure fins la darrera.

La darrera. Oriol Izquierdo
oi Paraules dilluns, 6 d'octubre de 2008 20:31h
Una persona comunica per correu electrònic que canvia de destinació laboral. [...]

L'empresa és gran, i per tant molts dels receptors del missatge no havien tingut cap notícia de qui els l'envia fins avui. La nota de comiat deixa entreveure que no tot ha estat de comú acord, però no permet precisar res més sense especular. El que sorprèn, però, i és a punt d'engegar a rodar l'esforç de contenció que s'endevina, és la frase de comiat.Fins la darrera, diu. Com si dels presumptes companys de feina només en pogués o en volgués esperar un últim acarament, ben bé últim. Com qui diu a les portes del judici final.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

mormol

capcinades

flectir

demble

Poetes estonians. Jüri Talvet

Gràcies a l’Albert Lázaro Tinaut, traductor del llibre ELEGÍA ESTONIA Y OTROS POEMAS (Ed. Llambert Palmart), hem descobert en Jüri Talvet, un poeta estonià catedràtic de Literatura Universal a la Universitat de Tartu.
Jüri Talvet ha traduït a l'estonià autors com Gabriel García Márquez, Calderón de la Barca, Quevedo, Vicente Aleixandre, Salvador Espriu, entre d’altres.

En els versos d'aquest poemari trobem imatges d’Europa plenes de reivindicació positiva, de lluita poètica per recuperar tot allò que som nosaltres, la nostra pròpia història, l’essència de la vida humana.
Us deixo un poema ple de sentit, de bellesa, i amb aquesta veu en off que dictamina el pensament.




MI VIDA CON EL RUIDO

Es cierto que dicen: “No tienen sentido ni profundidad”.
(Como si el tener ruido diera derecho
A poder comer el pan de cada día.)

Tan sólo tiene ruido, unas bocas
Enfrentadas a guiños, dientes claros
Que se fulminan entre sí.

Nosotros, los profundos, encerramos
En el silencio imperturbable del ataúd los pensamientos.

La risa clara de ellos, el martilleo intenso
De sus voces derriban las paredes, penetran
Cualquier hueso que aún tenga algún hálito de vida.
(Los huele cada insecto, cada árbol.)

Nosotros trabajamos para ganarnos el amor.

Ellos aman, aún sin trabajar, y se alegran.

Nosotros querríamos impregnarlos de profundidad,
Hacer que fueran buenos.


Nosotros sí somo buenos, a partir de la oscuridad del pozo,
Dicen ellos.

En otoño un viento displicente limpia los rostros de unos y otros.
Hasta el día de nuestra muerte no sabremos
Quién debía rendirse a quién con gratitud y encomio.






Tan sols espero que esdevingui el dia en que Albert Lázaro Tinaut (Casa de l’Est) ens tradueixi aquests versos al català i ens puguem impregnar de la bellesa d’ambdós idiomes.

Presentació: Cent mil déus en un cau fosc

Aquest dijous 9 d'octubre, a la Llibreria Catalònia es presenta el poemari CENT MIL DÉUS EN UN CAU FOSC de Lluís Calvo.

Us deixo tan sols un tast d'aquest llibre que tinc entre mans des del mes de juliol... La resta l'escoltarem i el gaudirem el proper dijous a Barcelona.

EL PASSEJANT

Tot el matí davalla, a plom, sobre els carrers
i somnolent encara, amb els ulls desvagats,
repenses quin atzar, o quin rar enfilall
de rostres i de fets, governa els passos
amb què interpretes, erm, les fiblades del temps.
Cada instant t’interroga, et busca, t’estalona.
I camines amb l’ànim desmenjat
dels qui, abatuts, se saben de tornada de tot
abans d’haver sortit, amb prou feines, de casa.
És així de precís, el bategar del món:
l’alè d’un passejant que res no espera
mentre fugen els rostres i els destins.
Ara, tot just recorres el carrer de les Cabres
i, entotsolat, hi veus els olis i els sabons
que exsuden la infantesa amb olor d’adroguer.
Poc després Aristòtil, Sade i Jaspers
conversen al fustot de l’esplendor llibresca
i pinetells i mollerics i ceps,
cogombres, figues, préssecs i albergínies
apamen la Gardunya i anuncien, de cop,
l’embat llunàtic de la Boqueria.
La pell morada, el fruit magenta, el congre,
el rap: tot busca, serpentí, i l’eslat.
També l’oblit relluu, com un rellotge fals,
i esquerda el pas dels dies. Ho saps, ho tems, ho afirmes:
ja no ets el cor del món. I, fatigat, t’enfonyes
al bar Americano –flairós Sant Agustí-
i veus com una noia del Carib
remena el cul i et crida. ¿L’edèn? ¿El foc? Un mite.
S’estrenyen els records, amb fam d’ullals felins,
i admets que a cada pas el temps malmet la faula
amb què estoves les hores i els camins.
Fas un cafè alentit. Cau un ruixat.
Al fons, un paralític assegura, a crits
-els números oferts de taula en taula,
amb hàlits de salmòdia-, que ell du la sort als dits.
I el creus, sense immutar-te. Perquè saps, un cop més,
xuclant l’oblit que et burxa, ben endins,
que les lleis de l’atzar es corresponen
amb el més implacable dels destins.

Una canya i un quadern

Els meus dits femenins s’atansaven en un tacte dolç per la pantalla, amb la sensació sincera que necessitava escoltar l’Asa, deixant caure l’abric de tot el dia, com si aquelles composicions sinceres d’inspiració afro-folk haguessin de disculpar-lo tot. A casa m’esperaven papers erms, potser per alleujar el meu cor o per colpejar aquella gosadia de versejar aromes d’espècies, o per haver de pensar sobre el perquè d’aquesta quotidianitat en un dia de tardor.

Tanka

Cruixen els somnis,
murmuris suaus d’aigua
sense paraules.
Sang blanca que assenyala
si ploren les esquerdes.

Una funció mínima en el llenguatge poètic

dissort

abaltir-se

orat

erm

Una ràdio personalitzada

Musicovery és una web que ens dóna accés a escoltar temes musicals a partir dels paràmetres que l’indiquem. Podem escollir entre 18 estils, del jazz al soul, passant pel funk o el rap, determinant l'època; i finalment, també podem triar el ritme depenent del nostre estat d’ànim...

Musicovery et genera, un tracklist, una llista de cançons, en forma de colors o podríem dir, d'aromes de música, a la part dreta de la pantalla.

Una bona proposta per escoltar música en una ràdio personalitzada.

Poetes catalans. Jaume Subirana

Un poemari que comença amb uns versos de Luis Cernuda,

como esta vida que no es mía
y sin embargo es la mía

NERVIS

Els dits joguinejaven tremolosos
damunt del marbre blanc, ungles polides
rascaven, perforaven cegament
la bossa de paper del sucre en pols.
Aquelles mans, no les paraules dites.
Les mans, l'estrany dibuix sobre la taula
i el salt dels dits humits fins al paper.
Dos dits plegant i desplegant el full
i l'ungla pertinaç que en repassava el plec.
Les mans, els dits, les ungles fent-lo miques:
una vegada, dues, tres... Un puny
adelerat a empetitir les miques.
I no recordo més.

Després, però,
ve aquest neguit estúpid, contundent
com un migdia esplèndid, la sospita
que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,
hi havia algun missatge urgent, irrepetible.



Final de Festa
Edicions Proa. 1989.