9/10/07

Una tremolor de petites veritats


El cos s’ofegava per la tremolor, resseguint-la. L’aire es va tornar tebi, vencent la voluntat de sobreposar-se davant aquell pensament confús. Va tancar els ulls per poder plorar, trasbalsada, agafant-se fort les cames sense poder escoltar la seva veu. Ell no s’atrevia a acaronar-la, no comprenia la seva reacció, encara era massa viu el deler vers aquell cos nu.

Era una tremolor de petites veritats. La Laura ho sabia, era plenament conscient. Les llàgrimes reeixien el silenci glaçant els seus mots en records que s’amagaven per la pròpia por. Havia vist la seva fugida.

Arraulida d’aquelles imatges, sense obrir els ulls, temptant aquell secret esberlat, va embolcallar-se de l’escalfor del seu company, encara íntima d’haver fet l’amor. La dolçor va recórrer la Laura entre llençols mullats, colpejant la fragilitat d’aquell amor.